Hisenda i la mare que la va matricular

Quan arriben aquestes dates a qualsevol se li fica el ventre agre tan sols en pensar que s'apropa l'hora de fer la declaració. Fins ara, a més de castigar-me, fer-me allò que es diu "paral·leles", donar-me pel sac amb l'IVA durant tres anys seguits, ventar-me'n a dreta i esquerra, etc., ho he suportat tot amb paciència franciscana. Això sí, he posat una ratlleta a la pantalla (aproximadament al 32% de la llargària) per tal de recordar quina part d'allò que faig s'emporta Hisenda sense fer una llapisserada. En fi, he suportat també (amb menys paciència, això sí) veure com la meua part corresponent s'inverteix sovint en paranoies de polítics i administradors en general. Que deia jo que, si pague en funció d'una activitat cultural casolana(com molts dels meus companys i companyes), alguna part s'hauria d'invertir en cultura casolana també i no en parafernàlies culturals que beneficien, tan sols, uns quants espavilats. Doncs bé. També això ho he suportat quasi amb estoïcisme, quasi amb indiferència envers el dolor que em provoquen les punyalades en forma de declaracions. Fins i tot, el comentari que he escoltat sovint, aquell que diu "paguem a nivell escandinau i tenim serveis tercermundistes", a força de repetir-lo, em sona a música celestial. Ah! Però, ahir mateix, en escoltar una notícia (que després vaig confirmar en premsa) em vaig posar d'una mala bava que em té preocupat: els futbolistes de primera línia, aquells que guanyen un ou i part del rovell de l'altre, paguen un màxim d'un 22% dels ingressos. A veure, a veure. O siga que nosaltres, jo en aquest cas, que faig més hores que un rellotge, pel fet de desenvolupar una activitat diguem-ne cultural, pague un 32 % i encara els sembla poc, i els futbolistes paguen un màxim d'un 22%? De mala bava, repetisc, m'he posat de mala bava i estic barrinant seriosament a fer-me objector d'alguna cosa, no sé de quina, però relacionada amb aquesta Agència Tributària que, a més de criminalitzar la cultura sacralitza el futbol. Sí. És veritat. Haver-te apuntat a futbolista, direu. Doncs no. Ni tinc edat ni condicions; però, pel que sembla, tampoc ell en tenen per a fer el que jo faig i paguen bastant menys que jo a la maleïda Hisenda.

afonia

En una delegació del PROP del Cap i Casal:

- Hola. Bon dia.

- Buenos días. Qué desea?

- Sóc un representant d’Escola Valenciana i desitjaria lliurar-li un permís per tal que l’ajuntament ens autoritze a utilitzar un equip de megafonia i una pantalla en una concentració que tenim prevista per al proper dijous.

- Y dónde me ha dicho que desean montar el “sarao”?

- En la plaça de Manises, enfront del Palau de la Generalitat

- Pues, va a ser que no.

- I em pot explicar per quin motiu.

- Pues, porque como decía mi abuelo, en juny fruites madurades i moltes migdiades.

- Què?

- Que a esas horas el vecindario está durmiendo la siesta y está prohibido por las ordenanzas municipales armar jaleo.

- I a les set encara hi dormen?

- Menudos intolerantes, se creen con el derecho de mandar cuándo ha de dormir la gente. Bueno, menos cháchara que me caliento, pase a la ventanilla D y, si lo desea, deposite su escrito.

- Però si la finestreta per a la sol·licitud d’autoritzacions per a concentracions cíviques és la C?

- Efectivamente, pero ésa es para los organismos que tienen permitido por decreto ley el uso de abundante aparato acústico en sus festejos, ya sabe, clubs de fútbol, fallas, partidos con reiterada mayoría absoluta y eventos varios de amplia repercusión universal.

Ja a la finestreta D

- Per favor, és vosté l´últim?

- L’últim i el primer. Tot el món que hi entra va directe a l’altra cua i ací em té, tot sol en aquesta andana, esperant més de tres anys que algun responsable m’escolte.

VK

Una gossada

Ahir divendres, com tots els divendres del curs, vaig compartir taula i menú amb un company d’escola. Es tracta d’un d’aquests costums que quasi sense adonar-te esdevé una cita setmanal d’obligat compliment.

Aquesta trobada de plat, segon plat i postres té almenys per a mi una finalitat terapèutica ja que el meu interlocutor adopta el paper de psicoanalista amateur pel mòdic preu dels nou euros que ens costa el menú. Els bons consells en temps de crisi sempre resulten un valor rendible.

La tertúlia o la suma de soliloquis que anem concatenat versa sobre els aspectes més diversos depenent del dia, la gent amb qui compartim sala o el plat que prepara Arguiñano en la tele que ocupa un dels cantons d’aquell bar.

Ahir, per exemple, el meu amic començà per recordar-me amb tot jocós que el diumenge no m’oblide d’anar a votar. El to irònic amb què acompanyava les seues paraules resultava ben perceptible ja des de la Creu Coberta. Després d’observar la meua cara d’indiferència ja que em mostrava més interessat per la varietat dels trossets d’hortalisses que suraven en el gaspatxo que pel futur de l’ Europa unida, ell inicià el seu parlament.

Va començar tractant d’argumentant-me l’apatia que li provoca aquesta nova cita amb les urnes (expressió, per cert, força curiosa) i no pel fet que això d’Europa ens pare lluny o molt lluny, sinó per la tarannà moral dels professionals encarregats de mobilitzar-nos o almenys de motivar-nos a participar-hi.

Per tal d’exemplificar la seua postura em contà, quasi com qui confessa un pecat a cau d’orella, que una nit d’aquesta setmana passada intentà seguir un d’aquests debats entre caps de llista que emeten en la tele. Pareix que la calor ennuvola l’intel•lecte i les nits d’estiu fem coses que ens sorprendrien la resta de l’any. L’únic que tragué en clar és que:

- D’Europa no es parlà ni un instant. Sembla que no els interessa ni als propis partits. Deu ser que el Parlament europeu és com les meigues que tothom n’ha sentit parlar-ne però ningú gosa garantir la seua existència. Hi ha gent que afirma que es tracta d’una maqueta o d’un part temàtic rotllo Terra Mítica i que els polítics que s’hi asseuen als escons són fidels reproduccions de cartró pedra. De fet sembla que Julio Monterrubio, artífex de les falles de Nou Campanar, ja es troba a Brussel•les treballant en una nova ampliació del complex comunitari.

- Els candidats estan més preocupats a desacreditar l’oponent que a lliurar-se a una argumentada exposició de les seues propostes. Donen per fet que els votants no els van a creure i per tant pretenen establir diferents graus en l’escala de la credibilitat: “Jo sóc poc creïble, però el meu adversari no ho és gens”.

- La classe política, no és que vaja per un costat, i la societat, per un altre, sinó que des d’un temps ençà transiten per direccions totalment oposades. Els polítics actuals actuen com a neoil•lustrats però tot confonent els interessos del poble amb els seus propis.

Per tal de cloure el seu raonament i de demostrar-me d’una manera ben explícita en què consistí el debat em digué que entre tant d’atac verbal, tanta vena unflada i tanta ferocitat, allò semblava una “gossada” (bé, exactament ell utilitzà el barbarisme menys normatiu però més plàstic:“jauría”).

Arribat aquest punt he intuït que el meu amic possiblement havia llegit l’entrada anterior d’aquest blog (Una mala nit), ja que hi coincidia plenament amb la percepció exposada per l’amic Lletra. Però, no, de fet, ni en coneixia la seua existència, fet que demostra que quan tothom coincideix a valorar d’una mateixa manera una qüestió és que el motiu de la coincidència resulta ben evident.

I ara què? Tres solucions es plantegen per al col•lectiu d’electors desmotivats:

No anar a votar. Sens dubte l’opció gran guanyadora d’aquestes eleccions. Encara que ràpidament sorgiran analistes que culparan a l’oposició mediambiental (la platja, el sol, l’estiu...) de la manca de participació.
El vot en blanc. Eixe gran desconegut. I que realment pocs saben per a què serveix. Continua perseverant eixa llegenda urbana que sentencia que “el vot el blanc va a la majoria”. Aquesta màxima sovint és enunciada per aquells que se saben perdedors.
El vot a la contra. O com em comentava un altre amic dels club dels desencantats la setmana passada “No tinc decidit per quin partit votar perquè desconfie de tots, però almenys tinc ben clar a quin mai no votaria”. Decididament, qui no es consola és perquè no vol.

I és que posats a buscar motius que expliquen la “poca qualitat” d’aquesta campanya electoral (tal com coincideixen els experts) caldria pensar en eixos jugadors de futbol que durant la lliga regular i els partits compromesos de Champions no compten per a l’entrenador (seuen a la banqueta o ni tan sols van convocats) però quan cal disputar partits poc transcendentals de Copa o amistosos, no només formen part de l’onze inicial sinó que a més a més se’ls carrega amb l’obligació de guanyar, no se’ls permet cap excusa i si perden se’ls acusa de baixa forma i, aleshores, es considera lògic que no compten per a l’entrenador. Trist destí per a un professional del baló, a canvi, això sí, d'un grapat d'euros que esmorteix els remordiments.

VK

Una mala nit

Va i resulta que anit vaig anar a prendre café i l'amo del bar m'informà que hi havia un debat a cinc bandes sobre les properes eleccions. I va i resulta que m'entrà la temptació i vaig engegar la tele. I va i resulta que sí, que hi havia un debat amb cinc representants de cinc partits polítics. S'havia de parlar d'economia, de l'àmbit social europeu, en fi, del present i del futur d'Europa, segons ho veia cadascun dels representants...Doncs bé. Allò, almenys fins que ho vaig poder suportar, va ser una mena de concurs a veure qui era menys efectiu, tenia més defectes, havia enganyat més el personal o tenia una història més tèrbola. Fins que vaig desconnectar, no vaig escoltar massa coses que tractaren d'Europa en el sentit que estava anunciat, sobre el futur de les nacions, sobre la possibilitat de funcionar junts amb la resta de les nacionalitats. No, no. D'Europa, poc. Es tractà d'una tirallonga, llistat o com vulgueu dir-li, de les coses que cadascú havia fet malament des de l'època d'Adam i Eva. "Tu favaloi i lladre". "Tu més encara". "Tu mentider." "I tu en dius de tan grosses que no les salta un cangur amb una perxa". Depriment. Des d'ara, quan algú em diga que hi ha un debat televisiu, agafaré la gossa i em donaré una volta per terme. Potser, conversant amb ella o senzillament escoltant lladrucs, traga més entrellat que escoltant barbaritats sense sentit.