Superlatius, hipèrboles i metonímies

Després de rellegir la carta enviada per Josep Lluís Bausset al diari Levante i que aquest blog reproduïa en la seua entrada anterior i de pensar-hi una mica (no massa, la veritat, que parlar de política a València és com parlar de bon futbol al Bernabeu, el que hi ha, juga, i allò que importa són els resultats) he conclòs que alguna cosa no acaba d’estar clara.

En primer lloc, la lectura de la carta abans esmentada posa de manifest que l’edat i la lucidesa poden avançar agafades de la mà. O potser, caldria afirmar que fa falta comptar amb la suficient experiència vital per realitzar comentaris vertaderament lúcids. Disculpeu-me qui ja es trobeu a la vora de la jubilació, no patiu, hi ha més camps (perdoneu-me novament, espere que com aquest nomes hi haja només un), és a dir, hi ha més àrees i no només la laboral per manifestar, compartir i actuar de manera lúcida.

En segon lloc, abans d’afirmar la coneguda sentència del cinc milions d’amics que més avant comentaré, el Molt Honorable afirmà que tenia la consciència tranquil·líssima. (compte amb el grau de l’adjectiu!). Imagina’t que arribes a ta casa i el teu fill t’espera a la porta amb un ampli somriure en la boca i t’amolla:

Podeu estar tranquil·líssims pares, durant la vostra absència m’he portat superbé.

Veritat que et fiques en alerta i tot seguit comences a sospitar de la criatura, ben segur que hi ha gat amagat. No ho sé, però mai no m’han agradat els superlatius, preferisc la humilitat i concisió del grau positiu.

A més el criteri per tal de mesurar el grau d’assossegament de la nostra consciència és bastant difús, quants entrenadors de futbol asseguren a la fi del partit tenir la consciència tranquil·la després d’haver plantejat mal el partit, haver errat amb les substitucions i haver acabat escridassat pel públic; tu amb tu mateix, pots estar tranquil, però hi ha ocupacions professionals amb un cert ressò públic en les quals també cal tenir en compte l’opinió dels altres, amb els quals tens, per així dir-ho, un deute moral.

En tercer lloc, m’ha encantat la reflexió proposada en l’entrada anterior sobre l’amistat. Crec que cap dirigent polític valencià gosa atorgar-se l’estima de cinc milions de valencians si no és utilitzant aquesta expressió grandiloqüent amb un sentit hiperbòlic, és a dir, amb la intenció d’explicitar que considera avalada la seua trajectòria política per un gran nombre de valencians. Si és així, cap problema. I si no, si es referma en la literalitat de l’expressió, se n’ha passat tres pobles, dos PAIs i un circuit de F1.

Perquè si tenim en compte els resultats de les últimes eleccions, una dada més que objectiva, encara que ací semble que tothom vote al PP, aquest partit “només” aconseguí 1.272.000 vots, xifra molt, però que molt allunyada dels cinc milions abans esmentats. Ara bé potser, el líder popular considera que la gent que votà altres opcions polítiques (PSOE, Compromís, EU..., entre tots més d’un milió), els menors de 18 anys, les persones que es van abstenir i els qui optaren per no votar, tots plegats, tingueren un mal dia i per aquest motiu no encertaren a l’hora d’acarar l’urna. Molt probablement si els comicis s’hagueren celebrat l’endemà el nombre d’electors haguera oscil·lat en alguns milions.

Possiblement la resposta cal buscar-la en la tradicional afició valenciana a la metonímia: els polítics tot ho fan teòricament per tots els valencians, quan realment els qui s’omplen la butxaca són uns quants i consideren que beneficiant uns pocs estan millorant la situació del conjunt de la societat valenciana, i fins i tot, l’efecte placebo arriba a tal punt que molts valencians espectadors privilegiats, però no beneficiaris, d’aquesta modernitat efímera de cartró pedra cauen rendits víctimes de l’efecte sthendal, en veure’s envoltats de tant de luxe, glamour i sumptuositat. Puja a l’escenari, participa en la funció, però ni respires, recorda que ets un “extra”.

O potser, l’assumpte és força simple i tot el problema es redueix a les diferents interpretacions que cadascú fa d’aquest concepte sovint tan edulcorat de l’amistat. Jo se’ns dubte m’apunte a la que glossa Josep Lluís Bausset i que entronca directament amb el sentiment, la reciprocitat i el do.

Mentre divaguem, Roberto Carlos estrena una nova versió ampliada del seu popular “Un millón de amigos” i als PROP de totes les capitals valencianes, com si es tractara dels concessionaris de Ford, una llarga cua d’aturats aspira ha aconseguir un nova ocupació més estable tot dient que “sóc amic del President”

VK