El meu poble a les terres de Les Garrigues
Mira per on que hui, a Les Borges Blanques, he estat xarrant amb un nombrós grup de xiquets i de xiquetes sobre allò que, cerimoniosament, s'anomena Literatura. A penes he plegat, un xiquet se m'ha apropat i m'ha dit si li podia signar un paper que duia entre mans. Li he preguntat el nom i m'ha contestat que li deien Boran. Com que m'he adonat que parlava amb una poca de dificultat, m'he interessat pel lloc d'on procedia. I m'ha contestat que va nàixer a Romània (sic) però ell era d'Algemesí. Podeu suposar la meua sorpresa, perquè el xiquet no duia cap llibre on s'hi parlara de les meues dades biogràfiques ni res per l'estil. Així que, intrigat, he demanat pel barri on vivia.
-Al costat del camp de futbol vell i de la piscina descoberta, molt a prop de la via del tren-m'ha explicat.
Aleshores, li he preguntat si sabia de quin poble era jo.
-No.
-Jo sóc d'Algemesí-li he dit.
El xiquet s'ha quedat bocabadat. Després, amb tota la inocència del món, ha mussitat:
-Aleshores, som del mateix poble, no?
-Sí.
A la porta de l'escola l'esperava el pare. He vist de reüll que Boran li explicava alguna cosa i, tot seguit, l'home se m'ha apropat i, amb els ulls arran de terra, m'ha dit:
-Boran m'ha contat que vosté també és d'Algemesí...
-Sí.
Durant uns minuts, fins que el comercial que em porta d'un lloc cap a un altre engegava el cotxe, Boran i el seu pare han estat contant-me coses, records diria jo, del meu poble-també del que senten com a propi-i, mira per on que, durant aquell instant, un fil invisible ens ha unit a un grapat de quilòmetres d'Algemesí.
Abans de marxar, el pare de Boran (Pietro, li diuen) m'ha donat records per a un grapat de persones conegudes, moltes d'elles relacionades amb el món de la construcció. Una vegada dalt del cotxe, encara ha afegit que, a penes puga, tornarà, entre altres coses perquè així li ho demana, cada dia, el seu fill Boran.
Pietro, el pare romanés, va marxar d'Algemesí per la crisi de la construcció. Ara mateix treballa a una fàbrica d'oli des de les huit del matí a les tres de la vesprada.
Suscribirse a:
Enviar comentarios (Atom)
5 comentarios:
Una lliçó magistral perquè alguns caparruts entenguen que cadascú és del poble que li dóna la gana. Tendra, la història de Boran i de son pare. Corprenedor, que no tinguera llibre com (supose) la resta de xiquets, però que valorara la teua signatura, ni que fóra en un paper. Ja estàs preparant un paquetet!
I és que, queda demostrada una vegada més, que els d'Algemesí (com també els bascs) naixem on ens dóna la gana.
Una abraçada
Per coses com aquesta és per les que la vida s'ho val.
El món és plé de contes redons.
Una abraçada amic.
Pep
El mon està ple de personetes com Boran que fan que la vida valga la pena. Ell és pensa que és d'Algemesí, i nosaltres a canvi pensem qué és un gitano extranger.
A vegades pensar com un nen menut és molt millor. Jo ho intente ( a vegades massa).
A l'Home del Carrer se li posa la pell de pollastre quan llig aquestes coses que escriu el seu amic. I és que només els elegits pel déus de l'Olimp-de-les-Lletres-Màgiques són capaços d'anar per la vida tropessant amb les coses boniques perquè després puguen contar-les com cal.
Publicar un comentario