Per on anirà la cosa?

Per on anirà la cosa?

Des de la meua quasi total ignorància sobre assumptes polítics, llig amb certa atenció les maniobres entre els distints aspirants a secretaris generals del PSPV-PSOE (o PSCV-PSOE). Sembla que les úniques candidatures clares van a ser, si a l'última hora no hi ha canvis espectaculars, la de Ximo Puig i la Jorge Alarte. El primer, crec, pretén un partit amb més calat de PSPV que de PSOE, és a dir, una mena de PSC a la valenciana; el segon, bastant més fidel a les veus de Madrid, està més en la línia del PSOE que del PSPV (i si m'apureu, del PSCV). Àbalos ho ha deixat córrer i ha fet bé, perquè dubte que poguera aconseguir els avals necessaris. I, mentrestant, Ana Noguera i Francesc Romeu es troben en una cruïlla de difícil solució perquè, si encerten amb el recolzament al candidat adient, la cosa els anirà bé; però, i si fallen a bastos? Suposem que recolzen Ximo Puig i guanya Alarte... Uf! Suposem que recolzen Alarte i guanya Puig...Un altre Uf! La pregunta és bastant senzilla: no sabien que, a la fi, quedarien dos candidats únicament i l'assumpte se'ls complicaria? Aleshores, per què es van presentar? O, realment, pensaven a guanyar? En essència, crec, els dos candidats representen les dues idees més fortes dins del partit: la línia d'un PSOE fort i centralitzat, tirant al centre, sense cap intenció "nacionalista", representada per Alarte, i la segona tendència, més independent del PSOE de Ferraz, més "nacionalista" i més progressista, de Puig. Tres Uf!!! seguits. No voldria xafar-me cap dit, però crec que el socialisme de capital, l'oficial, està més al costat d'Alarte; el socialisme de poble, potser més humil i senzill, recolza Puig. La solució, a final de mes.

Homenots

Francisco Asensi

A Paco Asensi el vaig conéixer fa més de cinquanta anys (i ja en són, d'anys) en casa de la meua iaia Pepa Ramona (realment, pronunciàvem Parremona), a l'ombra d'una figuera que tractava de rascar la panxa dels núvols, mentre ell, Paco Camarasa i el meu oncle José Maria, aleshores tots tres seminaristes, tractaven de afaitar-se la coroneta amb més o menys gràcia. El recorde com és ara: amb poca carrosseria i tirant a baixet. I sempre amb un somriure entremaliat i disposat a la broma i al bon humor. Recorde que tots tres es feren rectors i, pel temps, tan sols el meu oncle ha perseverat al servei a l'Església. Paco Camarasa (Paco Cassoleta) se n'isqué, es va casar i va tenir quatre o cinc fills i filles. Va morir fa tres anys, crec; Paco Asensi (Paquito, per allò de l'aparença) exercí de Rector d'un Col·legi Major Universitari, també se n'isqué i també es va casar. Bastant temps després, em vaig assabentar que havia publicat el seu primer llibre, La Sibila de Delfos: asesinato en el cónclave (Ediciones del Bronce, 1996). Tres anys després, va publicar Sombras sobre el Vaticano (Plaza&Janés, 1999). Des d'aleshores ençà, ha publicat, que jo sàpia, dues novel·les més: El diablo tiene nombre (Plaza&Janés, 2000) i El secreto de Sant' Angelo (Puzle editorial de libros, 2006).

Els tres últims els he llegit i us assegure que resulten, si més no, molt interessants. L'autor domina els temes que tracta i està molt ben documentat. Sí, sí, tots en castellà, perquè Paco Asensi no va tenir l'oportunitat d'aprendre a escriure en la llengua que parla. Al llarg del temps hem coincidit algunes vegades i sempre ens hem alegrat de veure'ns. Ens hem preguntat per les nostres activitats literàries i hem recordat algunes de les anècdotes d'aquella època que, gairebé, s'amaga entre la boira del temps. Paco Asensi manté aquell somriure de sempre, jo estic bastant més descapotable. Des d'ací, humilment, voldria retre-li un homenatge com a persona, com amic i com a novel·lista del meu poble, que és com dir, del millor poble del món: Algemesí. Potser, algun dia, el nom, el seny i l'obra literària de Paco Asensi tinguen el reconeixement que mereixen.

Iaio-iaia?

Iaio, iaia?
M'ha caigut el món als peus, col·legues. Resulta que, abans de tenir el nostre primer nét (anem camí del segon o segona), ens férem el propòsit de "valencianitzar" la nostra denominació com a pares del pare de la criatura. Teníem clar que allò del "abuelito-abuelita, güelo-güela" no ens quadrava. Aleshores, com que nosaltres havíem emprat els termes iaio-iaia amb els nostres avantpassats, considerarem que seria bo recuperar el costum. I així ho férem. Doncs, ara resulta que, com assegura Eugeni Reig al seu escrit (publicat en El Punt), estem fent el ridícul més espantós, perquè estem usant un llenguatge infantiloide i acriaturat. I ara què fem? Reciclem el cervell i recomencem l'operació amb el nostre Pau? Tornem a les formes més comunes, almenys per aquests indrets, "güelo-güela"? O enviem els teòrics allà on Peret envià sa mare i continuem amb el que a hores d'ara ens ompli de satisfacció? Per tal que teniu elements per jutjar aquesta qüestió, reproduïsc el text d'Eugeni.

¿Iaio i iaia o avi i àvia?


Per a denominar el pare o la mare, tant del pare com de la mare d’una persona, la nostra llengua té les paraules avi i àvia. La paraula àvia és exactament la paraula llatina avia, femení de avus, del mateix significat. La paraula avi és un masculí analògic format a partir d’àvia, molt probablement perquè els infants coneixen i criden primer l’àvia que l’avi.

Els xiquets xicorrotius, quan comencen a parlar i no són capaços de pronunciar correctament les paraules que els diuen les persones grans perquè, per a la seua mentalitat infantil són massa llargues o massa complicades, creen un llenguatge propi en el qual les paraules de la llengua que aprenen són substituïdes per vocables infantils elaborats repetint la primera o la darrera síl·laba de la paraula en qüestió. Així, repetint la primera síl·laba, de pare fan papa, de mare, mama, de pixar, pipi, de cagar, caca, de nonir (variant formal que usen els adults quan s’adrecen als xiquets en lloc de dormir), nono, de biberó, bibi, etc. Però en alguns casos la paraula infantil es forma repetint la darrera síl·laba, com quan de germaneta fan tata. D’eixa manera és com els xiquets que encara no saben parlar han creat la paraula iaia, repetint el final de la paraula àvia. La paraula iaio és un masculí analògic format a partir del femení iaia. Joan Coromines en el seu DECat (I, 516b15) diu: “[...] però més estesa, és la forma iaia del llenguatge infantil del català central, occidental, etc. (també val., eiv. i men., segons AlcM); [...]” I en el mateix DECat (IV, 875a11) diu: “En el Continent la variant afectiva iaio, iaia, resta pertot, si fa no fa, com a terme de parentiu, especialment en el llenguatge infantil o acriaturat [...]”

¿Què pensaríem d’un adult que, en el seu llenguatge quotidià diguera habitualment papa, mama, pipi, caca, nono, bibi, tata? Doncs exactament això mateix és el que hem de pensar dels que usen iaio i iaia en lloc d’usar avi i àvia, paraules patrimonials de la nostra llengua heretades del llatí i quasi idèntiques a les que empraven els antics romans fa més dos mil·lennis. Usar un llenguatge infantiloide i acriaturat en contextos formals toca en el ridícul. Ara bé, ja sabem que la capacitat de l’ésser humà per a fer el ridícul és gairebé infinita.