sábado, 23 de mayo de 2009

Sobre pesca i mosquits tigre

Ha estat una setmana mogudeta. Dimecres, el propietari del bloc i un servidor ens embolicàrem la manta al cap i anàrem a pescar. Raons? Ninguna, que jo sàpia. Així que a les 8,30 del matí, amb una canyeta plegable prestada, un carret i un grapat de caragols avellanecs, travessàrem la marjal i anàrem a parar al Perelló a comprar cucs. Clar que la botiga no obria fins les 10, per la qual cosa deixàrem passar el temps amb el segon café , amb la ruta turística (Ié, ací no hi havia un forn?), amb diversos intents de traure cucs d'una màquina buida i amb la contemplació de les cucales, que es una manera fina de maleir l'amo de la botiga, que no aparegué fins les deu ben passades i amb una cara que despatxava hostes. Sí,sí, dues caixetes de coreà. I l'home ens presentà els cucs, ens explicà les raons per les quals la màquina no funcionava i encetà un somriure, que ja era mèrit en una cara pròpia d'una pel·lícula de terror. Agafàrem dues canyetes del pleistocé que un servidor tenia guardades i, amb l'esmorzar (tonyina amb olivetes) i aigua embotellada, ens dirigírem als pedrots traïdors que conformen l'escullera. L'amo del bloc, a l'hora de preparar la canyeta, es tirà mitja hora llarga. Després, començà amb la parafernàlia de les cremes, del barret, de la posició més adient per a seure (Et porte una butaca?)...Fins i tot, els escassos peixos que n'hi havia, pararen de nadar per tal de veure les múltiples operacions d'aquell aspirant a pescador ( Què fas, col·lega, que no comences? Vas a pintar-te els llavis també?). A la fi, llençà la canyeta quan el company ja estava fins al pirri de pescar i de no traure res. M'han picat!, exclamà. Efectivament, una salpa guerrera que calia netejar de seguida. Tens tisores? Qui, jo?, què va! Encara com que el tio Manuel (85 anys i amb més moral que l'Alcoià) en tenia unes que podien presidir un museu arqueològic. No et poses crema a la cara, no, que ja voràs com acabes. I jo, xulo de mi, que ni crema ni mariconades, que no fa sol i damunt vull posar-me moré. Esmorzar i tenca pudenta, camal a l'aigua i malediccions en fila índia. Altre mos i bosseta de peix al clot. Ací hi ha gats? A la fi, amb la salpa i una palometa despistada que s'enganxà en l'ham perquè no tenia cap altra cosa a fer, tornàrem a casa després de repartir els cucs entre els peixos més famolencs. En fi, com una ONG dedicada a l'alimentació dels éssers vius de l'escullera, perquè hi participà també un cranc més negre que el cul d'una paella. Repetirem, no? Sí, home, tu avises. Els primers problemes vingueren a la nit, perquè el xulet de la pel·lícula, és a dir, jo mateix, tenia la cara i els braços com per a posar-nos a trossos en un plat menjar-se'ls com si foren gambes. I la cosa no acaba, no, perquè ahir mateix, a sant Boi, m'atacaren els mosquits tigres, exactament, als llocs que més ablamats tenia: la cara i els braços. L'explicació, pel que em digueren, és bastant senzilla. Pel que sembla, aquests insectes ataquen el color roig, és a dir, sóm com els bous de lídia, però en mosquit i amb trompeteta. Ara mateix, mentre escric aquesta entradeta, coent i travessat per les picades mosquiteres pense que, si torne a pescar, aniré disfressat d'astronauta. Em lliuarà de les cremades de sol i, sobretot, de les possibles picades d'un tipus de mosquit que ni tan sols sabia que existia. I és que, quan més gran et fas, més te n'adones que no saps res sobre moltes coses. I menys encara, sobre l'art de la pesca i sobre la tipologia dels mosquits.

5 comentarios:

Anónimo dijo...

La pesca, més que cap altre desfici, es presta a disquisicions profundes entre pescadors, inabastables a la resta dels mortals. La discrepància no obeeix a les ganes de "fotre l'arquet", com deia l'àvia Visanteta, sinó a dues realitats diferents, tan tangibles com la virtualitat d'una imatge d'Internet, per no parlar d'aquest bloc. Així que, no seré jo qui qüestionaré ni una coma de l'entrada del Maestrepàgina. Tanmateix, avance que tan aviat em recupere de la son, us donaré la meua versió -o visió- de la jugada.

L'HOME DEL CARRER DELS PEIXOS INEXISTENTS.

Anónimo dijo...

Ah! Però hi ha més versions d'una mateixa pesquera? Esteu segurs que anàreu a pescar? O, en tot cas, a pescar què?

Anónimo dijo...

Per a ser un anònim fa vosté moltes preguntes i bastant complicades no? De tota manera, alguna d'elles ja estan contestades i esperem que la resta ens les contestarà l'Home del carrer. Però que no tarde que tractant-se de peixos quan més fresc millor.
ARA HI VAIG

Anónimo dijo...

A pescar què? Per a mi es la pregunta clau.

VK dijo...

Enhorabona a tots dos!

Segons publica avui l'edició digital d'"Arrimat's a l'escullera", el CPABPAEP (Col·lectiu de peixos i altres bestioletes que pul·lulen ben a prop de l'escullera del Perelló) ha acordat per unanimitat atorgar-vos ex aquo el premi BEC (benfactors de l'ecosistema costaner) a tots dos per l'aposta decidida que heu fet per la introducció a la Ribera de la modalitat de pesca "sense mort" (o simplement, pesca sense pesca)i per l'altruisme que heu demostrat tot substituint la mesetària afició d'alimentar els coloms amb engrunes de pa per la molt més mediterrània d'aportar en forma de cucs Zen les calories diàries que necessiten els peixos de les nostres costes.

Només us resta anar disfressats d'astronauta per tal d'esdevenir uns pescadors gal·làctics!