Iaio, iaia?
M'ha caigut el món als peus, col·legues. Resulta que, abans de tenir el nostre primer nét (anem camí del segon o segona), ens férem el propòsit de "valencianitzar" la nostra denominació com a pares del pare de la criatura. Teníem clar que allò del "abuelito-abuelita, güelo-güela" no ens quadrava. Aleshores, com que nosaltres havíem emprat els termes iaio-iaia amb els nostres avantpassats, considerarem que seria bo recuperar el costum. I així ho férem. Doncs, ara resulta que, com assegura Eugeni Reig al seu escrit (publicat en El Punt), estem fent el ridícul més espantós, perquè estem usant un llenguatge infantiloide i acriaturat. I ara què fem? Reciclem el cervell i recomencem l'operació amb el nostre Pau? Tornem a les formes més comunes, almenys per aquests indrets, "güelo-güela"? O enviem els teòrics allà on Peret envià sa mare i continuem amb el que a hores d'ara ens ompli de satisfacció? Per tal que teniu elements per jutjar aquesta qüestió, reproduïsc el text d'Eugeni.
¿Iaio i iaia o avi i àvia?
Per a denominar el pare o la mare, tant del pare com de la mare d’una persona, la nostra llengua té les paraules avi i àvia. La paraula àvia és exactament la paraula llatina avia, femení de avus, del mateix significat. La paraula avi és un masculí analògic format a partir d’àvia, molt probablement perquè els infants coneixen i criden primer l’àvia que l’avi.
Els xiquets xicorrotius, quan comencen a parlar i no són capaços de pronunciar correctament les paraules que els diuen les persones grans perquè, per a la seua mentalitat infantil són massa llargues o massa complicades, creen un llenguatge propi en el qual les paraules de la llengua que aprenen són substituïdes per vocables infantils elaborats repetint la primera o la darrera síl·laba de la paraula en qüestió. Així, repetint la primera síl·laba, de pare fan papa, de mare, mama, de pixar, pipi, de cagar, caca, de nonir (variant formal que usen els adults quan s’adrecen als xiquets en lloc de dormir), nono, de biberó, bibi, etc. Però en alguns casos la paraula infantil es forma repetint la darrera síl·laba, com quan de germaneta fan tata. D’eixa manera és com els xiquets que encara no saben parlar han creat la paraula iaia, repetint el final de la paraula àvia. La paraula iaio és un masculí analògic format a partir del femení iaia. Joan Coromines en el seu DECat (I, 516b15) diu: “[...] però més estesa, és la forma iaia del llenguatge infantil del català central, occidental, etc. (també val., eiv. i men., segons AlcM); [...]” I en el mateix DECat (IV, 875a11) diu: “En el Continent la variant afectiva iaio, iaia, resta pertot, si fa no fa, com a terme de parentiu, especialment en el llenguatge infantil o acriaturat [...]”
¿Què pensaríem d’un adult que, en el seu llenguatge quotidià diguera habitualment papa, mama, pipi, caca, nono, bibi, tata? Doncs exactament això mateix és el que hem de pensar dels que usen iaio i iaia en lloc d’usar avi i àvia, paraules patrimonials de la nostra llengua heretades del llatí i quasi idèntiques a les que empraven els antics romans fa més dos mil·lennis. Usar un llenguatge infantiloide i acriaturat en contextos formals toca en el ridícul. Ara bé, ja sabem que la capacitat de l’ésser humà per a fer el ridícul és gairebé infinita.
11 comentarios:
Però pense que el que està dient Reig no és que els xiquets no ho hagen d'emprar ni que quan ens dirigim als xiquets no s'haja d'emprar (igual que es diu "vols anar a fer nono?"), sinó que és ridícul veure als noticiaris de Canal 9: "la iaia de Letizia s'ha mort", com em sembla que han arribat a posar.
La tradició diu que "iaia és més que güela", no?
Per a mi continuareu sent els iaios de Pau (i del següent), diguen el que diguen.
Jo triaria l'opció c), Enric, tot i que com Vicent trobe que és poc recomanable usar-ho com a estàndard però totalment vàlid com a propi del llengutge infantil. Per si et consola una mica, jo ho tinc una mica pitjor. La meua dona i jo hem intentat des del principi que el xiquet ens diguera pare i mare, perquè no ens agradava papà i mamà. Doncs el nano ha eixit amb idees pròpies i ha pensat que si no volíem caldo ens en donaria dues bones tassonades: a hores d'ara som, per a ell, el papi i la mami. Què hi farem!
Benvolgut vent d cabylia,
Després de llegir el teu comentari, he tornat al text de Reig per si de cas l'havia malinterpretat. Però, no. Després de llegir amb tota l'atenció l'últim paràgraf, considere (amb tots els respectes que calga) que se n'ha passat set pobles. De tota manera, després d'haver-ho parlat amb qui correspon, em sentiré molt orgullós de continuar escoltant el meu nét cada vegada que em diga "iaio".
Els meus nebots utilitzen la varietat per a referir-se als "avantpassats" paterns o materns. Els materns, els pares de ma germana, vaja, són els üelos. Els paterns, que són de València, són els iaios. I aixina anem fent. Aquestes denominacions tan íntimes sóc partidària de deixar-les a la lliure voluntat (o a la consciència) de cadascú. Com si volen dir-ho en rus, vaja (que es diu baba, crec).
Ah, i tens un nét molt rebonico, per cert.
Estic totalment d'acord amb el fons i amb la forma d'este article.
Jo al meu iaio li dic així, iaio, i l'home ho ha pogut suportar molt bé. És més, crec que tinc iaio per a llarg...
I progenitor anterior, o avantpassat proper, ascendent segon, antecessor, predecessor... ?
L’Espectador.
La meua neboda, quan era més menuda, per denominar al iaio, feia exactament el que feia amb la resta de familiars: si és la "mama", "el tete", el "papa" i la "iaia"...hi ha el "ioio"...em decante totalment pels iaios.
Els pares del pare eren per nosaltres els avis. Els de la mare els iaios.
No en sabria donar una explicació plaussible.
A mi no m'agrada gens això de fer el ruc amb la llengua i inventar "mam" per dir aigua, "nono" per dormir, i l'espantós "xixa" per carn. Però trobe raonable iaio i iaia.
No sé, els meus nebots en diuen "tete" i no puc evitar que em caiga la baba. Que em peronen Reig i Pompeu Fabra.
Havia promés a Lletra aportar la meua opinió i se m’estava passant l’arròs. Si la idea és que en llenguatge estàndard toca “avi” i “àvia”, irrefutable. Però en la majoria de situacions en que es vullga trobar i emprar la paraula que identifique el pare o la mare d'un pare o una mare, ens trobarem ben lluny d'una situació d'estàndard, incloent-hi llengua escrita. I a més a més tenim la dificultat afegida que els que escrivim en valencià (usuaris, institucions, centres escolars, mitjans de comunicació, etc.) encara no tenim clar quin és el nostre estàndard (mare de déu quina creu).
En fi, que la meua primera reflexió és la següent: de la mateixa manera que en el món real fracassaríem intentant proposar a la societat valenciana un estàndard únic per a tots els territoris de llengua compartida (ni que fóra exclusivament escrit), fracassem si no acceptem “iaio” o “iaia” en àmbits d’ús normal d’una llengua.
La primera i contundent justificació és que “iaio” és una paraula viva, i l'avi i l'àvia els haurem de ressuscitar.
La meua segona reflexió és la següent. Mirem què passa a l'anglés, una superpotència lingüística farta de reflexionar sobre la llengua i d'exportar-la pertot arreu. Quan parlem de l’avi i l’àvia, són formes que tenen l’estàndard “grandfather” i “grandmother”. D'altra banda, en milions de situacions concretes marcades com a informals o emprades per usuaris infantils trobarem les formes "granny" i "grandpa". En àmbits una miqueta menys informals trobarem les variants “grandad” (o “granddad”) i “grandma”. Però si mirem les formes dels pares tenim el que considere la comparació idònia. En moltes situacions estàndard de l’anglés oral, “dad” s’utilitza més que sovint. Seria absolutament estrany que algú emprara “mummy” o “daddy” en situacions estàndard d’ús de la llengua (on tocaria “father” i “mother”), però la forma “dad” en concret té tant d’èxit que s’ha colat en moltes situacions on tocaria l’estàndard.
I la meua darrera reflexió cionvertida en teoria (i acabe) és:
a) "avi" / "àvia" ha de ser la forma recomanada per a situacions formals especialmente escrites. Tant de bo la poguérem recuperar per ala llengua del carrer com hem fet amb "adéu"
b) iaio / iaia és una forma viva lligada al llenguatge infantil i informal, però que a més té ús en moltes altres situacions a banda de les informals o de llenguatge infantil. Tot i que un estudi comarcalitzat de ben segur que oferiria resultats ben desiguals, amb comarques com la nostra on "iaio" és freqüent i d’altres que a penes la coneixen.
Una salutació al iaio Lletra.
Publicar un comentario