COMUNICAT URGENT

S’admeten suggeriments, textos, imatges, etc., per a tancar l’any 2006 en aquesta pàgina. A més de veure publicada en aquest blog —o bloc?— la seua aportació, honor a l’abast de pocs mortals, el guanyador o guanyadora rebrà com a premi una subscripció anual i gratuïta al TIRANT A FOTRE, l’espai cibernètic per a la pràctica de la llibertat d’opinió i d’expressió. Entre d’altres avantatges, també hi figura el de poder conversar amb “anònims” il·lustres", o el de presenciar en directe la retransmissió de la troballa d’un tresor amagat en la prestatgeria d’una casa en Algemesí. Sabíem que la literatura produïa guanys abundantíssims (generalment en diners negres), però que intentaren blanquejar-los proclamant als quatre vents que són diners procedents de PAIs, requalificacions urbanístiques i altres martingales, no fa sinó confirmar el que ens temíem: definitivament, la circulació de diners negres ha superat ja a la de diners blancs.

No busqueu més...
Hui ho he descobert. Després de llegir el que comentava l'amic Josep Millo sobre l'espai destinat als llibres, m'he dedicat a redescobrir els que tenia en les prestatgeries més altes. Doncs bé. A més de la pols i de l'exèrcit armat amb baioneta de peixets de plata, m'he trobat un volum del padre Mariana, un exemplar de Carmen amb il·lustracions de Mingote, El litoral valencià, volum I, de Vicenç Rosselló (haguera jurat mil vegades que me l'havien demanat i no me l'havien tornat), Grans personatges de la literatura catalana, d'Antoni Comas i algunes cosetes més que em fa vergonya confessar. Al fons de l'última prestatgeria, paret mitgera amb el sostre, he vist sis capsetes de sabates, una al costat de l'altra, ordenades com un esquadró d'infanteria...I en obrir-les, m'he quedat de pedra. Estaven plenetes a caramull de bitllets com els que veieu en la foto. I, de sobte, m'ha entrat un calfred. Caram, acabava de descobrir que l'únic beneficiat dels xollos de corrupció, dels PAIs i de tota la pesca, que apareixen dia sí dia també als mitjans de comunicació, era el menda! Ara tracte de recordar en quin port tinc el veler, on he amagat les claus dels dúplex que m'he comprat, quin tipus de combustible emprarà el meu descapotable i, el que em resulta més seriós i problemàtic, on collons viurà la meua amant. I tots aquests problemes, ja ho veieu, per culpa de Millo i de la falta d'espai per als llibres. Després dirà que és amic i no sé quantes coses més.

LLIBRES I FAHRENHEIT

Intuint que la nòmina de parroquians fidels d’aquest blog —o bloc?—, és encara reduïda, aprofitaré l’avinentesa per a fer una confessió pública: hui he fet de Guy Montag amb els meus propis llibres. Recordeu el personatge? El tal Guy era el protagonista de la novel·la Fahrenheit 451, escrita i publicada per Ray Bradbury el 1953, i portada a les pantalles per François Truffaut el 1966. Guy Montag era un bomber que no se dedicava a apagar focs, sinó a provocar-los, a cremar llibres, perquè segons el seu govern llegir entrebancava la felicitat i creava angoixa: llegir fa que les persones siguen diferents, quan en realitat el que interessa és que tothom siga igual. En el meu cas, i supose que en el d’alguns de vosaltres, el problema se presenta quan hi ha una prestatgeria de llibres que fa més de trenta anys que no visites, el temps els ha cobert de pols i les pàgines han esdevingut l’aliment ideal per als peixets de plata que les habiten. I a més a més, hi ha nous candidats repartits per allà on pots, davall del televisor, l’ampit d’una finestra o el rebost i que reclamen, amb tota justícia, un lloc digne. Què fas, aleshores? Quin procediment d’eliminació causarà menys problemes de consciència? Un expurgo? Un regal? L’hospital del llibre vell? O el fred i recurrent contenidor? No ho sabria precisar amb exactitud. Però del que sí estic segur és que no empraré el mètode inquisitorial del foc 451, temperatura a la qual crema el paper.

Bromera, 20 anys i Catalunya.

Bromera: atenció, ens envaeixen els valencians!
Falsa alarma. No crec que Bromera organitze cap invasió. No crec, tampoc, que els Cristos del gran poder editorial del Principat ho permeten. Però, és un bon símptoma (allò de la normalitat) que una editorial valenciana celebre els seus vint anys al melic de l'univers literari en la nostra llengua. Ja veurem què passa a partir d'ara. Tractaré d'actuar de cronista i d'espia dels efectes positius d'aquesta presentació. Fins ara, a les grans llibreries de Barcelona, calia anar amb una lupa per tal de veure llibres d'aquesta editorial. Si de cas, a l'última prestatgeria, allà on els peixets de plata plantaven les tendes de campanya, en podies trobar algun.

III Trobada d’Escriptors de la Ribera

Seguint amb la tradició, l’amic Josep Lozano convoca l’aplec que cada any reuneix un bon grapat d’escriptors de la nostra comarca. Les escriptores, evidentment, també estan convocades, però, ai las! no solen acudir (i mira que n’hi ha d’escriptors guapets!). El primer encontre va ser a Cullera, amb visites al castell i a l’estany, i l’any passat va ser a Benifaió, amb visita guiada a les torres i explicacions magnífiques i ben documentades. En aquesta ocasió, la trobada serà a l’Alcúdia. La data, com també és tradicional, serà a primers de febrer, concretament el dia 3, dissabte, festivitat de sant Blai. El programa previst començaria amb una visita a la Casa de la Cultura —cúpula i obra pictòrica i escultòrica de M. Boix—, visita a la masia de la Casa dels Frares —edificació del segle XVII, propietat de la família de l’escriptor falangista Samuel Ros—, visita a l’Hort de Manus —construcció del segle XV rehabilitada—, dinar al restaurant del poliesportiu i, si ens queden forces i ganes, visita a una zona recuperada del riu Magre. La convocatòria, tornem a dir-ho, és oberta a totes les escriptores i escriptors.

Toni Cucarella

La moguda del Toni
Mira per on que vull entendre el que diu Toni Cucarella. Anem a veure: ser un escriptor valencià que escriu en català resulta, en un País com el nostre, difícil, problemàtic i poc gratificant, per dir-ho de manera suau. Ser un escriptor valencià que escriu en català significa, per a la resta de l'àmbit lingüístic, un no-res, tot i que hi haja gent que ho vulga suavitzar. Sí, sí. Podem dir, des de la comoditat, des de la teoria, que un escriptor escriu perquè ho necessita, perquè no pot abandonar "la batalla", perquè...Pel que es vulga dir. Però, oblidem, crec, una cosa important: per damunt de la condició d'escriptor, hi ha la condició de persona. I arriba un punt en què allò del primum vivere deinde filosofare, les decepcions personals per la marxa dels esdeveniments, la sensació de guerriller cada vegada més solitari i abandonat a la seua sort, pesen com una muntanya de plom en l'ànima més ben plantada. No crec que l'amic Toni deixe d'escriure ni de lluitar pel que creu, no. Però, almenys, permeteu-li que expresse la sensació d'impotència que, sovint, envaeix les persones més trempades.

Impossible?

Doncs, no. Un escriptor nascut a un poble de Saragossa (el nom no el diré encara que em lliguen amb una corda de guitarra a la soca d'una figuera), signava els seus llibres amb el seu nom i cognoms reals. Un nom i uns cognoms tan casolans com pot tenir-los qualsevol personeta nascuda per aquelles contrades. Doncs bé. Un bon dia, a l'escriptor se li va ocórrer una idea: ulilitzaria un dels cognoms, alemany, de la seua àvia materna. I una vegada posat, es canviaria també el nom. Una cosa així com Wolfram Hütten-Bergen. I amb aquest pseudònim, més una remodelació biogràfica, allò de origen alemán, encetà un nou camí literari. L'índex de vendes augmentà d'una manera extraordinària. I una coseta més: des d'aquell canvi, quan el tal Wolfram Hütten-Bergen visità una escola, tothom començà a rebre'l com qui espera Nostresenyor.
No és cap conte, no. D'altra banda, tampoc és d'estranyar. Per aquestes contrades, qualsevol autor o autora amb nom estranger té mitja partida guanyada. Favades? Doneu una mirada als catàlegs editorials, als llibres recomanats i, després, en parlem. I no em digueu que més enllà de les fronteres la gent té quatre melics i onze orelles. No m'ho he de creure.

A LA MUERTE DE UN CANALLA

Impossible de reprimir la publicació del poema de Benedetti
en aquest bloc, tot i que molts de vosaltres ja el coneixeu .

A la Muerte de un Canalla

Por Mario Benedetti (fecha de publicación: 10/12/2006)

Los canallas viven mucho, pero algún día se mueren

Obituario con hurras

Vamos a festejarlo, vengan todos los inocentes,
los damnificados.
Los que gritan de noche, los que sueñan de día,
los que sufren el cuerpo, los que alojan fantasmas,
los que pisan descalzos, los que blasfeman y arden,
los pobres congelados, los que quieren a alguien.
Los que nunca se olvidan, vamos a festejarlo,
vengan todos.

El crápula se ha muerto.

Se acabó el alma negra; el ladrón, el cochino.
Se acabó para siempre. Hurra

Que vengan todos; vamos a festejarlo;
a no decir la muerte siempre lo borra todo, todo lo purifica.

Cualquier día la muerte no borra nada.
Quedan siempre las cicatrices. Hurra

Murió el cretino, vamos a festejarlo,
a no llorar de vicio.

Que lloren sus iguales y se traguen sus lágrimas.
Se acabó el monstruo prócer, se acabó para siempre.

Vamos a festejarlo, a no ponernos tibios, a no creer
que éste es un muerto cualquiera:

Vamos a festejarlo, a no volvernos flojos,
a no olvidar que éste es un
muerto de mierda.

LA LLENGUA DE RONALDINHO
Potser la notícia no siga cap novetat, o no tinga la repercussió o la importància que alguns li donen. Fins i tot, a d’altres podrà resultar-los prosaica, però en principi no ha deixat indiferent als que, d’una manera o d’altra, encara som sensibles a la qüestió de la llengua que parlem. Aquest és el fet: la pàgina web de Ronaldinho, ronaldinhogaucho.com ha incoporat una versió en català a les ja existents en castellà, anglés i portugués. La transcendència d’aquesta iniciativa rau en l’abast que assoleix aquesta web i en els milions d’usuaris o internautes de tot el món que van a contemplar el CATALÀ junt a les altres llengües.Si sabeu d’algun esportista d’elit del nostre país capaç de prendre alguna iniciativa semblant, no tardeu a divulgar-ho. De segur que alguna de les dues acadèmies de la llengua valenciana genuïna posaran al seu servei tots els recursos lingüístics i científics de què disposen.

Arrivederchi a Roma

Si descomptem els dos xinesos malalts de les angines, algun despistat i set o huit japonesos que galopaven per les Rambles de Barcelona, la resta de la humanitat tenia una cita amb Roma. Experiència? Com ci, com ça, diria jo. La monumentalitat, en general, és cosa sabuda; la Sixtina, també; el Colosseo, ídem. Coses per al record: l'hotel Gladiatori, enfront mateix del Colosseo i als peus del Ludus Maximus. Perfecte. El menjar? Crec que es mengen pizzes més ben fetes per aquestes contrades. El vi? Intratactable en tots els aspectes. La birra, bona. Notes per al record: pollastre amb gust de conill fossilitat, un sopar meravellós sota la pluja amb música en directe; un passeig, també sota la pluja, amb el 110; el concert a la Plaça d'Espanya; una conversa amb un guàrdia civil carregat de medalles a l'ambaixada d'Espanya; el manso a la brasa; sobretot, la companyia i les fotos amb la nova Fuji...Conec un amic que es morirà d'enveja a penes les puga veure...Potser, torne a Roma, però mai de la vida en aquestes dates. Uf! Realmente, la ciutat ha acomplit la dita: Roma cità aberta. I tan aberta com estava!

EL PLAER DE LLEGIR, EL GUST D'ESCRIURE

Com cada any per novembre, l'Alcúdia ha celebrat el Mes de les Lletres sota el lema tradicional "El plaer de llegir, el gust d'escriure" Les activitats començaren el primer divendres, dia 3, amb una exposició: "Escoles, mestres i educació durant la II República", una conferència de Carme Agulló sobre "La República dels mestres" i un recital de poesia, i acabaren dimecres 29 amb la visita de l'autor teatral Rodolf Sirera. Entre la data d'inauguració i la de cloenda, hi ha hagut tota una completa programació d'activitats, tallers del còmic, lectura de llibres, projeccions de pel·lícules, recitals, visites als centres educatius d'autors de literatura infantil i juvenil, etc., és a dir, un programa d’activitats culturals per a tots els gustos i per a totes les edats per tal d’involucrar els diferents sectors del món educatiu. Pel que fa a la lectura, els alumnes han llegit llibres de Josep A. Fluixà, Albert Hernàndez, Joan Pla, Enric Lluch, Josep Millo Rodolf Sirera i Pasqual Alapont. En aquesta ocasió, l'autor homenatjat ha estat, precisament, Rodolf Sirera, persona de reconeguda vàlua i llarga trajectòria en el nostre teatre contemporani a qui li han parat taula en la ja clàssica celebració de la “Taula de les Lletres i els Menjars”. Aquesta activitat, que enguany arriba a la vuitena edició, ha estat organitzada pel Bloc de Progrés Jaume I i patrocinada per l’Ajuntament de l’Alcúdia, la Fundació Bancaixa i la Fundació Bromera per al foment de la lectura.

Rita Marzoa

Rita Marzoa posa de manifest el desconeixement entre els diferents territoris de parla catalana

En un acte emmarcat en el cicle 'Els dijous de l'Òmnium', la periodista Rita Marzoa va reivindicar la necessitat de coneixença entre les diferents zones dels Països Catalans, i va fer evident el desconeixement de realitats històriques, polítiques i socials que fan més difícil la unitat i la cohesió territorial. Marzoa va explicar que la majoria d'habitants del Principat no sabem quines són les dates històriques que es commemoren a la resta de territoris o que no tenim notícia de molts herois locals que van lluitar per la defensa de la cultura catalana. Segons Rita Marzoa, aquesta situació d'ignorància respon a diferents factors, com per exemple la dispersió social o les polítiques aïllacionistes i repressives que històricament hi ha hagut sobre els habitants de parla catalana. Va destacar alguns fets corresponents a la realitat política que han contribuït a l'aïllament de cada territori català: la dispersió exercida pels mitjans de comunicació, l'ús de la llengua com a arma de divisió o la manca de regulació lingüística a la Franja d'Aragó, a la Catalunya Nord i a l'Alguer.