Penúltim concert de Paco Muñoz

Divendres 8 vaig anar a veure i, sobretot, a escoltar el meu amic Paco. Ja he parlat altres vegades d'ell. Al concert, a Benifaió, érem els fidels de quasi sempre i alguna persona més. No importa. Paco i els nou músics que l'acompanyaven ens feren passar hora i mitja que s'esfumà enlaire com un bufit. I, és clar, cantà "El barranc dels Algadins" i "Serra de Mariola". També, "El vell Montgó" i "La meua terra", el tema que centra l'últim disc. En acabar, a la porta, em va comentar que farà l'últim concert a Castelló de la Ribera, a desembre. "No em falles", em digué mentre una nana demanava fer-li una foto. A gener es jubila si la mala salut no acaba abans amb ell. Darrerament, ha rebut el premi de la Societat Coral el Micalet, el premi sant Jordi del moviment Scout, la medalla d'or de Bocairent i algun premi més que ara mateix no em ve al cap. Però, després de trenta anys dedicat a la música en valencià i per als valencians, encara no l'han deixat actuar en C9. Ni abans i, encara menys, ara. Com l'Ovidi. O com tants altres. I sé que està dolgut. No per l'actuació, no. No per eixir a la tele. Menys encara. Potser, pel sentiment d'estar sempre "de l'altra banda", quan la seua banda sempre ha estat al costat dels conceptes d'estima per la terra que l'ha vist nàixer i viure. Abans d'acomiadar-nos--i no és la primera vegada que m'ho diu--, em va mussitar enmig d'una abraçada: "Saps? Ara que estic fent-me vell he descobert que m'agrada que m'estimen. Tu creus que això és greu"? Encara no he sabut què contestar-li.