Ahir divendres, com tots els divendres del curs, vaig compartir taula i menú amb un company d’escola. Es tracta d’un d’aquests costums que quasi sense adonar-te esdevé una cita setmanal d’obligat compliment.
Aquesta trobada de plat, segon plat i postres té almenys per a mi una finalitat terapèutica ja que el meu interlocutor adopta el paper de psicoanalista amateur pel mòdic preu dels nou euros que ens costa el menú. Els bons consells en temps de crisi sempre resulten un valor rendible.
La tertúlia o la suma de soliloquis que anem concatenat versa sobre els aspectes més diversos depenent del dia, la gent amb qui compartim sala o el plat que prepara Arguiñano en la tele que ocupa un dels cantons d’aquell bar.
Ahir, per exemple, el meu amic començà per recordar-me amb tot jocós que el diumenge no m’oblide d’anar a votar. El to irònic amb què acompanyava les seues paraules resultava ben perceptible ja des de la Creu Coberta. Després d’observar la meua cara d’indiferència ja que em mostrava més interessat per la varietat dels trossets d’hortalisses que suraven en el gaspatxo que pel futur de l’ Europa unida, ell inicià el seu parlament.
Va començar tractant d’argumentant-me l’apatia que li provoca aquesta nova cita amb les urnes (expressió, per cert, força curiosa) i no pel fet que això d’Europa ens pare lluny o molt lluny, sinó per la tarannà moral dels professionals encarregats de mobilitzar-nos o almenys de motivar-nos a participar-hi.
Per tal d’exemplificar la seua postura em contà, quasi com qui confessa un pecat a cau d’orella, que una nit d’aquesta setmana passada intentà seguir un d’aquests debats entre caps de llista que emeten en la tele. Pareix que la calor ennuvola l’intel•lecte i les nits d’estiu fem coses que ens sorprendrien la resta de l’any. L’únic que tragué en clar és que:
- D’Europa no es parlà ni un instant. Sembla que no els interessa ni als propis partits. Deu ser que el Parlament europeu és com les meigues que tothom n’ha sentit parlar-ne però ningú gosa garantir la seua existència. Hi ha gent que afirma que es tracta d’una maqueta o d’un part temàtic rotllo Terra Mítica i que els polítics que s’hi asseuen als escons són fidels reproduccions de cartró pedra. De fet sembla que Julio Monterrubio, artífex de les falles de Nou Campanar, ja es troba a Brussel•les treballant en una nova ampliació del complex comunitari.
- Els candidats estan més preocupats a desacreditar l’oponent que a lliurar-se a una argumentada exposició de les seues propostes. Donen per fet que els votants no els van a creure i per tant pretenen establir diferents graus en l’escala de la credibilitat: “Jo sóc poc creïble, però el meu adversari no ho és gens”.
- La classe política, no és que vaja per un costat, i la societat, per un altre, sinó que des d’un temps ençà transiten per direccions totalment oposades. Els polítics actuals actuen com a neoil•lustrats però tot confonent els interessos del poble amb els seus propis.
Per tal de cloure el seu raonament i de demostrar-me d’una manera ben explícita en què consistí el debat em digué que entre tant d’atac verbal, tanta vena unflada i tanta ferocitat, allò semblava una “gossada” (bé, exactament ell utilitzà el barbarisme menys normatiu però més plàstic:“jauría”).
Arribat aquest punt he intuït que el meu amic possiblement havia llegit l’entrada anterior d’aquest blog (Una mala nit), ja que hi coincidia plenament amb la percepció exposada per l’amic Lletra. Però, no, de fet, ni en coneixia la seua existència, fet que demostra que quan tothom coincideix a valorar d’una mateixa manera una qüestió és que el motiu de la coincidència resulta ben evident.
I ara què? Tres solucions es plantegen per al col•lectiu d’electors desmotivats:
No anar a votar. Sens dubte l’opció gran guanyadora d’aquestes eleccions. Encara que ràpidament sorgiran analistes que culparan a l’oposició mediambiental (la platja, el sol, l’estiu...) de la manca de participació.
El vot en blanc. Eixe gran desconegut. I que realment pocs saben per a què serveix. Continua perseverant eixa llegenda urbana que sentencia que “el vot el blanc va a la majoria”. Aquesta màxima sovint és enunciada per aquells que se saben perdedors.
El vot a la contra. O com em comentava un altre amic dels club dels desencantats la setmana passada “No tinc decidit per quin partit votar perquè desconfie de tots, però almenys tinc ben clar a quin mai no votaria”. Decididament, qui no es consola és perquè no vol.
I és que posats a buscar motius que expliquen la “poca qualitat” d’aquesta campanya electoral (tal com coincideixen els experts) caldria pensar en eixos jugadors de futbol que durant la lliga regular i els partits compromesos de Champions no compten per a l’entrenador (seuen a la banqueta o ni tan sols van convocats) però quan cal disputar partits poc transcendentals de Copa o amistosos, no només formen part de l’onze inicial sinó que a més a més se’ls carrega amb l’obligació de guanyar, no se’ls permet cap excusa i si perden se’ls acusa de baixa forma i, aleshores, es considera lògic que no compten per a l’entrenador. Trist destí per a un professional del baló, a canvi, això sí, d'un grapat d'euros que esmorteix els remordiments.
Aquesta trobada de plat, segon plat i postres té almenys per a mi una finalitat terapèutica ja que el meu interlocutor adopta el paper de psicoanalista amateur pel mòdic preu dels nou euros que ens costa el menú. Els bons consells en temps de crisi sempre resulten un valor rendible.
La tertúlia o la suma de soliloquis que anem concatenat versa sobre els aspectes més diversos depenent del dia, la gent amb qui compartim sala o el plat que prepara Arguiñano en la tele que ocupa un dels cantons d’aquell bar.
Ahir, per exemple, el meu amic començà per recordar-me amb tot jocós que el diumenge no m’oblide d’anar a votar. El to irònic amb què acompanyava les seues paraules resultava ben perceptible ja des de la Creu Coberta. Després d’observar la meua cara d’indiferència ja que em mostrava més interessat per la varietat dels trossets d’hortalisses que suraven en el gaspatxo que pel futur de l’ Europa unida, ell inicià el seu parlament.
Va començar tractant d’argumentant-me l’apatia que li provoca aquesta nova cita amb les urnes (expressió, per cert, força curiosa) i no pel fet que això d’Europa ens pare lluny o molt lluny, sinó per la tarannà moral dels professionals encarregats de mobilitzar-nos o almenys de motivar-nos a participar-hi.
Per tal d’exemplificar la seua postura em contà, quasi com qui confessa un pecat a cau d’orella, que una nit d’aquesta setmana passada intentà seguir un d’aquests debats entre caps de llista que emeten en la tele. Pareix que la calor ennuvola l’intel•lecte i les nits d’estiu fem coses que ens sorprendrien la resta de l’any. L’únic que tragué en clar és que:
- D’Europa no es parlà ni un instant. Sembla que no els interessa ni als propis partits. Deu ser que el Parlament europeu és com les meigues que tothom n’ha sentit parlar-ne però ningú gosa garantir la seua existència. Hi ha gent que afirma que es tracta d’una maqueta o d’un part temàtic rotllo Terra Mítica i que els polítics que s’hi asseuen als escons són fidels reproduccions de cartró pedra. De fet sembla que Julio Monterrubio, artífex de les falles de Nou Campanar, ja es troba a Brussel•les treballant en una nova ampliació del complex comunitari.
- Els candidats estan més preocupats a desacreditar l’oponent que a lliurar-se a una argumentada exposició de les seues propostes. Donen per fet que els votants no els van a creure i per tant pretenen establir diferents graus en l’escala de la credibilitat: “Jo sóc poc creïble, però el meu adversari no ho és gens”.
- La classe política, no és que vaja per un costat, i la societat, per un altre, sinó que des d’un temps ençà transiten per direccions totalment oposades. Els polítics actuals actuen com a neoil•lustrats però tot confonent els interessos del poble amb els seus propis.
Per tal de cloure el seu raonament i de demostrar-me d’una manera ben explícita en què consistí el debat em digué que entre tant d’atac verbal, tanta vena unflada i tanta ferocitat, allò semblava una “gossada” (bé, exactament ell utilitzà el barbarisme menys normatiu però més plàstic:“jauría”).
Arribat aquest punt he intuït que el meu amic possiblement havia llegit l’entrada anterior d’aquest blog (Una mala nit), ja que hi coincidia plenament amb la percepció exposada per l’amic Lletra. Però, no, de fet, ni en coneixia la seua existència, fet que demostra que quan tothom coincideix a valorar d’una mateixa manera una qüestió és que el motiu de la coincidència resulta ben evident.
I ara què? Tres solucions es plantegen per al col•lectiu d’electors desmotivats:
No anar a votar. Sens dubte l’opció gran guanyadora d’aquestes eleccions. Encara que ràpidament sorgiran analistes que culparan a l’oposició mediambiental (la platja, el sol, l’estiu...) de la manca de participació.
El vot en blanc. Eixe gran desconegut. I que realment pocs saben per a què serveix. Continua perseverant eixa llegenda urbana que sentencia que “el vot el blanc va a la majoria”. Aquesta màxima sovint és enunciada per aquells que se saben perdedors.
El vot a la contra. O com em comentava un altre amic dels club dels desencantats la setmana passada “No tinc decidit per quin partit votar perquè desconfie de tots, però almenys tinc ben clar a quin mai no votaria”. Decididament, qui no es consola és perquè no vol.
I és que posats a buscar motius que expliquen la “poca qualitat” d’aquesta campanya electoral (tal com coincideixen els experts) caldria pensar en eixos jugadors de futbol que durant la lliga regular i els partits compromesos de Champions no compten per a l’entrenador (seuen a la banqueta o ni tan sols van convocats) però quan cal disputar partits poc transcendentals de Copa o amistosos, no només formen part de l’onze inicial sinó que a més a més se’ls carrega amb l’obligació de guanyar, no se’ls permet cap excusa i si perden se’ls acusa de baixa forma i, aleshores, es considera lògic que no compten per a l’entrenador. Trist destí per a un professional del baló, a canvi, això sí, d'un grapat d'euros que esmorteix els remordiments.
VK
5 comentarios:
Quant de coneixement té el teu amic. Per què no s'apunta a unes europees? Jo el votaria.
Li podries comentar al teu amic que a classe, ens oferira de tant en tant una lliçó d'aquestes, ja que no m'atreveix a dir que trauríem més trellat que a les hores de matemàtiques, però de segur que tindria més repercussió a la nostra vida.
Si senyor. Viva la gauche divine.
Així vos va.
No votar crec que és un error. El fet de poder expressar la teua opinió ha costat la vida a moltes persones, i tal volta, algú que conèixes a anat a la presó per tal de defendre aquest dret fonamental. Amb el que si estic d'acord és del desastre de campanya que s'ha fet. Lamentable de totes totes. Vot en blanc? En aquestes eleccions crec que era una molt bona opció, una protesta.
També estic d'acord en que eixos dinarets (esmorzarets) d'entre setmana son sagrats.Cuida't.
Pànic al col·legi electoral.
7 de juny de 2009. 9h 45min. Em dirigeisc cap a Sala de Festes ( Local municipal) on és la mesa on tinc que votar. Enguany l’han canviat de lloc. Arribe. Tres policies nacionals em miren de reüll mentre xarren amigablement. Travesse la porta de cristall i em dirigisc cap al fons a l’esquerre on calcule estaran les meses. De sobte, em trobe en mig d’una sala d’uns deu per deu metres. Silenci. Quatre meses amb sis o set persones per taula em miren. Em sent com un cristià en un circ romà. Soc l’únic votant. No sé on mirar, comence a sentir pànic. Fins on serien capaços d’arribar per aconseguir el primer vot? Els meus ulls van, amb moviments nerviosos , de la targeteta censal als cartells i les meses. Una suor apegalosa primer i freda després comença a apoderar-se del meu front. No veig els números, ni les lletres. Mire al meu voltant. Estic sol. Tot és qüestió de segons que em pareixen hores. I de sobte un veu: “Xe Fulano, què matiner. No saps on te toca?” Veig la targeta que penja de la solapa d’una camisa de disseny, intente recordar el seu nom, però no m’ix i opte per la típica: “Dons a complir, no? Assentis, amb el cap, satisfet. Les veus d’ajuda es multipliquen, comencen a rodejar-me i la suor s’intensifica. La supervivència per damunt de tot. Trac el sobre i l’agite amb aire triomfal. Tots em miren decebuts i a poc a poc el cercle s’afluixa, cadascú torna a la seua taula. Decepció general. Uns passos darrere meu tornen a despertar l’interès del respectable. Jo respire ja tranquil i... vote.
L’Espectador
Publicar un comentario