sábado, 18 de julio de 2009

Pica'm

L'amic Àlan Greus em demana que us transmeta l'existència d'un diari digital, Pica'm, i que us us faça partíceps d'un seguit d'articles d'opinió de Carles Andrés Raga. Àlan és amic meu des que teníem cabellera espesa, és un home amb molt de seny i si ell diu que els articles són bons, és que ho són. Per la qual cosa, accepte de bon grat el consell de l'amic i reproduïsc un dels articles d'opinió. Allà va.

Els “San Fermín” mediàtics
18 juliol de 2009 a espectacle, TV

per Carles Andrés Raga
Cada juliol les cites obligades, com marca la tradició, són el Tour i els “San Fermín”. Tot plegat, un aiguabarreig estiuenc èpic i fastigós (s’apeguen les cames a la cadira i els braços a l’hule de la taula: mare, que no saps fer res de fresquet per dinar, que estic suant la pega?). Èpic, dic, en allò que toca a les mítiques escalades pirenenques o alpines, pedalada rere pedalada, dels sempres sospitosos herois de la muntanya –vists des de la sobreprotectora talaia del sofà, tot esgrimint per única defensa, xarrup rere xarrup, un got de civada o de malta gelada, amb el tec del ventilador clavant-se’t al cervell.

Quant a la cita taurina, a pur de repetir-ho cada matí, en cada noticier de migdia, vesprada i nit, els mitjans ens van marcant l’agenda d’interés fester que cal seguir. I, en eixa línia ‘informativa’, durant més d’una setmana, ens volen fer creure que els “Sanfermins” són les festes més increïbles i espectaculars del món –i no seré jo qui diga el contrari, que el personal és força susceptible quan li toquen els mites.

Ara, com les pamploneses –quant al contingut taurí- què volen que els diga; que en trobarem a centenars arreu de la península, cadascuna d’elles amb la seua idiosincràsia, la seua tradició i el seu punt gloriós. Això sí, el que fa diferent la festa navarresa de la resta de festes conegudes és la cobertura mediàtica i la tolerància amb què és vist allò que no deixa de ser un ‘pet col·lectiu’ com un piano, i poc més (després vindran amb romanços hipòcrites de les tertúlies televisives i radiofòniques sobre la indecència intolerable de l’‘ampollot’ juvenil).

Ignore, d’altra banda, l’oferta cultural o festívola que complementa les desencaixonades i corregudes matineres. Tanmateix, és ben palés que la imatge que transcendeix de l’esmentada festa és sobretot la delsmozos –de totes les edats, colors i nacionalitats- amb faixa i mocador rojos al coll i, en l’entreacte, alcohol a dojo; i no m’ho invente jo; els reportatges televisius en van plens.

I, què hi farem, probablement és una imatge totalment esbiaixada i inexacta de la realitat pamplonesa –no ho dubte-; però és la que se’n fa un observador extern –perplex per la incongruència de combatre l’ampollot, com hem dit, i, això no obstant, identificar d’una manera directa i brutal diversió ‘adulta’ amb consum desmesurat d’alcohol.

La tradició popular és, al meu entendre, pam amunt pam avall, la mateixa a tot arreu: música i alcohol en diferents graus (prohibiu-los i voreu què hi queda. Als valencians, almenys, la pólvora…). I, en el cas que comentem, quan hom comença a comptar cadàvers damunt la taula, s’imposa la pregunta: què seria d’aquella heroïcitat de ‘la calle Estafeta’ i els Miura aterridors si aquell literat nord-americà no l’haguera posada de moda fa uns anys i els mitjans de comunicació d’ara no li donaren la cobertura que té –i que, poster, també mereixerien desenes de manifestacions populars igualment atractives i amb un missatge més edificant i no tan temerari.

Independentment de quina siga la reposta, allò realment discutible és si és lícit, per als mitjans públics, propagar –identificar- la imatge de festa amb borratxers monumentals, que no permeten, per exemple, retransmissions o connexions televisives sense que els mozos –fins allà dalt d’alegria i alcohol- la facen malbé.

Tot i que una carrera davant un bou pot ser heroica a Pamplona, no ho és menys a Santa Pola, Picassent o a la Vall d’Uixò. L’únic que falta és una càmera, una periodísta a qui no deixen fer el seu treball quatre passats de rosca, i un famós que apadrine la cosa. Després només resta repetir-ho any rere any fins que el personal acabe creient que no hi ha cita festera més gran. Els del terreny, entretant, pegaran a fugir ben lluny d’aquella setmana de passió, que tancarà amb una rastrera de comes etílics, rius de pixum i destrosses en el mobiliari urbà. A partir d’aleshores, les hieràtiques i serioses autoritats municipals pensaran la forma política d’eradicar d’una vegada per sempre la intolerable moda incívica del botelló, que fa malbé el descans nocturn dels ciutadans de bé.

En fi, la mort en directe, a Pamplona o on siga, sempre és atractiva mediàticament –coses de la morbositat, car l’espectador, en el fons, el que espera és alguna enganxada al corredor o al torero-, però summament incòmoda per als responsables de la programació televisiva –si fa no fa els polítics reponsables, en el cas dels mitjans públics- perquè fa ben palesa l’absurditat d’una mort injustificada, estúpida i en nom de no se sap ben bé quina tradició.

I el pitjor és que, no ho dubten, tot el destarifo arriba, via satèl·lit, en directe a tot del món. I aquest, astorat, es demana el perquè d’aquesta mostració espectacular –i innecessària- de la barbàrie humana feta espectacle mediàtic. I que conste que, a mi, em té igual que el veí es bufe fins al col·lapse mental o es jugue la vida davant un bou de sis-cents quilos. Al capdavall, ja s’ho farà.

D’altra banda, el tour és, al meu entendre, bastant més edificant i èpic que no la dèria taurina navarresa, car ací el que hi ha és una lluita cos a cos amb els límits de l’ésser humà (bella i innòcua metàfora guerrera). El contingut en valors –esforç, disciplina, sacrifici, coratge, etc.- que atresora la cursa ciclista és, socialment parlant, bastant més engrescadora que al d’una festa que, a ulls de la majoria, ha esdevingut pur parc temàtic on es ret culte a qualsevol manifestació alcohòlica imaginable.

En fi, dues cites estivals ineludibles –romanticismes a banda, sospitoses de dopatge ambdues, aqueixa és la veritat- acaben de la mateixa forma: dormint-la. En el primer cas, la mona; en el segon, la becadeta, tot i que, caguendénia, se t’ha fet agre el dinar i tens la galta marcada i refregida per l’entapissat vellutat del sofà.

1 comentario:

Xato dijo...

Totalment d'acord! Lo de la becadeta m'ha passat tota la vida... El meu avi i jo sempre dinem, veiem el tour, i al tombo!