ètica subsahariana

Llig fa un moment aquest article publicat avui al diari el País:

"En el trabajo lo único que hago es leer el diario"
30 asistentes de ministros keniatas escriben una carta al presidente quejándose de que no tienen nada que hacer en la oficina
"Los ciudadanos deben saber que nuestro sueldo es desproporcionado con lo que hacemos", explican los asistentes en la carta.

Tot seguit em fregue els ulls i a continuació em dispose a rellegir la notícia. Doncs no, no m’he enganyat, la informació és tal qual l’havia entés la primera vegada.

I jo que pensava que honradesa i govern eren termes excloents. Perquè si només fóra un ajudant de ministre qui es queixara ho comprendries (un brot individual de masoquisme, un tractament de psicoanàlisi hipnòtic, un cas d’enajenació mental transitòria...) però 30!. A què pot obeir aquest plaga de sinceritat i coherència professional i a més entre un col·lectiu tan desprestigiat com el dels funcionaris ministerials?

Imagineu un cas com aquest a la nostra terra? Ja sé que és molt difícil, quasi impossible, però feu-se la imatge mental:

El meu nom és Anacleto (he optat per ocultar la meua vertadera identitat) i treballe a Conselleria ben a prop de La FE, he llegit aquesta informació i no puc sinó tindre un munt de remordiments. Així que he decidir entonar el mea culpa, a més el meu cas encara és més greu que el dels meus col·legues africans, perquè ells almenys aprofiten el temps de desfici per a llegir el diari, però jo ni això ja que implica massa esforç i concentració, així que jo em limite a polsar el botó del comandament a distància per poder escoltar la ràdio.Pregue sapigueu disculpar la meua actitud, promet baixar el volum de l'aparell per evitar molestar els despatxos veïns, intentaré iniciar-me en la lectura repassant el munt d'emails que col·lapsen diàriament el meu correu electrònic, ara, de baixar-me el sou ni pensar-ho, que amb tant de temps d'oci que tenim comptem amb un grapat de despeses.

VK