Sobre pesca i mosquits tigre

Ha estat una setmana mogudeta. Dimecres, el propietari del bloc i un servidor ens embolicàrem la manta al cap i anàrem a pescar. Raons? Ninguna, que jo sàpia. Així que a les 8,30 del matí, amb una canyeta plegable prestada, un carret i un grapat de caragols avellanecs, travessàrem la marjal i anàrem a parar al Perelló a comprar cucs. Clar que la botiga no obria fins les 10, per la qual cosa deixàrem passar el temps amb el segon café , amb la ruta turística (Ié, ací no hi havia un forn?), amb diversos intents de traure cucs d'una màquina buida i amb la contemplació de les cucales, que es una manera fina de maleir l'amo de la botiga, que no aparegué fins les deu ben passades i amb una cara que despatxava hostes. Sí,sí, dues caixetes de coreà. I l'home ens presentà els cucs, ens explicà les raons per les quals la màquina no funcionava i encetà un somriure, que ja era mèrit en una cara pròpia d'una pel·lícula de terror. Agafàrem dues canyetes del pleistocé que un servidor tenia guardades i, amb l'esmorzar (tonyina amb olivetes) i aigua embotellada, ens dirigírem als pedrots traïdors que conformen l'escullera. L'amo del bloc, a l'hora de preparar la canyeta, es tirà mitja hora llarga. Després, començà amb la parafernàlia de les cremes, del barret, de la posició més adient per a seure (Et porte una butaca?)...Fins i tot, els escassos peixos que n'hi havia, pararen de nadar per tal de veure les múltiples operacions d'aquell aspirant a pescador ( Què fas, col·lega, que no comences? Vas a pintar-te els llavis també?). A la fi, llençà la canyeta quan el company ja estava fins al pirri de pescar i de no traure res. M'han picat!, exclamà. Efectivament, una salpa guerrera que calia netejar de seguida. Tens tisores? Qui, jo?, què va! Encara com que el tio Manuel (85 anys i amb més moral que l'Alcoià) en tenia unes que podien presidir un museu arqueològic. No et poses crema a la cara, no, que ja voràs com acabes. I jo, xulo de mi, que ni crema ni mariconades, que no fa sol i damunt vull posar-me moré. Esmorzar i tenca pudenta, camal a l'aigua i malediccions en fila índia. Altre mos i bosseta de peix al clot. Ací hi ha gats? A la fi, amb la salpa i una palometa despistada que s'enganxà en l'ham perquè no tenia cap altra cosa a fer, tornàrem a casa després de repartir els cucs entre els peixos més famolencs. En fi, com una ONG dedicada a l'alimentació dels éssers vius de l'escullera, perquè hi participà també un cranc més negre que el cul d'una paella. Repetirem, no? Sí, home, tu avises. Els primers problemes vingueren a la nit, perquè el xulet de la pel·lícula, és a dir, jo mateix, tenia la cara i els braços com per a posar-nos a trossos en un plat menjar-se'ls com si foren gambes. I la cosa no acaba, no, perquè ahir mateix, a sant Boi, m'atacaren els mosquits tigres, exactament, als llocs que més ablamats tenia: la cara i els braços. L'explicació, pel que em digueren, és bastant senzilla. Pel que sembla, aquests insectes ataquen el color roig, és a dir, sóm com els bous de lídia, però en mosquit i amb trompeteta. Ara mateix, mentre escric aquesta entradeta, coent i travessat per les picades mosquiteres pense que, si torne a pescar, aniré disfressat d'astronauta. Em lliuarà de les cremades de sol i, sobretot, de les possibles picades d'un tipus de mosquit que ni tan sols sabia que existia. I és que, quan més gran et fas, més te n'adones que no saps res sobre moltes coses. I menys encara, sobre l'art de la pesca i sobre la tipologia dels mosquits.