9 d’Octubre a l’Alt de les Creus (1a part)

Hui, dimarts, festa i bon dia, m’he alçat ben prompte. Possiblement haguera estat millor quan encara estic restablint-me d’un constipat cundidoret haver prolongat les hores de son i després de desdejunar-me a consciència tirar-me en el sofà i delectar-me amb la visió (via Canal 9) del grapat d’actes institucionals (promonàrquics i promocionals) i processons cíniques que es celebren a València amb motiu del dia de la “Comunidad”; però mira, cadascú es mortifica com vol i és de justícia triar la penitència pròpia. Així que hui, carretera i manta, o millor dit, caminata i llarga.

Encara era fosc i una boira de catàleg de fenòmens atmosfèrics cobria de forma homogènia la plaça on es situa el meu pis. He repassat mentalment la llista d’objectes i de roba imprescindibles per a l’eixida de hui: pantalons llargs (sembla que una part del camí transitarà entre esbarzers i altres plantes punxants), entrepà, fruita, agua (temperada, això sí, que la meua gola no està per a moltes agressions), la càmera de fotos (m’ha assegurat el promotor de l’escapada que pagarà la pena), un gaiato (adquirit a la fira de Xàtiva que em serà útil per afrontar les costeres), un impermeable (que vaig comprar per a córrer i que encara no he estrenat) i un barret.

Perfectament equipat, els meus virus i jo hem baixat al carrer per esperar a l’amic que havia de passar a arreplegar-nos.

Semblava enmig de la boira i amb la meua caracterització un peregrí a punt d’acarar els últims quilòmetres del Camino. Puntual com les domiciliacions bancàries ha aparegut el Seat Ibiza blanc (cortesia d’un gran empresa energètica) que ens ha servit de transport.
- Bon dia
- Bon dia, què molta son, no?
- Sí, anit em vaig gitar tard i hui no anem precisament a dedicar-nos a la contemplació estàtica dels cossos celestials.

Silenci. S’escolta de fons la ràdio mentre ens dirigim cap al centre del poble a arreplegar al promotor, guia i “alma màter” de l’eixida. Aturem el cotxe en el carrer Muntanya, el nostre gurú muntanyenc iniciàtic aguaita pel portal i apareix amb samarreta taronja i pantalons militars (després ens explicarà que són una donació d’un exalumne). Ara només ens cal passar a per l’últim integrant de l’expedició i cap al nostre destí.

Creuem Alzira, la Barraca i quasi sense adonar-nos-en ens endinsem en la Valldigna, subcomarca que hui dimarts ens servirà d’amfitriona. Pocs metres després de passar el cartell que constata la identitat pròpia d’aquest tridu municipal, peguem la volta a una redona (per ací no, Simat; per ací tampoc, Benifairó; aquesta...crec que no; ara, per ahí, on fica “camí”).

Abandonem un asfalt ample i en bon estat, per un altre estret i mal pavimentat i sobretot que pica tota l’estona cap amunt. Cinc minuts després aparquem el cotxe a la vora d’un caminal, ens carreguem les motxilles a l’esquena, agafem els gaiatos (hi ha de més sofisticats de fibra de carboni i regulació telescòpica) i iniciem l’ascensió, molt tranquils i expectants.

A la primera cullerà, mosca!. Les rampes que ens donen la benvinguda farien riure a les de l’Angliru o del Tourmalet, quatre o cinc costeres llargues i pronunciadíssimes que van alternant trams pavimentats amb altres de terra i pedra. Quinze minuts més tard quan sembla que les corbes amb destinació celestial ja han acabat, apareix una darrera, recta i llarga com una rampa de salt de trampolí inversa , però mira, què anem a fer, cap amunt, ben geladets sense cap escalfament previ i sense cap piolet, arnés o corda que ens facilite l’ascensió. A punt de coronar aquesta primera dificultat orogràfica llegim sobre l’asfalt en sentit contrari a la nostra direcció “Bajada peligrosa”. Ja, adverteixen que la baixada és perillosa però de la pujada no diuen res, serà perquè és per a morir-se.

(continuarà)

VK