Grans e pocs peix a recors correreran, e cercaran amagatalls secrets

…i només girar el cantó, vaig veure el mestrepàgina, esperant-me enmig del carrer, impacient i amb la gossa fent bots al seu voltant. “Va, aparca ací, que estava reservant-te el lloc.” “Però, tu creus que de bon matí puc clavar el cotxe en un trosset tan menut?” “Vinga, home, vinga; encara que el deixes un tros damunt de la vorera no passa res. Que no estàs en la ciutat, nano; açò és Algemesí”. La segona parada, cent metres després de pujar al cotxe, per injectar-nos el primer café del dia. La tercera, cinquanta metres després per a fer un beset al Pau, que portava son pare a l’escola. A la fi, una marjal boirosa, grisenca i humida es va obrir davant dels nostres ulls mentre serpentejàvem per una de les carreteretes, entre els milers de reguerots que la travessen. L’espectacle era impagable. Si haguéreu vingut amb nosaltres, hauríeu al·lucinat per la bellesa de les imatges que l’aigua dels camps i les garses i els ànecs i el agrons ens regalaven. En aquell trajecte fascinant, vaig recordar els dies en què portava mon pare a pescar a cavall del cotxet que acabava de comprar-me. L’home, ja gran, estava que se n’eixia de veure que tenia tot un matí per davant per a traure totes les tenques possibles i poder mostrar-les al seu veí com un trofeu de caça. “Doncs a mi la marjal em recorda les matinades per anar a segar arròs i, el que és pitjor, en setmana de bous”. El Perelló estava desert i mut, la botigueta dels aparells i esquer, tancada, així que passejàrem… “Està fent-se tard. No pescarem ni la meitat de prou”. A la fi, un home prim i alopècic alçà cerimoniosament la persiana metàl·lica de la botiga com qui alça déu, o siga, de forma rutinària. “Hem intentat traure cuc de la màquina que té vosté en la finestra però no en queda”, explicació innecessària, però alguna cosa havíem de dir. “La màquina no és meua. Ací ve un home vell que diu que els condons cal comprar-los en la farmàcia; doncs jo dic el mateix: el cuc cal comprar-lo en la botiga”. Explicació definitiva i concloent. Poc després, enfortits els ànims amb la calidesa humana del gremi del comerç i la plenitud del matí, i proveïts amb armes i bagatges, iniciàrem la nostra singladura saltant sobre la crinera rocosa de l’escullera, convençuts que Posidó ens depararia una pesca, si no memorable, almenys tan copiosa que ens permetera entrar a les nostres llars amb la cara ben alta. Després dels preparatius de rigor, llançàrem les canyes a l’aigua com aquell que llança una part de l’esperança inherent a l’aficionat a la pesca. Sí, és cert: férem un mosset, un glopet d’aigua i intercanviàrem unes frases d’ànim tan necessàries com escassa era la disposició dels peixos a prendre en consideració els àpats que els oferíem a la punta dels hams. “Clar, com van a picar?” explicà el mestrepàgina. “No veus el golfàs com salta ací davant? El peix més a prop deu ser allà on brama la tonyina”. No vaig poder evitar el record del vell adagi: “Pescador de canya i moliner de vent, amb la punta de la …… farà el testament” Però en aquells moments, ja sospitava que alguna cosa més que el golfàs tenia la culpa de la desolació que envaïa la fauna marina i a nosaltres mateixos. Jo intentava consolar el meu amic oferint-li el tub de protector solar (factor 50) però ell havia caigut en un estat pre-depressiu tan evident que feia com que no em sentia. Vaig escoltar unes veus confoses al lluny i, en llevar la mirada del suro per primera vegada en tres hores, em vaig adonar que les veus procedien de l’horitzó marí, com si diguérem de la ciutat de València, a bord d’un vent de gregal força 2-3. A poc a poc les veus esdevingueren un clamor i anà adquirint gran força i claredat, molt semblant a l’eslògan de moda als Estats Units: “Yes, we can”, encara que no exactament igual, alguna cosa així com “Yes, we cams”, com si els que el pronunciaven no foren anglesos. Em vaig preguntar què estaria passant al cap i casal en aquelles hores del matí, perquè, de sobte, les pedres de l’escullera començaren a somoure’s i l’aigua del mar semblà a bullir “com la cassola al forn”. El cel començà a ennuvolar-se amenaçadorament. El meu amic em mirà esglaiat. Pel seu cap, tan desproveït de cabells que pots endevinar-li els pensaments, travessà una idea que no vaig tardar a fer meua. Tanmateix, vaig poder reprimir la por que m’envaïa i vaig assenyalar la mar mentre li deia: “Tranquil, no passa res. Mira!” I era que, sobre la superfície de l’aigua, de nou encalmada, una imatge impressionant de l’honorable, que s’estenia des de l’escullera del Perelló fins la porta del palau de justícia, ens mostrava el millor dels seus somriures i ens mirava amb els ulls farcits d’innocència. Una vegada més, el bé havia vençut sobre el mal. Almenys, aquell dia. No obstant això, cap dels dos no es trobava tranquil, i per si de cas l’estat encalmat de la mar era l’anunci d’un tsunami, el meu amic i jo plegàrem les canyes i tornàrem per on havíem vingut. El savi senyor Manuel, que ens havia deixat les tisores per a fer-li un lífting a una salpa, feia estona que s’havia acomiadat amb l’excusa que tenia hora amb el sastre.