martes, 9 de octubre de 2007

9 d’Octubre a l’Alt de les Creus (1a part)

Hui, dimarts, festa i bon dia, m’he alçat ben prompte. Possiblement haguera estat millor quan encara estic restablint-me d’un constipat cundidoret haver prolongat les hores de son i després de desdejunar-me a consciència tirar-me en el sofà i delectar-me amb la visió (via Canal 9) del grapat d’actes institucionals (promonàrquics i promocionals) i processons cíniques que es celebren a València amb motiu del dia de la “Comunidad”; però mira, cadascú es mortifica com vol i és de justícia triar la penitència pròpia. Així que hui, carretera i manta, o millor dit, caminata i llarga.

Encara era fosc i una boira de catàleg de fenòmens atmosfèrics cobria de forma homogènia la plaça on es situa el meu pis. He repassat mentalment la llista d’objectes i de roba imprescindibles per a l’eixida de hui: pantalons llargs (sembla que una part del camí transitarà entre esbarzers i altres plantes punxants), entrepà, fruita, agua (temperada, això sí, que la meua gola no està per a moltes agressions), la càmera de fotos (m’ha assegurat el promotor de l’escapada que pagarà la pena), un gaiato (adquirit a la fira de Xàtiva que em serà útil per afrontar les costeres), un impermeable (que vaig comprar per a córrer i que encara no he estrenat) i un barret.

Perfectament equipat, els meus virus i jo hem baixat al carrer per esperar a l’amic que havia de passar a arreplegar-nos.

Semblava enmig de la boira i amb la meua caracterització un peregrí a punt d’acarar els últims quilòmetres del Camino. Puntual com les domiciliacions bancàries ha aparegut el Seat Ibiza blanc (cortesia d’un gran empresa energètica) que ens ha servit de transport.
- Bon dia
- Bon dia, què molta son, no?
- Sí, anit em vaig gitar tard i hui no anem precisament a dedicar-nos a la contemplació estàtica dels cossos celestials.

Silenci. S’escolta de fons la ràdio mentre ens dirigim cap al centre del poble a arreplegar al promotor, guia i “alma màter” de l’eixida. Aturem el cotxe en el carrer Muntanya, el nostre gurú muntanyenc iniciàtic aguaita pel portal i apareix amb samarreta taronja i pantalons militars (després ens explicarà que són una donació d’un exalumne). Ara només ens cal passar a per l’últim integrant de l’expedició i cap al nostre destí.

Creuem Alzira, la Barraca i quasi sense adonar-nos-en ens endinsem en la Valldigna, subcomarca que hui dimarts ens servirà d’amfitriona. Pocs metres després de passar el cartell que constata la identitat pròpia d’aquest tridu municipal, peguem la volta a una redona (per ací no, Simat; per ací tampoc, Benifairó; aquesta...crec que no; ara, per ahí, on fica “camí”).

Abandonem un asfalt ample i en bon estat, per un altre estret i mal pavimentat i sobretot que pica tota l’estona cap amunt. Cinc minuts després aparquem el cotxe a la vora d’un caminal, ens carreguem les motxilles a l’esquena, agafem els gaiatos (hi ha de més sofisticats de fibra de carboni i regulació telescòpica) i iniciem l’ascensió, molt tranquils i expectants.

A la primera cullerà, mosca!. Les rampes que ens donen la benvinguda farien riure a les de l’Angliru o del Tourmalet, quatre o cinc costeres llargues i pronunciadíssimes que van alternant trams pavimentats amb altres de terra i pedra. Quinze minuts més tard quan sembla que les corbes amb destinació celestial ja han acabat, apareix una darrera, recta i llarga com una rampa de salt de trampolí inversa , però mira, què anem a fer, cap amunt, ben geladets sense cap escalfament previ i sense cap piolet, arnés o corda que ens facilite l’ascensió. A punt de coronar aquesta primera dificultat orogràfica llegim sobre l’asfalt en sentit contrari a la nostra direcció “Bajada peligrosa”. Ja, adverteixen que la baixada és perillosa però de la pujada no diuen res, serà perquè és per a morir-se.

(continuarà)

VK

3 comentarios:

Lletra dijo...

I és que no fas cas de la veu de l'experiència, VK. Les muntanyes, han estat creades per a les cabres i per a les argelades (fins i tot, si m'apures, per als margallons), però no per a les persones normals i corrents. O tu no has sentit mao això de "la cabra tira al monte"? De tota manera, crec que els japonesos tenen un projecte entre mans que consisteixen una planxa especial que aplana les muntanyes com els plecs de les samarretes. Però, mentrestant, si pots ser en cotxe, que no siga en moto; si pot ser pel pla, no t'arrisques per les costeres.

Etoo dijo...

Molt ben escrit!! Ja tinc ganes de llegir la següent entrega. I a l'altra que feu una excursió, fes el favor i aviseu, que mai de la vida me perdria vore't en barret de pescaor de canyeta curta i gaiato. I dius que hi ha un altra excursioniste amb pantalons militars. Estimat VK, fotos, vuic vore fotos, je, je...

Anónimo dijo...

Allò dels pantalons militars es per a donar-li, si cal, una vessant seriosa,ji,ji,ji...
El que passa es que hi ha qui per estalviar uns quants diners, es capaç de utilitzar les disfresses més exòtique que troba pel calaix més amagat de sa casa...