miércoles, 27 de agosto de 2008

Desfullant la rosa

José Luis Ábalos, Jorge Alarte, Ximo Puig, Francesc Romeu i ara Ana Noguera. Queda un mes aproximadament per a què els socialistes valencians celebren el seu congrés i pel moment ja hi ha fins a cinc candidats que s’han postulat per a ocupar el càrrec de secretari general. I dic fins el moment perquè sembla que encara hi pot aparéixer algun més... perquè segur que queda algun sector, família, facció que no es troba representada i no renuncia a també poder dir la seua.

L’extensa nòmina de candidats resulta ben simptomàtica.

Perquè això de la democràcia interna dels partits no és que estiga bé, és que és imprescindible, ja que sinó així, no es concep una altra manera de gestionar qualsevol col·lectiu lliure. També cal tenir en compte que la designació de càrrecs per mitjà del dit ungit d’algun cap totpoderós ja no s’estila i, a més a més, dóna mala premsa. Els líders triats amb aquest sistema digital no acostumen a fer fortuna perquè les palmades inicials es tornen en ferotges crítiques quan els resultats són adversos. Qui té padrí el bategen, però sovint les despeses de la comunió ja te les has de pagar de la teua butxaca.


Però com diu la dita, tres són curtes i quatre són llargues.

I és que cinc candidats (no hi ha cinqué dolent diuen els castellans) em semblen una mica massa. I m’ho sembla perquè si hi ha cinc candidats es pressuposa que almenys hi ha cinc maneres diferents de concebre el partit i quin ha de ser el nou rumb a encetar. A saber: un socialisme valencià vist des de Madrid, un altre vist des de les Corts, un altre des de l’ajuntament de València, un altre independent de les sempiternes famílies socialistes, un altres de la tercera via...


Cinc propostes que no es poden (o almenys no es volen) conjuminar. Què no hi ha un mínim comú denominador que permeta aliances? Vertaderament totes resulten excloents? O això de pactar es deixa per a última hora quan estiga tot perdut i calga, almenys, salvar els mobles?


Perquè hi ha dues opcions. O cada candidat es considera el més idoni i creu a peus junts en el seu projecte i aspira sincerament a encapçalar la reconquesta del poder valencià o allò que succeeix és que tothom ho veu prou negre i aspira almenys a col·locar-se (ell i als seus) i a esperar en una posició acomodatícia que vinguen temps millors.


Considere i m’agradaria enganyar-me que l’únic guanyador d’aquest procés pre i postcongressual va a ser (un cop més) el PP valencià. Perquè no cal ser molt il·lusos per a saber que els candidats en qualsevol procés electoral balafien més forces en la crítica a l’adversari que en la presentació del seu programa.


El ciutadà percep (i les titelles mediàtiques també hi col·laboren a consolidar aquesta percepció) un PP fort, unit i amb les idees clares i un PS(PoC)V on fins i tot es qüestiona el nom. Aquest tema és força temptador però l’amic Lletra ja en parlà fa unes setmanes. Simplement aportar que sembla pel que he llegit en les enquestes que el canvi onomàstic comportarà possiblement guanyar uns quants vots però provocarà inevitablement la pèrdua de milers d’electors, de la seua història i de part de la seua dignitat. Si la solució dels socialistes valencians és fer-se un lifting per assemblar-se una mica més al PP i restar-los uns quants vots en vegada d’ elaborar un projecte engrescador que aconseguisca mobilitzar i il·lusionar la societat tornen (un cop més) a errar el camí.


El País Valencià (ups, perdó!) és juntament a Madrid, Múrcia i Castella Lleó el feu popular més consolidat on els càrrecs del partit de la gavina estan tan tranquils que han oblidats que els llocs de responsabilitat que ocupen no són vitalicis sinó temporals i allò que és pitjor, ningú pareix disposats a recordar-los-ho.


Perquè allò que queda clar (espere) és que més que un debat de persones i denominacions cal urgentment realitzar un enorme exercici d’autocrítica, veure en què s’ha errat (la veritat és que encerts hi ha hagut ben pocs), assentar les bases per a exercir una oposició crítica i responsable i començar a pensar que tal volta l’objectiu de qualsevol partit ha de ser intentar governar i no restar pels segles dels segles en l’oposició llepant-se les ferides.


Possiblement a la fi s’adonen que les disputes cainítiques no condueixen enlloc, potser se n’adonen que aquest descontrol només perjudica els valencians i beneficia els que han confós el territori en una enorme sala de festes a càrrec del contribuent, tal volta recorden que la política és un servei altruista que té com a finalitat la millora de la societat...però sincerament crec que tot es canviarà per a restar igual. I és que la disputa del poder ha de constituir en ella mateixa un mitjà i no un objectiu.


VK

5 comentarios:

Nomdedéu dijo...

Hi ha una obvientat, no hi ha cinc nodrits grups al si del PSOE valencià. No poden ser-hi. No hi ha avals suficients. Amb quatre candidats i una candidata, és numèricament impossible que tots passen el tall. Per tant, algú (alguns/alguna) no tindran avals suficients.
Presentar-se per assumir un càrrec d'eixa importància sense garantir-se un suport suficient per entrar en la final, només poden fer-ho aventurers o romantics. I no sembla raonable pensar que algú amb una etiqueta o l'altra (o totes dues) haja de dirigir el socialisme valencià.
L'espectacle és profundament decebedor. Be, si més no per als qui encara esperen alguna cosa del PSOE. No és el meu cas.

Anónimo dijo...

Una altra vegada veig que el bipartidisme ja ha calat en la societat del País Valencià ( amb perdó ). Ja no conten els altres partits? No clar, entre l’un i l’altre s’han encarregat de enfonsar-los. Me deia el meu amic de dretes (recordant la pel·lícula dels Immortals) “ Solo puede quedar uno” I jo comence a canviar uno per una: una idea, una obsessió, una necessitat imperiosa de manar...
És política el que es fa, o sols s’intenta recuperar el que s’ha perdut? Hi ha una vertadera alternativa?
L’Espectador

Anónimo dijo...

Podria haver-la, amic espectador, però crec que ho té ben difícil per allò que tu apuntaves del bipartidisme. Es tractaria (amb tots els perdons que calguen) de crear una mena de CIU, amb tots els inconvenients que puga tenir. Em podràs dir que seria un partit de dretes, però sabem que això de les dretes i les esquerres és, tan sols, una apreciació que cada dia té menys pes específic. Pel que a mi respecta, ara per ara, em preocupa la pèrdua d'identitat com a poble i la desfeta cultural que sofrim de manera gradual. No, no. No es tractaria d'una adaptació del Bloc (perquè sempre ens quedaria la pregunta "de quin Bloc"?). Caldria que algunes persones vàlides ( i n'hi ha un grapat entre les "barricades") es feren l'ànim i encetaren el projecte. O això o més PP/PSOE(PSPV, PSVC).
Amb tots els respectes.

L'home del carreró.

Anónimo dijo...

Amic espectador,
Ja sé que no he dit ni pruna d'Iniciativa, d'ER o d'altres partits menys votats. Continuen alguns en les lluites internes o a la recerca del seu espai electoral. O siga, que la cosa també pinta malament per aquesta banda.

Altra vegada L'home del carreró.

Anónimo dijo...

Efectivament. Tu ho has dit. “ Un grapat de gent vàlida que...” I jo dic que no trauen el nas perquè són intel·ligents.
Avui és difícil fer un partit. L’època d’això ja va passar. Desfer tres partits per fer-ne un? No crec que siga rentable.
Heu nomenat El Bloc. Doncs bé, de bona tinta sé que quan triaren al seu cap de llista, tingueren que pregar-li per a que acceptara. Això és significatiu, no? En un col·lectiu prou nombrós, el d’Algemesí, no hi havia ningú?
Cregueu que quasi no queden ja ideologies? Doncs és possible. Però de moment, les que queden pedran a l’esquerra.
L’Espectador