miércoles, 10 de octubre de 2007

9 d'Octubre a l'Alt de les Creus (2a part)

Xino-xano, sense pressa però sense pausa, futbol és futbol, no hi ha rival petit (bo, prou de tòpics), a la marxeta i una vegada hem deixat enrere els pedregosos accessos al camí muntanyenc hem adoptat una notable velocitat creuer i hem tirat decididament cap avant.

Rotllo peregrins de les Useres i alternant moments de silencis i altres d’animosa xerrameca hem anat arrapant metres a la senda que sovint es mostrava clara i explícita i altres vergonyosa i esquiva i no teníem un altre remei que intuir-la entre branques, algun toll i un ampli ventall d’arbustos.

Ja des del primer moment, inclús abans d’aturar-nos en una fonteta d’on brollava de forma intermitent un aigua ben transparent, he pensat en com tan a prop de casa nostra hi ha paratges tan bells, tan tranquils i sobretot i per sort tan pocs sotmesos a la petjada humana, pot semblar un tòpic, doncs no, res de relats bucòlics i pastorils, una bona dosi de natura mediterrània entre nuclis urbans, PAI’s projectats, carreteres i camps de tarongers.

Hem pogut contemplat un catàleg ric i variats de plantes i plantetes, pocs però robustos pins i un munt d’estampes memorables. L’oratge ens ha acompanyat o almenys ho ha fet a mitges, ja que la temperatura era més que agradable però els núvols baixos i la manca de sol en gran part del trajecte ens ha impedit albirar el litoral i les muntanyes que s’aixecaven quilòmetres més enllà.

Caminant sobre una catifa de cudols (alguns d’aquests força esmolats per l’erosió) i flanquejats per un perpetu sotabosc hem anat acostant-nos al nostre destí. Hem parlat sobre allò humà i allò diví, sobre política local, pel·lícules memorables, rutes i gastronomia; hem constatat la sana enveja que sentim per la programació cultural de poblacions veïnes i hem atés a les explicacions sobre flora autòctona realitzades pel més veterà de nosaltres.

Al llarg del trajecte ens hem adonat que no estàvem sols en aquell entorn: petjades, excrements i unes taques de sang, ens han permés reconéixer la presència (sembla que habitual) de porcs senglars per aqueixa zona.

Després de quasi dues hores d’entusiasta passejada, una gran creu metàl·lica allà lluny ens avisa que finalment hem arribat. L’opinió unànime ha estat que ha valgut la pena, la matinada, la caminata i l’esforç. Ens aturem ben a la vora d’un enorme penya-segat d’uns centenars de metres. Simplement impressionant. Allò que des d’allí es divisa no té preu. Darrere, tota la Valldigna, Simat i el Monestir; enfront el Mondúver; davall Tavernes que s’estén de cap a cua. I a l’altre costat el Mediterrani, des de Cullera, passant pel Brosquil, la platja de Tavernes, Xeraco i fins allà lluny el Montgó.

Admirats però encara amb la panxa buida, que la bellesa ompli però no alimenta, ataquem amb gana l’entrepà mentre fem fotografies, ens abriguem una mica i continuem parlant sobre les excel·lències del lloc. Realitzem la instantània de rigor damunt d’un munt de pedres de major grandària amb la quadribarrada desplegada, hem de deixar constància gràfica de la nostra fita (almenys per a uns urbanites de poble menut com nosaltres així ho sembla). Algú comenta deixant-se portar per l’eufòria que la foto treta de context pot passar per les d’Al filo de lo imposible després d’haver coronat un huit mil, segurament no siga per a tant.
Abans d’iniciar la tornada observem per última vegada tot allò que des d’aquest punt privilegiat aconsegueix aprehendre la nostra mirada, especialment les tres grans creus que situades a uns metres d’on estem nosaltres serveixen per a donar nom a aquell indret.
Recomponem la filera i comencem a caminar. Amb la panxa plena i l’objectiu assumit i gaudit la tornada esdevindrà un plaent passeig en barca.
VK
PS. Per als companys de caminada, per la bona estona

4 comentarios:

Anónimo dijo...

La propera excursió caldrà preparar-la amb més temps i cercar gent que estiga disposada, per unes hores, a deixar tranquil el cotxe dins del garatge, i llevar-li la pols aquelles sabates o botes de muntanya que un dia es va comprar, amb una gran il·lusió, però que com a molt les a tret de la capsa on eren, només que un dia... i com que li varen fer mal, doncs les ha tornat a guardar al lloc més amagat de sa casa...
Ja se que "la cabra tira al monte" (cara collons), però com que al monte ja no hi ha ni cabres, doncs caldrà que anem fent una mena de "REPOBLACIÓ"...

Etoo dijo...

Una vegada més, enhorabona pel text!!!!! Jo no se quina vista hi haurà en eixe lloc, però segons el descrius, jo he anat a zones paregudes, on tot es relativitza, on no corre fum de contaminació i solament corre aire fresquet, més o menys pur. I en eixos llocs, en eixes vistes i amb el sol que vol il·liminar-les, et dones conter de que no som tant com ens pensem. Que solament som una cosa més dins d'aquest mon tan ben parit. I des d'allí,mirant l'espectacle que supossa els raig de sol asomant-se pels nuvols i banyant l'aigua de mar, ho confirmes: tant que ens pensem, i no som res.

Ricard dijo...

Una bona crònica de l'excursió. Fan ganes d'anar-hi, tot i que m'he informat, amb contra cròniques, que hi ha moment que és necessari el carnet de "cabra-escaladora" per poder sobreviure. Però com tot en aquesta vida: tot allò bò sempre costa un poc d'esforç.
Podieu també penjar les fotos a un blog gràfic. Jo us explicaria com fer-ho però segur que openseu que estic parlant en èlfic o "el llenguatge de manolet". Ja ho parlarem.

Lletra dijo...

Que no, Ricard. No tingues mals pensaments i no te'n puges a les muntanyes, que si Deú Nostresenyor ho haguera decidit així, ara no tindries dues cames i dos braços, sinó quatre potes com les cabres o els mascles corresponents. La muntanya és per a les cabres i similars; la mar, per als peixos i altres criatures semblants; la terra ferma i plana, per a les persones normals i corrents...