TIRANT A FOTRE

Tres. Tres. Tres-cents trenta-tres

2009-11-12T08:51:00.000-08:00

Doncs això. Com indica el títol, després de tres anys i tres-centes trenta-tres entrades ens acomiadem. El primer tres, correspon, i disculpeu-me la meua autoinclusió, al nombre de tirant a fotedors que durant aquest temps ens hem deixat caure per aquest indret virtual. Sense dubte, unes xifres força redones per signar el punt i seguit.

Pep Guardiola, d’una manera força assenyada, en ser interpel·lat pels periodistes sobre per quin motiu després de finalitzar la temporada més exitosa del club decidia desprendre’s d’un dels jugadors més importants del seu planter, no dubtà a afirmar que sovint cal canviar per a què tot continue igual.

Potser calia un nou enfocament, una nova espenta, una nova il·lusió. Així que la parella d’Homes de les vies públiques, fundadors i coadministradors d’aquest bloc, han decidit que abandonem aquesta espartana residència d’estudiants i que ens traslladem a un nou emplaçament, un loft, més ampli, confortable i lluminós.

Portem ja alguns dies de mudança. I la veritat que anem una mica a corre-cuita. L’amic Lletra desitja tenir-ho ja tot enllestit per donar de forma oficial la benvinguda aquest nou espai de trobada tri-pulat amb la tradicional crònica a la contra del sopar de lliurament dels Premis Ciutat d’Alzira.

Així que ja ho sabeu, si us ve de gust, passeu i vegeu el piset:

LES TRES BEN TOCADES

Anàvem sobrats!

2009-11-04T10:02:00.000-08:00

Recull la notícia des de l'AEPV:

Cultura fica la tisora en el sector del llibre i redueix les ajudes un 35%
El Palau de les Arts perd només un 4,8% en un pressupost molt restrictiu en totes les àrees - L'IVAM es queda per davall dels deu milions en patir un retall del 13%
La consellera de Cultura, Trinidad Miró, ja va avisar fa una setmana que hi hauria retalls importants en els pressuposts de 2010. I així ha sigut. Clar que la tisora no ha funcionat igual en totes les àrees. El sector del llibre ha resultat especialment ferit: les ajudes a l'edició, que en 2009 s'han mantingut amb l'argument del risc de pèrdua de llocs de treball en aquesta indústria, pateixen de cara al 2010 una reducció del 35%, tant per als llibres en valencià com en castellà. El percentatge contrasta amb la reducció mitjana del 15% que experimenta Cultura.Els 227.500 euros disposats per a títols en la llengua pròpia suposa retrocedir a xifres anteriors a l'any 2000. En el cas del castellà, la dotació no era tan baixa des de 2005.El conveni amb el Ministeri de Cultura per a la compra de llibres per a les biblioteques també es veu afectat. La conselleria mai ha arribat als 2,2 milions proposats pel Govern, però s'havia anat acostant fins a quasi 1,6 milions enguany. No obstant això, les dos partides per a aquest concepte del pressupost de 2010 es queden en 810.000 euros.

La notícia completa, es pot llegir a Levante: http://www.levante-emv.com/cultura/2009/11/03/cultura-cultura-mete-tijera-sector-libro-reduce-ayudas/647812.html

Em pregunte si anem tan sobrats quant als índexs de lectura que ens podem permetre el luxe de retallar pressupostos en aquets apartat i mantenir i/o augmentar els capítols referits als "grans esdeveniments", tipus Open de tennis i similars. I m'agrada el tennis, jo diria que amb deliri; però, per l'amor de Déu!, retallar un 35% els diners dedicats a la promoció i divulgació del llibre! En quin país vivim! I el més greu és que a la gent en general li la porta fluixa i "pendulona".

Pura rutina

2009-10-21T11:00:00.000-07:00

Cada dia quan em dirigisc cap a casa després del treball passe per davant d’un tros de carrer que les autoritats locals han tingut a bé habilitar com a punt d’inici i d’acabament dels exàmens teòrics del carnet de conduir.

L’estampa es repeteix tant a primera hora del matí com ja passat el migdia. Un grup de persones, la major part joves, que esperen nervioses o molt nervioses que arribe el seu torn. Molts de nosaltres hem hagut de passar per aquest tràngol i no crec que siga necessari demorar-me en la descripció de l’estat d’ànim amb què s’afronta aquesta prova.

Resulta curiós (encara que només dispose d’uns pocs segons) resseguir els moviments dels que m’imagine deuen ser professors (quasi tots són homes) i la seua interrelació amb altres professors i, si ja és present, amb la figura de l’examinador. Aquests darrers formen rotgle mentre la resta de joves es mantenen en una imposada solitud, equidistants uns dels altres, mentre dansen al compàs del repic d’una cigarreta o de les seues pulsacions.

Però allò que em suscita més dubtes observant la tranquil•litat i la manca absoluta de pressió(almenys aparent) amb què realitzen la seua tasca és la dicotomia de sentiments que cohabiten durant una estona en una espai de temps i en un espai d’espai (és a dir dins l’habitacle del vehicle) tan reduït.

El professor qui és conscient que abans d’eixe examen ja ha acompanyat milers d’examinands i que en el futur n’acompanyarà milers més i que percep eixa prova com un fet quotidià, ordinari i n’està plenament acostumat i el /la jove qui assisteix a l’examen (si no l’han suspés prèviament) com un fet excepcional, extraordinari i n’està plenament alterat.

L’examinand ni pot ni es troba en condicions de posar-se en la pell del seu professor, però, i aquest? És capaç d’empatitzar ni que siga per un instant amb el jove a qui acompanya? O n’està, plenament immunitzat?
Aquesta dicotomia entre habitual, corrent, freqüent i insòlit, puntual, extraordinari, es repeteix ,ara i adés, en multitud d’escenaris.

El cirurgià i el pacient a qui es disposa a operar, el rector/el regidor i la parella que es casa, el funcionari d’hisenda i l’encara adolescent que presenta la declaració per primer cop, el guàrdia civil i el jove que condueix el vehicle, el botxí i el reu condemnat a mort...

Què ocorreria si el pacient decidira operar-se totes les setmanes, l’encara adolescent sovintejara l’administració o el jove fóra aturat totes les setmanes per la benemèrita? Continuarien sent aquestes trobades, abans ocasionals, tan excepcionals? Continuarien provocant-los la mateixa tensió-emoció-expectació ?

Diàriament ens assabentem de milers de notícies greus o molt greus, i els atorguem la importància de què ha de gaudir un fet excepcional, però moltes d’aquestes notícies retornen amb idèntica o semblant silueta cada vegada més freqüentment. El grau d’estupefacció amb què en un principi eren acollides va minvant a mesura que el fet esdevé més usual, fins que arriba un moment que directament l’ignorem o reduïm la seua transcendència.

En l’actualitat sembla que un fet no és bo ni dolent en si mateix sinó en la mesura que es percep i, sobretot en la freqüència d’aquesta percepció. Potser siga una estratègia coneguda pels dolents,perseverar en la seua malícia fins que esdevinga tan ordinària que no pague la pena ni dedicar-li un moment. Fins i tot, alguns d’aquests d’autoadjudiquen la tasca de valorar-ne la importància de l’acció punible que han realitzat i se’n vanaglorien d’aglutinar en una sola persona la figura de jutge, acusat i jurat.

PS. Disculpeu pel rotllo, però jo realment d’allò que volia parlar era d’una estranya coincidència: el puny tancat que apareix en la portada d’El club de la lluita de Palanhiuk coincideix, si fa no fa, amb el puny que apareix en la propaganda del Lidl que m’he trobat a la bústia. Possiblement siga només una coincidència, però i si és algun missatge ocult, quin n’és el vertader significat d’aquesta senyal? Promet reflexionar-ne i parlar-vos-en en profunditat en una propera entrada.

2009-10-13T15:36:00.000-07:00

El Fossar de les Moreres
La meua intenció era, bàsicament, veure Garrick del Tricicle, redescobrir l'església de Santa Maria del Mar (ai, Falcones!), visitar el romànic de santa Anna, al Raval, i fer una volteta pel carrer Canuda (a la llibreria de vell on el senyor Millo i jo trobàrem Joan Perucho, a la plaça de Madrid i a la llibreria on està ambientada "L'ombra del vent", de Ruiz Zafón.) Però les coses, de vegades, em vénen rodades de manera distinta...
La bona qüestió és que, a l'eixida de Santa Maria del Mar, em vaig trobar una senyora de huitanta anys que em va contar, amb tots els ets i els uts, la raó per la qual hi havia un grup de persones encorbates a la plaça del Fossar de les Moreres. Se celebrava, em contà, la batalla que enfrontà els catalans, anglesos i austríacs contra les tropes borbòniques.
-També hi havia valencians soterrats, sap vostè?
Quasi de seguida, aterrà un dels homes encorbatats i, després d'assegurar-se que tenia pedigree valencià (d'Algemesí, exactament, li vaig aclarir), em preguntà si m'abellia portar una de les dues corones de llorer que anaven a oferir als caiguts i en aquell monuments (una mena d'escultura allargassada, pintada de roig i amb una torxa encesa a la part superior.) Després, em confirmà el que la dona gran ja m'havia contat:
-Hi havia valencians també.
En resum: a la impensada em vaig veure amb una corona de llorer al costat d'una anglesa i envoltat de banderes de Barcelona, de Catalunya, de la Unió Europea i unes quantes més que supose que representaven les distintes tropes derrotades o vés a saber què.
Al ritme d'un tambor, la comitiva es posà en marxa sota l'atenta mirada dels turistes, dels feligresos que eixien de la missa de dotze de santa Maria del Mar i d'un grapat de policies i mossos d'esquadra que procuraven la seguretat del Conseller d'Indústria de la Generalitat i d'algun altre personatge que no vaig saber identificar.
No sé quins ni quants valencians trobaren al Fossar de les Moreres. Tractaré de saber alguna cosa sobre aquests personatges anònims. Però almenys, per primera vegada, un valencià com ells es va afegir de bona gana a mantenir encesa la flama del seu record.

El respecte a la ciència i la cultura, element essencial a l’Ajuntament de València.

2009-10-04T13:07:00.000-07:00

El Ayuntamiento dice que hará lo que le «dé la gana» con el dictamen de la Acadèmia
«Haremos lo que nos dé la gana». El portavoz del gobierno municipal de Valencia, Alfonso Grau, expresó ayer de esa manera tan directa la autonomía de los Ayuntamientos para aprobar la denominación en valenciano de cada toponimia. La Acadèmia Valenciana de la Llengua dictaminó la de Valencia como «València», lo que choca de frente con un acuerdo plenario que eliminó la tilde.
«Si es obligatorio habrá que seguir la norma», dijo el concejal a preguntas de LAS PROVINCIAS, aunque al saber que no tiene ese carácter, replicó que los académicos podían haberse «ahorrado» el trabajo del diccionario. «Entonces haremos lo que nos dé la gana».

El text anterior, recollit al diari LP, aclareix qualsevol dubte, si encara en quedava cap, sobre el respecte de l'Ajuntament de València al treball dels filòlegs, lexicògrafs, i demés estudiosos de la llengua. Les afirmacions del regidor de l’ajuntament del Cap i Casal il·lustren, en el fons i en la forma, la seriositat i el seny que presideixen les actuacions del consistori, a més de servir d'exemple a d'altres institucions i ciutadans en general. Xapó! O caldria dir Japó! ?

POETES DE POBLE, POETES DEL POBLE

2009-09-24T17:20:00.000-07:00

Viure en un poble menut té una caterva d’avantatges que vas descobrint amb el pas del temps. I quan el temps que has viscut és bastant dilatat, valores en la justa mesura l’espai, les coses i les persones que coneixes. Ara recorde que quan era un xiquet de 9 o 10 anys, és a dir, un poc abans del pleistocé, passava les vesprades dels diumenges assistint a les representacions que tres pallassos dedicaven als més menuts en un teatret de fantasia. Ens divertíem moltíssim! Un d’ells era l’autor dels diàlegs i de la lletra de les cançons —sempre en valencià—, que tant ens feien riure, alguna de les quals encara retinc a la memòria:

“En l’Alcúdia de Carlet,
quan no fa calor fa fred,
i en Madrid, per ser Madrid,
quan no és de dia és de nit!”

Anys després, quan em vaig enganxar amb açò de la literatura i em donà per llegir i escriure algun vers, em vaig assabentar que aquell home era l’autor d’un bon grapat de versos de temàtica diversa i que gaudia d’un notable èxit i acceptació popular. Però no seria fins l’eclosió dels concursos literaris en format jocfloralesc que me n’adonaria que Joan, aquest és el seu nom, escrivia alguna cosa més que versos ocurrents i graciosos. Una vesprada inoblidable em va recitar alguns dels seus poemes més estimats, entre els quals hi havia una elegia, on es vessava una emoció profunda i una tendresa tan humana i tan divina com només la poesia és capaç de transmetre. Em faria il·lusió veure la seua obra publicada algun dia, perquè la seua veu és, també, la veu del poble. Com la de tants altres poetes dels altres pobles.
Clar que, el seu caràcter jovial i optimista el traeix prou sovint i no pot evitar escriure sobre les coses més prosaiques, però que tenen una indubtable connexió amb la realitat quotidiana. I aquesta vegada, com no podia ser d’altra manera, ha escrit un poema sobre el tema de la grip que no puc resistir-me a publicar-lo en aquest bloc. Abans, però, he d’informar-vos que hui Joan és un jove de huitanta-i-tants anys, d’aquells que veuen sempre la botella mig plena, pare de set fills i filles, i avi de vint-i-un néts i nétes. De moment.
Ah! per cert, el poema diu així:

LA GRIP A

Un amic que el nom no dic
per no tirar de la manta,
no para de donar la llanda
perquè parle un poc del grip.
Jo que no sóc ni doctor
ni veterinari em crec ,
replegue el guant del seu prec
perquè el tema em fa por.
I exposaré en rima fina
uns clars i senzills consells,
que encara que són molt vells,
prevenen la pesta porcina.
Abriga’t bé , perquè el fred
ataca sense mesura,
el canvi de temperatura
molt brusc, té mala llet.
Frega’t amb aigua i sabó
les mans moltes vegades,
eliminen si et llaves
microbis si fas fricció.
A i C , són gran vitamina
que has de tindre en la memòria,
guaiaba i safanòria,
la taronja i mandarina,
pinya, papaia i la llima.
Barata la medicina!
I explicar-te amic no cal,
exprimir con l’esponja
llimó, llima i taronja
de forma molt natural.
Evita reunions de gent,
sobretot en llocs tancats,
el virus com els pecats
no tenen cap mirament.
No vull crear-te cansera
tingues clar el que jo he escrit,
i prompte, si tens la grip,
al metge de capçalera!

JOAN MARTÍN GALLUR. 2.009 L´Alcúdia

Un article interessant

2009-09-15T03:01:00.000-07:00

Acaba l'estiu i els companys blocaires continuen cantant guantanameres a l'ombra d'una palmera. O tenen molta pasta-i si és del cas, ja els enviaré algun missatger disfressat d'inspector d'Hisenda-, o han perdut la gana d'escriure en aquest mitjà, cosa bastant comprensible per allò de la mandra.
Tampoc jo no tenia massa ganotes de posar-me a teclejar i, més encara, quan no hi ha massa a dir. Què voleu? U és de poble i, a més d'escèptic en moltes coses, no està molt informat sobre d'altres.
Però, després de rebre una carta de CEDRO i de llegir uns quants articles d'opinió a propòsit dels drets d'autor i de la situació cultural en general, he decidit reproduir un article d'Elvira Lindo (companya de batalletes en açò de la LIJ) que em va semblar interessant i, segurament, aclaridor sobre la jerarquia de valors que ens envolten.
Allà va.
Cultura para todos y todas
Tres personas me escribieron la semana pasada para preguntarme si el nombramiento de la nueva ministra de cultura me podía beneficiar en algo. Ole, ése es mi país. Nunca decepciona. Nombran ministra a alguien que tú conoces e inmediatamente hay gente que no sólo piensa que puedes pillar cacho sino que vas a estar dispuesta a ello. No me sorprende. Cuando mi marido era director del Instituto Cervantes de Nueva York había ciudadanos que me preguntaban cómo era nuestra residencia oficial. ¡Residencia, ja! Había otros que pensaban que necesitabas el puesto para salir de pobre. ¡Ja, ja! Había algún grupo en cuyas filas se comentaba que si había aceptado ese carguillo sería porque aspiraba a uno mayor. Si no de qué. Y hubo incluso un escritor (lo cual ya me parece más grave) que en este mismo periódico expresó públicamente su indignación porque alguien que se había beneficiado de las instituciones se permitiera luego criticarlas (¡ja, ja, ja!). De tal afirmación se deducen dos lugares comunes, a cual más grave: primero, que toda persona que acepta un cargo público lo hace con la sola idea de forrarse y, segundo, que lo natural de quien ostenta un cargo público es que sea dócil para siempre jamás con el partido bajo el que fue nombrado. De alguna manera, ese escritor pasó a limpio lo que tristemente piensan muchos españoles, porque la relación que ha tenido Españita con la cultura ha sido siempre complicada. Decía Fernán-Gómez que nuestro pecado no es la envidia sino el desprecio. Desprecia cuanto ignora, decía Machado. Estos días, a cuenta de la procedencia cinematográfica de la nueva ministra los blogs y demás medios digitales hervían con la cantinela de siempre: no hay actor en España ni director ni guionista que no sea un chorizo. En los escritores se fijan menos, son menos visibles, pero ahí está flotando la preguntita irónica cada vez que uno gana el Planeta: "¿Qué va a hacer usted con esa cantidad de millones?". En el fondo, se digiere mejor que los futbolistas ganen cantidades extravagantes o que las ganen las estrellas de la tele, los arquitectos estrella, los cocineros michelín o los diseñadores de moda. Durante todos estos años pasados a nadie se le ocurrió preguntar, por cierto, a la pandilla de especuladores inmobiliarios que destrozaban la costa en colaboración estrecha con los ayuntamientos, de dónde sacaban tanto. A nadie le molestó la ostentación de los GilyGiles. En nuestro país se ve natural que un zopenco se lo lleve crudo. Da igual que destroce el mundo. Dadas las reacciones que se leen en los periódicos o la participación de numerosos opinadores internautas, consideramos infinitamente más peligroso a un individuo que recibe una subvencioncita para montar una obra de teatro que a un tío que ha untado a un ayuntamiento para conseguir que se recalifique un terreno protegido. España y la cultura no se llevan bien. Y no es de ahora. Así se quejaba amargamente Galdós, "éste es un país donde un solo ejemplar lo leen cuatrocientas personas". Sí, sí, éste es el país donde se exige la gratuidad de la cultura, aunque uno no tenga el más mínimo interés en consumirla. Sólo por si aca. Recuerdo una discusión airada que mantuve con un camarada en "aquellos maravillosos años". Se indignaba el camarada porque habían anunciado una subida en la entrada del Museo del Prado. Perdimos como dos horas dándole vueltas al célebre derecho del pueblo a acceder libremente al patrimonio cultural. Hasta que harta de aquella discusión interminable, le dije, "pero tú, ¿cuántas veces has ido al Prado en los últimos cinco años? Si el único museo que tú visitas es el Museo del Jamón". Ahí está la clave. A la gente parece no importarle la subida de precios en los museos jamoneros. Pagamos con gusto. E incluso invitamos. ¡Ésta la pago yo! Somos de natural flamenco. Ése es mi pueblo. Cada uno según sus posibilidades, claro, pero bares y restaurantes, un viernes por la tarde, están que se salen. Eso sí, deme usted gratis la cultura. En eso se pone de acuerdo parte de la derecha y parte de la izquierda. El odioso populismo. Libros de texto gratis para todos y todas. Cine gratis ("encima de la mierda que es, dicen, vamos a tener que pagarlo"). Ah, y que a los profesores no se les ocurra mandarle a los niños libritos de literatura. Sí, queridos amigos, yo he viajado por Españita dando charlas y he visto muchas cosas. He visto que los mismos padres que compraban en masa a una compañía americana un tipo de mochilas absurdas con ruedas (carísimas, claro), que les daban dinero a los críos para cien mil chucherías y que se dejaban una pasta en el convite de la comunión, ponían luego el grito en el cielo cada vez que un pobre maestro recomendaba una novelita. Recuerdo hace diez años, en el colegio de un pueblo rico, el de las mochilas americanas: una criatura se levantó para hacerme una pregunta sobre mis personajes. La niña, inocente y candorosa, me dijo que había tenido la suerte de conseguir toda la colección de mis libros gratis. ¿Te la regalaron?, le pregunté. "No, me la fotocopió mi papá, que es teniente de alcalde del ayuntamiento". Qué mona, estaba en esa edad en la que crees que tu padre es un héroe, aunque sea un pirata. -
Elvira Lindo

Pica'm

2009-07-18T16:00:00.000-07:00

L'amic Àlan Greus em demana que us transmeta l'existència d'un diari digital, Pica'm, i que us us faça partíceps d'un seguit d'articles d'opinió de Carles Andrés Raga. Àlan és amic meu des que teníem cabellera espesa, és un home amb molt de seny i si ell diu que els articles són bons, és que ho són. Per la qual cosa, accepte de bon grat el consell de l'amic i reproduïsc un dels articles d'opinió. Allà va.

Els “San Fermín” mediàtics
18 juliol de 2009 a espectacle, TV

per Carles Andrés Raga
Cada juliol les cites obligades, com marca la tradició, són el Tour i els “San Fermín”. Tot plegat, un aiguabarreig estiuenc èpic i fastigós (s’apeguen les cames a la cadira i els braços a l’hule de la taula: mare, que no saps fer res de fresquet per dinar, que estic suant la pega?). Èpic, dic, en allò que toca a les mítiques escalades pirenenques o alpines, pedalada rere pedalada, dels sempres sospitosos herois de la muntanya –vists des de la sobreprotectora talaia del sofà, tot esgrimint per única defensa, xarrup rere xarrup, un got de civada o de malta gelada, amb el tec del ventilador clavant-se’t al cervell.

Quant a la cita taurina, a pur de repetir-ho cada matí, en cada noticier de migdia, vesprada i nit, els mitjans ens van marcant l’agenda d’interés fester que cal seguir. I, en eixa línia ‘informativa’, durant més d’una setmana, ens volen fer creure que els “Sanfermins” són les festes més increïbles i espectaculars del món –i no seré jo qui diga el contrari, que el personal és força susceptible quan li toquen els mites.

Ara, com les pamploneses –quant al contingut taurí- què volen que els diga; que en trobarem a centenars arreu de la península, cadascuna d’elles amb la seua idiosincràsia, la seua tradició i el seu punt gloriós. Això sí, el que fa diferent la festa navarresa de la resta de festes conegudes és la cobertura mediàtica i la tolerància amb què és vist allò que no deixa de ser un ‘pet col·lectiu’ com un piano, i poc més (després vindran amb romanços hipòcrites de les tertúlies televisives i radiofòniques sobre la indecència intolerable de l’‘ampollot’ juvenil).

Ignore, d’altra banda, l’oferta cultural o festívola que complementa les desencaixonades i corregudes matineres. Tanmateix, és ben palés que la imatge que transcendeix de l’esmentada festa és sobretot la delsmozos –de totes les edats, colors i nacionalitats- amb faixa i mocador rojos al coll i, en l’entreacte, alcohol a dojo; i no m’ho invente jo; els reportatges televisius en van plens.

I, què hi farem, probablement és una imatge totalment esbiaixada i inexacta de la realitat pamplonesa –no ho dubte-; però és la que se’n fa un observador extern –perplex per la incongruència de combatre l’ampollot, com hem dit, i, això no obstant, identificar d’una manera directa i brutal diversió ‘adulta’ amb consum desmesurat d’alcohol.

La tradició popular és, al meu entendre, pam amunt pam avall, la mateixa a tot arreu: música i alcohol en diferents graus (prohibiu-los i voreu què hi queda. Als valencians, almenys, la pólvora…). I, en el cas que comentem, quan hom comença a comptar cadàvers damunt la taula, s’imposa la pregunta: què seria d’aquella heroïcitat de ‘la calle Estafeta’ i els Miura aterridors si aquell literat nord-americà no l’haguera posada de moda fa uns anys i els mitjans de comunicació d’ara no li donaren la cobertura que té –i que, poster, també mereixerien desenes de manifestacions populars igualment atractives i amb un missatge més edificant i no tan temerari.

Independentment de quina siga la reposta, allò realment discutible és si és lícit, per als mitjans públics, propagar –identificar- la imatge de festa amb borratxers monumentals, que no permeten, per exemple, retransmissions o connexions televisives sense que els mozos –fins allà dalt d’alegria i alcohol- la facen malbé.

Tot i que una carrera davant un bou pot ser heroica a Pamplona, no ho és menys a Santa Pola, Picassent o a la Vall d’Uixò. L’únic que falta és una càmera, una periodísta a qui no deixen fer el seu treball quatre passats de rosca, i un famós que apadrine la cosa. Després només resta repetir-ho any rere any fins que el personal acabe creient que no hi ha cita festera més gran. Els del terreny, entretant, pegaran a fugir ben lluny d’aquella setmana de passió, que tancarà amb una rastrera de comes etílics, rius de pixum i destrosses en el mobiliari urbà. A partir d’aleshores, les hieràtiques i serioses autoritats municipals pensaran la forma política d’eradicar d’una vegada per sempre la intolerable moda incívica del botelló, que fa malbé el descans nocturn dels ciutadans de bé.

En fi, la mort en directe, a Pamplona o on siga, sempre és atractiva mediàticament –coses de la morbositat, car l’espectador, en el fons, el que espera és alguna enganxada al corredor o al torero-, però summament incòmoda per als responsables de la programació televisiva –si fa no fa els polítics reponsables, en el cas dels mitjans públics- perquè fa ben palesa l’absurditat d’una mort injustificada, estúpida i en nom de no se sap ben bé quina tradició.

I el pitjor és que, no ho dubten, tot el destarifo arriba, via satèl·lit, en directe a tot del món. I aquest, astorat, es demana el perquè d’aquesta mostració espectacular –i innecessària- de la barbàrie humana feta espectacle mediàtic. I que conste que, a mi, em té igual que el veí es bufe fins al col·lapse mental o es jugue la vida davant un bou de sis-cents quilos. Al capdavall, ja s’ho farà.

D’altra banda, el tour és, al meu entendre, bastant més edificant i èpic que no la dèria taurina navarresa, car ací el que hi ha és una lluita cos a cos amb els límits de l’ésser humà (bella i innòcua metàfora guerrera). El contingut en valors –esforç, disciplina, sacrifici, coratge, etc.- que atresora la cursa ciclista és, socialment parlant, bastant més engrescadora que al d’una festa que, a ulls de la majoria, ha esdevingut pur parc temàtic on es ret culte a qualsevol manifestació alcohòlica imaginable.

En fi, dues cites estivals ineludibles –romanticismes a banda, sospitoses de dopatge ambdues, aqueixa és la veritat- acaben de la mateixa forma: dormint-la. En el primer cas, la mona; en el segon, la becadeta, tot i que, caguendénia, se t’ha fet agre el dinar i tens la galta marcada i refregida per l’entapissat vellutat del sofà.

NO FISH AT THE BOTTOM OF THE SEA IN EL PERELLO

2009-07-13T16:05:00.000-07:00

Hisenda i la mare que la va matricular

2009-06-24T01:22:00.000-07:00

Quan arriben aquestes dates a qualsevol se li fica el ventre agre tan sols en pensar que s'apropa l'hora de fer la declaració. Fins ara, a més de castigar-me, fer-me allò que es diu "paral·leles", donar-me pel sac amb l'IVA durant tres anys seguits, ventar-me'n a dreta i esquerra, etc., ho he suportat tot amb paciència franciscana. Això sí, he posat una ratlleta a la pantalla (aproximadament al 32% de la llargària) per tal de recordar quina part d'allò que faig s'emporta Hisenda sense fer una llapisserada. En fi, he suportat també (amb menys paciència, això sí) veure com la meua part corresponent s'inverteix sovint en paranoies de polítics i administradors en general. Que deia jo que, si pague en funció d'una activitat cultural casolana(com molts dels meus companys i companyes), alguna part s'hauria d'invertir en cultura casolana també i no en parafernàlies culturals que beneficien, tan sols, uns quants espavilats. Doncs bé. També això ho he suportat quasi amb estoïcisme, quasi amb indiferència envers el dolor que em provoquen les punyalades en forma de declaracions. Fins i tot, el comentari que he escoltat sovint, aquell que diu "paguem a nivell escandinau i tenim serveis tercermundistes", a força de repetir-lo, em sona a música celestial. Ah! Però, ahir mateix, en escoltar una notícia (que després vaig confirmar en premsa) em vaig posar d'una mala bava que em té preocupat: els futbolistes de primera línia, aquells que guanyen un ou i part del rovell de l'altre, paguen un màxim d'un 22% dels ingressos. A veure, a veure. O siga que nosaltres, jo en aquest cas, que faig més hores que un rellotge, pel fet de desenvolupar una activitat diguem-ne cultural, pague un 32 % i encara els sembla poc, i els futbolistes paguen un màxim d'un 22%? De mala bava, repetisc, m'he posat de mala bava i estic barrinant seriosament a fer-me objector d'alguna cosa, no sé de quina, però relacionada amb aquesta Agència Tributària que, a més de criminalitzar la cultura sacralitza el futbol. Sí. És veritat. Haver-te apuntat a futbolista, direu. Doncs no. Ni tinc edat ni condicions; però, pel que sembla, tampoc ell en tenen per a fer el que jo faig i paguen bastant menys que jo a la maleïda Hisenda.

afonia

2009-06-18T10:55:00.000-07:00

En una delegació del PROP del Cap i Casal:

- Hola. Bon dia.

- Buenos días. Qué desea?

- Sóc un representant d’Escola Valenciana i desitjaria lliurar-li un permís per tal que l’ajuntament ens autoritze a utilitzar un equip de megafonia i una pantalla en una concentració que tenim prevista per al proper dijous.

- Y dónde me ha dicho que desean montar el “sarao”?

- En la plaça de Manises, enfront del Palau de la Generalitat

- Pues, va a ser que no.

- I em pot explicar per quin motiu.

- Pues, porque como decía mi abuelo, en juny fruites madurades i moltes migdiades.

- Què?

- Que a esas horas el vecindario está durmiendo la siesta y está prohibido por las ordenanzas municipales armar jaleo.

- I a les set encara hi dormen?

- Menudos intolerantes, se creen con el derecho de mandar cuándo ha de dormir la gente. Bueno, menos cháchara que me caliento, pase a la ventanilla D y, si lo desea, deposite su escrito.

- Però si la finestreta per a la sol·licitud d’autoritzacions per a concentracions cíviques és la C?

- Efectivamente, pero ésa es para los organismos que tienen permitido por decreto ley el uso de abundante aparato acústico en sus festejos, ya sabe, clubs de fútbol, fallas, partidos con reiterada mayoría absoluta y eventos varios de amplia repercusión universal.

Ja a la finestreta D

- Per favor, és vosté l´últim?

- L’últim i el primer. Tot el món que hi entra va directe a l’altra cua i ací em té, tot sol en aquesta andana, esperant més de tres anys que algun responsable m’escolte.

Una gossada

2009-06-06T01:41:00.000-07:00

Ahir divendres, com tots els divendres del curs, vaig compartir taula i menú amb un company d’escola. Es tracta d’un d’aquests costums que quasi sense adonar-te esdevé una cita setmanal d’obligat compliment.

Aquesta trobada de plat, segon plat i postres té almenys per a mi una finalitat terapèutica ja que el meu interlocutor adopta el paper de psicoanalista amateur pel mòdic preu dels nou euros que ens costa el menú. Els bons consells en temps de crisi sempre resulten un valor rendible.

La tertúlia o la suma de soliloquis que anem concatenat versa sobre els aspectes més diversos depenent del dia, la gent amb qui compartim sala o el plat que prepara Arguiñano en la tele que ocupa un dels cantons d’aquell bar.

Ahir, per exemple, el meu amic començà per recordar-me amb tot jocós que el diumenge no m’oblide d’anar a votar. El to irònic amb què acompanyava les seues paraules resultava ben perceptible ja des de la Creu Coberta. Després d’observar la meua cara d’indiferència ja que em mostrava més interessat per la varietat dels trossets d’hortalisses que suraven en el gaspatxo que pel futur de l’ Europa unida, ell inicià el seu parlament.

Va començar tractant d’argumentant-me l’apatia que li provoca aquesta nova cita amb les urnes (expressió, per cert, força curiosa) i no pel fet que això d’Europa ens pare lluny o molt lluny, sinó per la tarannà moral dels professionals encarregats de mobilitzar-nos o almenys de motivar-nos a participar-hi.

Per tal d’exemplificar la seua postura em contà, quasi com qui confessa un pecat a cau d’orella, que una nit d’aquesta setmana passada intentà seguir un d’aquests debats entre caps de llista que emeten en la tele. Pareix que la calor ennuvola l’intel•lecte i les nits d’estiu fem coses que ens sorprendrien la resta de l’any. L’únic que tragué en clar és que:

- D’Europa no es parlà ni un instant. Sembla que no els interessa ni als propis partits. Deu ser que el Parlament europeu és com les meigues que tothom n’ha sentit parlar-ne però ningú gosa garantir la seua existència. Hi ha gent que afirma que es tracta d’una maqueta o d’un part temàtic rotllo Terra Mítica i que els polítics que s’hi asseuen als escons són fidels reproduccions de cartró pedra. De fet sembla que Julio Monterrubio, artífex de les falles de Nou Campanar, ja es troba a Brussel•les treballant en una nova ampliació del complex comunitari.

- Els candidats estan més preocupats a desacreditar l’oponent que a lliurar-se a una argumentada exposició de les seues propostes. Donen per fet que els votants no els van a creure i per tant pretenen establir diferents graus en l’escala de la credibilitat: “Jo sóc poc creïble, però el meu adversari no ho és gens”.

- La classe política, no és que vaja per un costat, i la societat, per un altre, sinó que des d’un temps ençà transiten per direccions totalment oposades. Els polítics actuals actuen com a neoil•lustrats però tot confonent els interessos del poble amb els seus propis.

Per tal de cloure el seu raonament i de demostrar-me d’una manera ben explícita en què consistí el debat em digué que entre tant d’atac verbal, tanta vena unflada i tanta ferocitat, allò semblava una “gossada” (bé, exactament ell utilitzà el barbarisme menys normatiu però més plàstic:“jauría”).

Arribat aquest punt he intuït que el meu amic possiblement havia llegit l’entrada anterior d’aquest blog (Una mala nit), ja que hi coincidia plenament amb la percepció exposada per l’amic Lletra. Però, no, de fet, ni en coneixia la seua existència, fet que demostra que quan tothom coincideix a valorar d’una mateixa manera una qüestió és que el motiu de la coincidència resulta ben evident.

I ara què? Tres solucions es plantegen per al col•lectiu d’electors desmotivats:

No anar a votar. Sens dubte l’opció gran guanyadora d’aquestes eleccions. Encara que ràpidament sorgiran analistes que culparan a l’oposició mediambiental (la platja, el sol, l’estiu...) de la manca de participació.
El vot en blanc. Eixe gran desconegut. I que realment pocs saben per a què serveix. Continua perseverant eixa llegenda urbana que sentencia que “el vot el blanc va a la majoria”. Aquesta màxima sovint és enunciada per aquells que se saben perdedors.
El vot a la contra. O com em comentava un altre amic dels club dels desencantats la setmana passada “No tinc decidit per quin partit votar perquè desconfie de tots, però almenys tinc ben clar a quin mai no votaria”. Decididament, qui no es consola és perquè no vol.

I és que posats a buscar motius que expliquen la “poca qualitat” d’aquesta campanya electoral (tal com coincideixen els experts) caldria pensar en eixos jugadors de futbol que durant la lliga regular i els partits compromesos de Champions no compten per a l’entrenador (seuen a la banqueta o ni tan sols van convocats) però quan cal disputar partits poc transcendentals de Copa o amistosos, no només formen part de l’onze inicial sinó que a més a més se’ls carrega amb l’obligació de guanyar, no se’ls permet cap excusa i si perden se’ls acusa de baixa forma i, aleshores, es considera lògic que no compten per a l’entrenador. Trist destí per a un professional del baló, a canvi, això sí, d'un grapat d'euros que esmorteix els remordiments.

Una mala nit

2009-06-04T09:46:00.001-07:00

Va i resulta que anit vaig anar a prendre café i l'amo del bar m'informà que hi havia un debat a cinc bandes sobre les properes eleccions. I va i resulta que m'entrà la temptació i vaig engegar la tele. I va i resulta que sí, que hi havia un debat amb cinc representants de cinc partits polítics. S'havia de parlar d'economia, de l'àmbit social europeu, en fi, del present i del futur d'Europa, segons ho veia cadascun dels representants...Doncs bé. Allò, almenys fins que ho vaig poder suportar, va ser una mena de concurs a veure qui era menys efectiu, tenia més defectes, havia enganyat més el personal o tenia una història més tèrbola. Fins que vaig desconnectar, no vaig escoltar massa coses que tractaren d'Europa en el sentit que estava anunciat, sobre el futur de les nacions, sobre la possibilitat de funcionar junts amb la resta de les nacionalitats. No, no. D'Europa, poc. Es tractà d'una tirallonga, llistat o com vulgueu dir-li, de les coses que cadascú havia fet malament des de l'època d'Adam i Eva. "Tu favaloi i lladre". "Tu més encara". "Tu mentider." "I tu en dius de tan grosses que no les salta un cangur amb una perxa". Depriment. Des d'ara, quan algú em diga que hi ha un debat televisiu, agafaré la gossa i em donaré una volta per terme. Potser, conversant amb ella o senzillament escoltant lladrucs, traga més entrellat que escoltant barbaritats sense sentit.

ARTICLE DE J.BAUSSET. LEVANTE-EMV EL 27 DE MAIG 2009

2009-05-28T01:45:00.000-07:00

RITA BARBERÀ I LA LLENGUA

Josep Lluís Bausset

Amb 98 anys que tinc fets, ja no em sorprèn res ! Com que n´he vist de tots colors, ja no m´estranya res. Dic això, perquè amb motiu de l’homilia de Carlos Osoro, nou arquebisbe de València, l’alcaldessa del Cap i Casal afirmava: «Hay que reconocer el esfuerzo que ha hecho», valorant molt positivament, (com jo mateix també ho valore) la utilització del valencià per part del nou pastor de la diòcesi. Llàstima que ella mateixa no faça també l´esforç que va fer l´arquebisbe. Crec que l´alcaldessa de València, si tant valora el gest fet per l’arquebisbe, podria demanar al president Francisco Camps, o al conseller Alejandro Font de Mora, o a la presidenta de les Corts Valencianes Milagrosa Martínez, que també feren l’esforç d’utilitzar la nostra llengua, en compte de marginar-la. Crec que l’alcaldessa de València hauria de començar a utilitzar el valencià ella mateixa, i potenciar més la nostra llengua, i dir-li al conseller Font de Mora que es deixe d´experiments ridículs, com l´intent de donar l´assignatura d´Educació per a la Ciutadania en anglès, o pretendre impartir el xinès mandarí als nostres xiquets. L´alcaldessa de Valencia, si tant valora l´esforç que va fer el nou arquebisbe, podria haver aconsellar a la presidenta de les Corts Valencianes que en compte d´escriure l´article «Por un futuro mejor», amb motiu del 25 d´abril, haguera fet l´esforç d´escriure´l en valencià, la llengua pròpia del país, i paradoxalment, la menys protegida. I ella mateixa podria tindre una miqueta més de trellat, per tal de no fer el ridícul quan reivindica «l´origen del valenciano antes de la Conquista de Jaime I». Per què no reivindica també l´origen de l´espanyol a Cuba o a Mèxic, abans de la conquesta de Cristóbal Colón ?L´alcaldessa de València, si tant valora l´esforç que va fer l´arquebisbe Osoro en la seua homilia, perquè no denuncia l´actitud de l´Ajuntament d´Alcoi (només és un exemple dels molts casos que hi ha) quan incumplix la Llei d´Ús i Ensenyament del Valencià, en referència a l´absència de la nostra llengua en la retolació viària, la publicitat institucional i la comunicació amb els ciutadans ? Per què l´alcaldessa de València no protesta públicament, pel fet que segons un informe de l´Escola Valenciana, un 52,2% dels centres no aporten cap línia d´ensenyament en valencià ? Un 52,2%! I per què no protesta, ella que valora tant «el esfuerzo que ha hecho» l´arquebisbe, pel fet que només un 26,2 % de l´alumnat d´infantil, primària i secundària de les escoles públiques ensenyen en valencià? Per què no denuncia públicament que el percentatge de crèdits impartits en valencià a les nostres universitats és, simplement, testimonial? Per què no protesta pel fet que a l´Administració valenciana, dels 15669 empleats públics (tal i com informava l´Escola Valenciana) només a 193 se´ls ha exigit un determinat grau de coneixement del valencià, cosa que suposa un 1,2 % del total? Aquestes xifres indiquen que el dret dels ciutadans a ser atesos en la nostra llengua pels empleats de la Generalitat, es veu molt reduït. Què passaria si hi haguera un 1,2% dels empleats que només atengueren els ciutadans en castellà, i el 98,8% restant només atengueren en valencià? En eixe cas, sí que l´alcaldessa del Cap i Casal posaria el crit al cel, per la «discriminación que sufren los castellanohablantes». Però en el cas contrari, que és el que es dóna, l´alcaldessa de València no veu cap mena de discriminació.Per què l´alcaldessa, ella que proclama als quatre vents el respecte a la justícia (quan li dóna la raó, evidentment!) no acata les 17 sentències (!!!!) del Tribunal Constitucional, Suprem i Superior de Justícia Valencià, que han provat l´equivalència legal de les denominacions català-valencià per a la nostra llengua, i encara s´obstina en negar una evidència científica?A la llum de totes aquestes preguntes que li faig a la senyora Rita Barberà, i que ja sé que no obtindré resposta, he de dubtar molt i molt, que l´alcaldessa de València s´alegrara de l´esforç que va fer l´arquebisbe Osoro, en la seua primera homilia al Cap i Casal. Si l´arquebisbe no haguera dit cap paraula en la llengua de Sant Vicent Ferrer, d´Ausiàs March o de Joanot Martorell, l´alcaldessa de València haguera protestat, o ja ho haguera trobat bé? Tinc la impressió, o millor dit, la convicció, que la senyora Rita Barberà ho haguera trobat «normal», perquè ella que és tan «valenciana», sempre que fa alguna declaració o intervé al ple de l´Ajuntament, ho fa en castellà, tot i que valorava positivament, «el esfuerzo que ha hecho» l´arquebisbe, en fer una part de l´homilia en valencià. Per què la senyora Rita Barberà, que valora tan positivament l´esforç de l´arquebisbe, no va presentar cap protesta al cardenal Garcia-Gasco (un altre arquebisbe Mayoral) quan va bloquejar el missal en valencià presentat per l´Acadèmia Valenciana de la Llengua, el 2002? Per què no protesta l´alcaldesa de València a l´Arquebisbat, pel fet que al Cap i Casal només n´hi ha misses en valencià a l´Oratori de Sant Felip Neri, i a les parròquies de Sant Pasqual Baylon i Sant Marcel·lí? Va els diumenges la sra. Rita Barberà a alguna d´eixes celebracions en valencià, o va a misses en castellà, que deuen ser més «elegants»? Per què l´alcaldessa de València, que valora tant el gest de l´arquebisbe Osoro, no fa un homenatge públic als capellans Antoni Sanchis, Emili Marín, Vicent Cardona, Llorenç Gimeno, Juli Ciges, Josep Mª Ruix, Vicent Micó, Vicent Sarrió, August Monzon, Pere Riutort, J. A. Comes o Andreu Peiró... que, malgrat les dificultats i el nul recolzament del cardenal Garcia-Gasco (un altre arquebisbe Mayoral) ja fa temps que celebren les misses en valencià?Per cert, sra. alcaldessa, vostè que presumeix de ser tan valenciana: l´any passat, en celebrar-se el VIIIè Centenari del naixement del rei Jaume I, el Consell Valencià de Cultura va aconsellar que l´actual plaça de l´Ajuntament del Cap i Casal, passara a anomenar-se plaça de Jaume I. A tots ens haguera agradar un gest de «valenciania» de la seua part ! Vostè va negar qualsevol possibilitat de canvi, argumentant el cost econòmic que suposaria això per als veïns de la plaça. Però hi ha una cosa que no entenc: quan vostè va canviar el nom de plaça del País Valencià per plaça de l´Ajuntament, els veïns no van sofrir cap mena de cost econòmic? Per què en el primer cas no va tindre en compte el cost econòmic que suposaria per als veïns el canvi de nom de la plaça, i ara sí ? Costaria tant canviar el nom del carrer Arzobispo Mayoral (un arquebisbe nefast per als valencians) al costat mateix de l’ajuntament per mossèn Vicent Sorribes? O és que vostè li té una devoció particular, i es troba tan a gust amb aquest arquebisbe que va desvalencianitzar la nostra Església?Amb 98 anys ja no em sorprèn res. Ni tan sols les declaracions de l´alcaldessa de València, que parla sempre castellà, tot i que, això sí, s´alegra de les paraules en valencià de l’arquebisbe Osoro. A qui pretén enganyar o confondre senyora alcaldessa? A mi, de segur que no! Ja tinc molts anys i em conec aquella gent que s´alegra «del esfuerzo que ha hecho el arzobispo», però ells no l’imiten.

Grans e pocs peix a recors correreran, e cercaran amagatalls secrets

2009-05-25T17:09:00.000-07:00

…i només girar el cantó, vaig veure el mestrepàgina, esperant-me enmig del carrer, impacient i amb la gossa fent bots al seu voltant. “Va, aparca ací, que estava reservant-te el lloc.” “Però, tu creus que de bon matí puc clavar el cotxe en un trosset tan menut?” “Vinga, home, vinga; encara que el deixes un tros damunt de la vorera no passa res. Que no estàs en la ciutat, nano; açò és Algemesí”. La segona parada, cent metres després de pujar al cotxe, per injectar-nos el primer café del dia. La tercera, cinquanta metres després per a fer un beset al Pau, que portava son pare a l’escola. A la fi, una marjal boirosa, grisenca i humida es va obrir davant dels nostres ulls mentre serpentejàvem per una de les carreteretes, entre els milers de reguerots que la travessen. L’espectacle era impagable. Si haguéreu vingut amb nosaltres, hauríeu al·lucinat per la bellesa de les imatges que l’aigua dels camps i les garses i els ànecs i el agrons ens regalaven. En aquell trajecte fascinant, vaig recordar els dies en què portava mon pare a pescar a cavall del cotxet que acabava de comprar-me. L’home, ja gran, estava que se n’eixia de veure que tenia tot un matí per davant per a traure totes les tenques possibles i poder mostrar-les al seu veí com un trofeu de caça. “Doncs a mi la marjal em recorda les matinades per anar a segar arròs i, el que és pitjor, en setmana de bous”. El Perelló estava desert i mut, la botigueta dels aparells i esquer, tancada, així que passejàrem… “Està fent-se tard. No pescarem ni la meitat de prou”. A la fi, un home prim i alopècic alçà cerimoniosament la persiana metàl·lica de la botiga com qui alça déu, o siga, de forma rutinària. “Hem intentat traure cuc de la màquina que té vosté en la finestra però no en queda”, explicació innecessària, però alguna cosa havíem de dir. “La màquina no és meua. Ací ve un home vell que diu que els condons cal comprar-los en la farmàcia; doncs jo dic el mateix: el cuc cal comprar-lo en la botiga”. Explicació definitiva i concloent. Poc després, enfortits els ànims amb la calidesa humana del gremi del comerç i la plenitud del matí, i proveïts amb armes i bagatges, iniciàrem la nostra singladura saltant sobre la crinera rocosa de l’escullera, convençuts que Posidó ens depararia una pesca, si no memorable, almenys tan copiosa que ens permetera entrar a les nostres llars amb la cara ben alta. Després dels preparatius de rigor, llançàrem les canyes a l’aigua com aquell que llança una part de l’esperança inherent a l’aficionat a la pesca. Sí, és cert: férem un mosset, un glopet d’aigua i intercanviàrem unes frases d’ànim tan necessàries com escassa era la disposició dels peixos a prendre en consideració els àpats que els oferíem a la punta dels hams. “Clar, com van a picar?” explicà el mestrepàgina. “No veus el golfàs com salta ací davant? El peix més a prop deu ser allà on brama la tonyina”. No vaig poder evitar el record del vell adagi: “Pescador de canya i moliner de vent, amb la punta de la …… farà el testament” Però en aquells moments, ja sospitava que alguna cosa més que el golfàs tenia la culpa de la desolació que envaïa la fauna marina i a nosaltres mateixos. Jo intentava consolar el meu amic oferint-li el tub de protector solar (factor 50) però ell havia caigut en un estat pre-depressiu tan evident que feia com que no em sentia. Vaig escoltar unes veus confoses al lluny i, en llevar la mirada del suro per primera vegada en tres hores, em vaig adonar que les veus procedien de l’horitzó marí, com si diguérem de la ciutat de València, a bord d’un vent de gregal força 2-3. A poc a poc les veus esdevingueren un clamor i anà adquirint gran força i claredat, molt semblant a l’eslògan de moda als Estats Units: “Yes, we can”, encara que no exactament igual, alguna cosa així com “Yes, we cams”, com si els que el pronunciaven no foren anglesos. Em vaig preguntar què estaria passant al cap i casal en aquelles hores del matí, perquè, de sobte, les pedres de l’escullera començaren a somoure’s i l’aigua del mar semblà a bullir “com la cassola al forn”. El cel començà a ennuvolar-se amenaçadorament. El meu amic em mirà esglaiat. Pel seu cap, tan desproveït de cabells que pots endevinar-li els pensaments, travessà una idea que no vaig tardar a fer meua. Tanmateix, vaig poder reprimir la por que m’envaïa i vaig assenyalar la mar mentre li deia: “Tranquil, no passa res. Mira!” I era que, sobre la superfície de l’aigua, de nou encalmada, una imatge impressionant de l’honorable, que s’estenia des de l’escullera del Perelló fins la porta del palau de justícia, ens mostrava el millor dels seus somriures i ens mirava amb els ulls farcits d’innocència. Una vegada més, el bé havia vençut sobre el mal. Almenys, aquell dia. No obstant això, cap dels dos no es trobava tranquil, i per si de cas l’estat encalmat de la mar era l’anunci d’un tsunami, el meu amic i jo plegàrem les canyes i tornàrem per on havíem vingut. El savi senyor Manuel, que ens havia deixat les tisores per a fer-li un lífting a una salpa, feia estona que s’havia acomiadat amb l’excusa que tenia hora amb el sastre.

Sobre pesca i mosquits tigre

2009-05-23T03:54:00.000-07:00

Ha estat una setmana mogudeta. Dimecres, el propietari del bloc i un servidor ens embolicàrem la manta al cap i anàrem a pescar. Raons? Ninguna, que jo sàpia. Així que a les 8,30 del matí, amb una canyeta plegable prestada, un carret i un grapat de caragols avellanecs, travessàrem la marjal i anàrem a parar al Perelló a comprar cucs. Clar que la botiga no obria fins les 10, per la qual cosa deixàrem passar el temps amb el segon café , amb la ruta turística (Ié, ací no hi havia un forn?), amb diversos intents de traure cucs d'una màquina buida i amb la contemplació de les cucales, que es una manera fina de maleir l'amo de la botiga, que no aparegué fins les deu ben passades i amb una cara que despatxava hostes. Sí,sí, dues caixetes de coreà. I l'home ens presentà els cucs, ens explicà les raons per les quals la màquina no funcionava i encetà un somriure, que ja era mèrit en una cara pròpia d'una pel·lícula de terror. Agafàrem dues canyetes del pleistocé que un servidor tenia guardades i, amb l'esmorzar (tonyina amb olivetes) i aigua embotellada, ens dirigírem als pedrots traïdors que conformen l'escullera. L'amo del bloc, a l'hora de preparar la canyeta, es tirà mitja hora llarga. Després, començà amb la parafernàlia de les cremes, del barret, de la posició més adient per a seure (Et porte una butaca?)...Fins i tot, els escassos peixos que n'hi havia, pararen de nadar per tal de veure les múltiples operacions d'aquell aspirant a pescador ( Què fas, col·lega, que no comences? Vas a pintar-te els llavis també?). A la fi, llençà la canyeta quan el company ja estava fins al pirri de pescar i de no traure res. M'han picat!, exclamà. Efectivament, una salpa guerrera que calia netejar de seguida. Tens tisores? Qui, jo?, què va! Encara com que el tio Manuel (85 anys i amb més moral que l'Alcoià) en tenia unes que podien presidir un museu arqueològic. No et poses crema a la cara, no, que ja voràs com acabes. I jo, xulo de mi, que ni crema ni mariconades, que no fa sol i damunt vull posar-me moré. Esmorzar i tenca pudenta, camal a l'aigua i malediccions en fila índia. Altre mos i bosseta de peix al clot. Ací hi ha gats? A la fi, amb la salpa i una palometa despistada que s'enganxà en l'ham perquè no tenia cap altra cosa a fer, tornàrem a casa després de repartir els cucs entre els peixos més famolencs. En fi, com una ONG dedicada a l'alimentació dels éssers vius de l'escullera, perquè hi participà també un cranc més negre que el cul d'una paella. Repetirem, no? Sí, home, tu avises. Els primers problemes vingueren a la nit, perquè el xulet de la pel·lícula, és a dir, jo mateix, tenia la cara i els braços com per a posar-nos a trossos en un plat menjar-se'ls com si foren gambes. I la cosa no acaba, no, perquè ahir mateix, a sant Boi, m'atacaren els mosquits tigres, exactament, als llocs que més ablamats tenia: la cara i els braços. L'explicació, pel que em digueren, és bastant senzilla. Pel que sembla, aquests insectes ataquen el color roig, és a dir, sóm com els bous de lídia, però en mosquit i amb trompeteta. Ara mateix, mentre escric aquesta entradeta, coent i travessat per les picades mosquiteres pense que, si torne a pescar, aniré disfressat d'astronauta. Em lliuarà de les cremades de sol i, sobretot, de les possibles picades d'un tipus de mosquit que ni tan sols sabia que existia. I és que, quan més gran et fas, més te n'adones que no saps res sobre moltes coses. I menys encara, sobre l'art de la pesca i sobre la tipologia dels mosquits.

Mare, com està el pati!

2009-05-14T03:08:00.000-07:00

Després de la moguda del mes d'abril i dels primers dies de maig, les aigües tornen a la mare, almenys pel que a xarrades, fires, presentacions i coses semblants es refereix. Al llarg d'aquests dies he constatat:
1) Que els companys de bloc continuen missings. Tem que els haja entrat un ataquet o alguna cosa semblant.
2) Que alguns polítics desbarren cada vegada més i, fins i tot, hi ha qui s'ha convertit en filòleg per la via ràpida i ofensiva. El cas del senyor Rus en podria ser un exemple del que no hauria de fer un representant elegit pel poble.
3) El PSOE, a nivell autonòmic, és cada vegada més PSOE i menys PSPV.
4) Els professors d'Universitat van arpa a la grenya per qüestions de denominació de la nostra llengua. Quina barbaritat. Em comentava un amic que es nota que hi ha una plaça a l'AVL i els aspirants tracten de mostrar-se "moderats i flexibles", per si de cas els cau la loteria.
5) El BLOC, també a nivell autonòmic, continua el festeig amb CIU. Ara que, vistos els acords entre partits, aquest projecte matrimonial no hauria d'estranyar.
6) La crisi galopant enfosqueig els pensaments i no hi ha manera que els polítics es posen d'acord a l'hora de trobar solucions conjuntes. País, com deia el Forges!
7) Serrat i Raimon, cadascú des de la seua manera de ser i de fer, continuen cantant tan bé com sempre.
8) El PP, també a nivell autonòmic, intenta bandejar els problemes que se li amunteguen.
Mare, com està el pati!

Estimada Unió Europea :

2009-04-25T01:54:00.000-07:00

Ahir alguns mitjans de comunicació es feien ressò de la notícia que els ciutadans podran adreçar-se a les institucions europees en català, gallec i èuscar.

El diari Levante titulava aquesta notícia així: Los ciudadanos podrán dirigirse a la Unión Europea en valenciano.

Allò ben curiós era que en el cos de la notícia esmentava quatre vegades el nom de la llengua amb un resultat d’empat a 2: dues vegades catalán/valenciano i dues més, només valenciano. Els balears, per cert, sembla que s’han tornat tots muts o directament ja han adoptat l’alemany com a llengua pròpia.

Però bé, allò que m’interessa no és constatar la notícia, que independentment del guirigall onomàstic, és sens cap dubte molt positiva, sinó analitzar els comentaris que realitzava la gent i que podríem agrupar en quatre grups:

En primer lloc, una minoria que consideraven que el següent objectiu ha de ser aconseguir que el català siga llengua oficial de la UE.

En segon lloc, possiblement el grup més nombrós, que carregava contra el redactor de la notícia tot afirmant que el text no parla en cap moment del “valencià” o almenys del. valencià que ells senten com a propi. Aquests comentaristes feien les seues manifestacions, com de costum, en castellà o en el registre “valencià MCMC” (valencià de ma casa i del meu carrer) i tiraven mà de la típica retòrica idiosincràtica.

Però possiblement les aportacions més interessants, almenys des del punt de vista sociolingüístic, són les següents:

Les d'aquells no se n’alegren gens de la notícia perquè argumenten que la llengua que ens representa al món és el castellà i que, a més, adverteixen del perill que pot provocar la introducció de “las lenguas vernáculas en Bruselas, ya que se armarà otra Torre de Babel”. Ja m’imagine jo què pot ocórrer la primera vegada que algú adrece un text en valencià a la UE. De sobte el cel esdevindrà fosc i tot seguit ens caurà un càstig diví damunt que riu-te tu del decàleg de plagues egípcies.

Per últim hi ha el grup “liberalista” que considera que una organització internacional no es pot permetre perdre el temps amb tanta bajanada, així que considera que només cal emprar l’anglés com a única llengua oficial en aquests organismes.

Simplement i tenint en compte la data d’avui 25 d’abril considere que encara que la notícia és molt bona, allò que cal fer és, alhora que s’aconsegueixen èxits internacionals, incidir en els avanços locals, tot començant per intentar contrarestar amb arguments aquest “autoodi” que tant minva les possibilitats de normalització de la nostra llengua. Desgraciadament el suport institucional és escàs i amb remordiments, i fins i tot ,en casos com el (no) tracte que dispensen a un moviment tan vertebrador com són les Trobades esdevé esperpèntic. Possiblement la notícia que molts valencians esperem és: “Els polítics valencians podran utilitzar el valencià en les seues intervencions públiques”.Fins i tot, sembla que algun diputat ja ha amenaçat en iniciar una vaga de fam per tal d'aconseguir aquest objectiu.

Mentre esperem asseguts, hui per tal de contrarestar notícies favorables com les d’ahir, ens despertem amb la constatació que la meitat dels col·legis no oferta programes d’ensenyament en valencià o amb el tractament quasi heroic que la premsa “progressista?” atorga a uns pares de Xàtiva que han aconseguit constituir un grup de castellà en un centre de línia en valencià. Ja tarden a erigir-los un monument!

El meu poble a les terres de Les Garrigues

2009-04-16T13:56:00.000-07:00

El meu poble a les terres de Les Garrigues
Mira per on que hui, a Les Borges Blanques, he estat xarrant amb un nombrós grup de xiquets i de xiquetes sobre allò que, cerimoniosament, s'anomena Literatura. A penes he plegat, un xiquet se m'ha apropat i m'ha dit si li podia signar un paper que duia entre mans. Li he preguntat el nom i m'ha contestat que li deien Boran. Com que m'he adonat que parlava amb una poca de dificultat, m'he interessat pel lloc d'on procedia. I m'ha contestat que va nàixer a Romània (sic) però ell era d'Algemesí. Podeu suposar la meua sorpresa, perquè el xiquet no duia cap llibre on s'hi parlara de les meues dades biogràfiques ni res per l'estil. Així que, intrigat, he demanat pel barri on vivia.
-Al costat del camp de futbol vell i de la piscina descoberta, molt a prop de la via del tren-m'ha explicat.
Aleshores, li he preguntat si sabia de quin poble era jo.
-No.
-Jo sóc d'Algemesí-li he dit.
El xiquet s'ha quedat bocabadat. Després, amb tota la inocència del món, ha mussitat:
-Aleshores, som del mateix poble, no?
-Sí.
A la porta de l'escola l'esperava el pare. He vist de reüll que Boran li explicava alguna cosa i, tot seguit, l'home se m'ha apropat i, amb els ulls arran de terra, m'ha dit:
-Boran m'ha contat que vosté també és d'Algemesí...
-Sí.
Durant uns minuts, fins que el comercial que em porta d'un lloc cap a un altre engegava el cotxe, Boran i el seu pare han estat contant-me coses, records diria jo, del meu poble-també del que senten com a propi-i, mira per on que, durant aquell instant, un fil invisible ens ha unit a un grapat de quilòmetres d'Algemesí.
Abans de marxar, el pare de Boran (Pietro, li diuen) m'ha donat records per a un grapat de persones conegudes, moltes d'elles relacionades amb el món de la construcció. Una vegada dalt del cotxe, encara ha afegit que, a penes puga, tornarà, entre altres coses perquè així li ho demana, cada dia, el seu fill Boran.
Pietro, el pare romanés, va marxar d'Algemesí per la crisi de la construcció. Ara mateix treballa a una fàbrica d'oli des de les huit del matí a les tres de la vesprada.

UNA OFICINA GENS SINISTRA

2009-04-02T03:09:00.000-07:00

Vulguem o no, tothom, o quasi, venim de la terra, vull dir, del camp: allò que en el llenguatge de la gent de poble anomenem "horta". Amb aquest antecedent, o currículum ocult, les oficines sovint m'han semblat llocs distants, de ciutat, lògobres i francament sospitosos d'amagar negocis poc clars -no m'atreviré a qualificar-los d'obscens-, que fugen de la transparència i de la llum del sol per a perpetrar-se. Per això, l'èxit aquella vinyeta humorística intitulada La oficina siniestra, que apareixia en un mitjà de comunicació el nom del qual no aconseguisc recordar, i que venia a denunciar en clau d'humor el tòpic d'una forma de veure el món.

Ara, molts anys després, he descobert un altre tipus d'oficina que ha tirat per terra tot aquell concepte, bastit, he de confessar-ho, amb una bona dosi de prejudicis injustificats. En resum: ni que siga en converses privades, mai no pots usar l'experiència com un argument discursiu.

I és que l'oficina que acabe de conèixer, L'oficina dels contes a mida, m'ha deixat d'una peça. Però, qui anava a sospitar que entre les quatre parets d'una sala d'espera podies trobar-te un pirata sense barba, una fantasma urbana o un vaquer sense vocació? I no solament això. Si m'haguéreu acompanyat, us hauríeu meravellat encara més en veure com un especialista prodigiós pot escriure un conte a mida per a cadascun d'aquests personatges.

No us en contaré més. Però us recomane que visiteu aquesta oficina i, si arribeu a temps, acudiu el dia de la seua inauguració oficial. Estic segur que hi serviran canapés farcits d'idees fabuloses i beurem l'elixir de la millor companyonia i amistat.

Superlatius, hipèrboles i metonímies

2009-03-23T12:46:00.000-07:00

Després de rellegir la carta enviada per Josep Lluís Bausset al diari Levante i que aquest blog reproduïa en la seua entrada anterior i de pensar-hi una mica (no massa, la veritat, que parlar de política a València és com parlar de bon futbol al Bernabeu, el que hi ha, juga, i allò que importa són els resultats) he conclòs que alguna cosa no acaba d’estar clara.

En primer lloc, la lectura de la carta abans esmentada posa de manifest que l’edat i la lucidesa poden avançar agafades de la mà. O potser, caldria afirmar que fa falta comptar amb la suficient experiència vital per realitzar comentaris vertaderament lúcids. Disculpeu-me qui ja es trobeu a la vora de la jubilació, no patiu, hi ha més camps (perdoneu-me novament, espere que com aquest nomes hi haja només un), és a dir, hi ha més àrees i no només la laboral per manifestar, compartir i actuar de manera lúcida.

En segon lloc, abans d’afirmar la coneguda sentència del cinc milions d’amics que més avant comentaré, el Molt Honorable afirmà que tenia la consciència tranquil·líssima. (compte amb el grau de l’adjectiu!). Imagina’t que arribes a ta casa i el teu fill t’espera a la porta amb un ampli somriure en la boca i t’amolla:

Podeu estar tranquil·líssims pares, durant la vostra absència m’he portat superbé.

Veritat que et fiques en alerta i tot seguit comences a sospitar de la criatura, ben segur que hi ha gat amagat. No ho sé, però mai no m’han agradat els superlatius, preferisc la humilitat i concisió del grau positiu.

A més el criteri per tal de mesurar el grau d’assossegament de la nostra consciència és bastant difús, quants entrenadors de futbol asseguren a la fi del partit tenir la consciència tranquil·la després d’haver plantejat mal el partit, haver errat amb les substitucions i haver acabat escridassat pel públic; tu amb tu mateix, pots estar tranquil, però hi ha ocupacions professionals amb un cert ressò públic en les quals també cal tenir en compte l’opinió dels altres, amb els quals tens, per així dir-ho, un deute moral.

En tercer lloc, m’ha encantat la reflexió proposada en l’entrada anterior sobre l’amistat. Crec que cap dirigent polític valencià gosa atorgar-se l’estima de cinc milions de valencians si no és utilitzant aquesta expressió grandiloqüent amb un sentit hiperbòlic, és a dir, amb la intenció d’explicitar que considera avalada la seua trajectòria política per un gran nombre de valencians. Si és així, cap problema. I si no, si es referma en la literalitat de l’expressió, se n’ha passat tres pobles, dos PAIs i un circuit de F1.

Perquè si tenim en compte els resultats de les últimes eleccions, una dada més que objectiva, encara que ací semble que tothom vote al PP, aquest partit “només” aconseguí 1.272.000 vots, xifra molt, però que molt allunyada dels cinc milions abans esmentats. Ara bé potser, el líder popular considera que la gent que votà altres opcions polítiques (PSOE, Compromís, EU..., entre tots més d’un milió), els menors de 18 anys, les persones que es van abstenir i els qui optaren per no votar, tots plegats, tingueren un mal dia i per aquest motiu no encertaren a l’hora d’acarar l’urna. Molt probablement si els comicis s’hagueren celebrat l’endemà el nombre d’electors haguera oscil·lat en alguns milions.

Possiblement la resposta cal buscar-la en la tradicional afició valenciana a la metonímia: els polítics tot ho fan teòricament per tots els valencians, quan realment els qui s’omplen la butxaca són uns quants i consideren que beneficiant uns pocs estan millorant la situació del conjunt de la societat valenciana, i fins i tot, l’efecte placebo arriba a tal punt que molts valencians espectadors privilegiats, però no beneficiaris, d’aquesta modernitat efímera de cartró pedra cauen rendits víctimes de l’efecte sthendal, en veure’s envoltats de tant de luxe, glamour i sumptuositat. Puja a l’escenari, participa en la funció, però ni respires, recorda que ets un “extra”.

O potser, l’assumpte és força simple i tot el problema es redueix a les diferents interpretacions que cadascú fa d’aquest concepte sovint tan edulcorat de l’amistat. Jo se’ns dubte m’apunte a la que glossa Josep Lluís Bausset i que entronca directament amb el sentiment, la reciprocitat i el do.

Mentre divaguem, Roberto Carlos estrena una nova versió ampliada del seu popular “Un millón de amigos” i als PROP de totes les capitals valencianes, com si es tractara dels concessionaris de Ford, una llarga cua d’aturats aspira ha aconseguir un nova ocupació més estable tot dient que “sóc amic del President”

CARTES AL DIRECTOR (Levante-EMV, dissabte 21 març 2009

2009-03-21T13:21:00.000-07:00

Amb mi no compte, Sr. Camps

El passat dijous 5 de març, el president
Francisco Camps, imputat
en el cas Giirtel pel jutge Garzon,
deia en aquest mateix diari:
«Mis amigos son los 5 millones de
valencianos».
Mire Sr. Camps: L’amistat és
un do que es fan les persones. Un
do gratuït i recíproc! Al llarg dels
meus 98 anys Sr. Camps, he tingut
molts bons amics, alguns
dels quals ja han faltat Joan Fuster,
Vicent Ventura, Vicent Andrés
Estelles, Sanchis Guarner,
Innocenci Signes, Joan Garai,
Francesc Ferrer Pastor ... D'altres,
per sort, encara estan vius:
Francesc Burguera, Josep Iborra,
Josep Garcia Richart, Joan F.
Mira, Agustí Ventura ... L'amistat
es possible, perquè hi ha entre
les persones una relació, un lligam
de sensibilitats. I en l’amistat,
com que es un regal, ningú
no es pot arrogar la capacitat de
ser amic, si no hi ha una correspondència
per l’altra part. Per
tant, en el meu cas, ni vosté ni
cap altra persona es pot arrogar
la facultat de trindre'm d’amic, a
no ser que entre eixa persona i
jo, hi haja una relació de confiança,
d'afecte i d'aficions. I com
comprendrà, no es vostè una
persona que jo puga tindre d’amic.
Ni pot ser-ho, ni ho vull que
ho siga. De la mateixa manera
que vosté tria el seus consellers,
jo també trie el meus amics. I de
cap de les maneres no l'he triat
a vosté d’amic. Ni li tinc confiança,
ni afecte, ni simpatia, ni empatia.
Ni compartim aficions, ni
gustos Literaris, ni idees.
Deia el filòsof Aristòtil (384-
322 aC) «Alguns creuen que per a
ser amics, n'hi ha prou en voler
ser-ho. Com si per a estar sa n'hi
haguera prou en desitjar la salut
». No Sr. Camps, ni som amics,
ni crec que ho pugam ser. Per
tant, no compte amb mi que s'arroga
la idea de tindre 5 milions
de valencians com amics. Dels
altres 4.999.999 valencians, no li
puc dir res. Però pel que fa referència
a mi, no em compte com
amic seu.-Josep Lluís Bausset
i Ciscar. L’Alcúdia.

El meu segon nét, Arnau

2009-03-18T04:23:00.000-07:00

Va nàixer dilluns, més o menys, a l'hora en què els vampirs comencen a disfressar-se amb tots els atifells que calen per començar la ronda. Segurament, el primer soroll fort que va poder escoltar va ser el d'un masclet d'una falla que queda a uns cinquanta metres de l'hospital de La Salut, on va nàixer. Mira per on, amb l'escassa afició familiar, al nanet li pega pel cap nàixer en aquestes dates. Espere que no siga cap pronòstic; però, si és, benvingut siga. Al meu nou nét li diuen Arnau, pesa 3 quilos llargs i, si no passa res, tractaré que també em diga "iaio", tot i estar assabentat que és una denominació, diguem-ne infantiloide. Tant se'm dóna. Ah! No he ficat cap foto perquè, a banda que no dispose de la meua càmera, no sé si sabria incorporar-la sense l'ajut d'alguna persona "tècnica" en aquests menesters. Però, qui conega el meu nét major, Pau, us diré que és com ell, però plegable, menut i embolicat amb seixanta corfes de tela. D'altra banda, també em sent molt satisfet pel fet de guanyar per 2-1 a l'amic Millo. Ja era hora que el derrotara en alguna cosa, no?

I, per si de cas algú té gossera d'anar a l'article...

2009-03-01T13:00:00.000-08:00

...ací ve com apareix
JOSEP MIQUEL BAUSET(*)
Em sap greu que el Govern del meu país faça el ridícul com ho està fent, pel tema de la llengua. Fa uns dies, el Congrés i el Senat aprovaven la reciprocitat de les emissions de TV3 i de Canal 9. Ràpidament el conseller Vicente Rambla rebutjava que la reciprocitat de TV3 i de Canal 9, «se base en que compartan la lengua». El conseller Rambla lamentava l´aprovació d´aquesta moció (que el Senat va fer per unanimitat, també amb els vots de PP!) considerant inadmissible que «los socialistas valencianos consideren a la Comunidad Valenciana y a Cataluña un lugar en el que se comparte la misma lengua». Per cert que el senador valencià del PP, Pedro Agramunt, que va votar a favor, afortunadament va qualificar l´entesa aconseguida al Senat, com «un acuerdo bueno para todos». Torne a repetir-ho : em sap greu que el Govern del meu país faça el ridícul com ho està fent !! Algú s´imagina un conseller valencià negant la selecció natural de Darwin? O l´heliocentrisme de Copèrnic? O la llei de la gravetat de Newton? O el moviment pendular estudiat per Galileu? Un conseller que actuara d´eixa manera, no seria cessat immediatament per ignorant? Algú s´imagina, que un conseller o un ministre negara l´homologació de la llengua que es parla a Madrid, amb la que es parla a Buenos Aires, Bogotà o Mèxic? I el conseller Rambla encara afirmava que «de ninguna manera vamos a tolerar la homologación con la lengua catalana». I això ho diu, coneixent com coneix les nombroses sentències favorables de l´alt Tribunal, que certifiquen que estar en possessió de la llicenciatura en Filologia Catalana, avala sobradament el coneixement de la llengua del País Valencià, anomenada valenciana per l´Estatut, i catalana en l´àmbit internacional i acadèmic ! El conseller Rambla rebutjarà també el Dictamen de l´Acadèmia Valenciana de la Llengua de 9 de febrer de 2005, quan afirma que «el valencià... forma part del sistema lingüístic que els corresponents Estatuts d´Autonomia dels territoris hispànics de l´antiga Corona d´Aragó reconeixen com a llengua pròpia»?. El conseller Rambla i el Govern valencià rebutjarà també l´acord de la Secció Lexicogràfica de l´AVL (23 abril 2008) que va aprovar l´entrada «valencià», a l´esborrany del Diccionari Normatiu, com un dels dos noms que rep la llengua pròpia dels territoris de l´antiga Corona d´Aragó? Em sap greu que el Govern del meu País, faça el ridícul! I encara em sap més greu, que el Govern del meu país manipule i jugue amb els sentiments dels valencians.Quan l´any 1975 (la cosa ja ve de lluny) hi hagué un intent (com ara) de negar la unitat de la llengua, la Real Academia de la Lengua, amb la signatura favorable dels seus acadèmics, donà a conèixer un document en el afirmava que «el valenciano es una variante dialectal del catalán». Aquest document continuava així: «nos causa sorpresa ver este hecho puesto públicamente en duda, por personas que claramente utilizan sus propios prejuicios como fuente de autoridad científica. Se hace fácil suponer que tras esas posiciones negativas se ocultan consideraciones y propósitos que en nada se relacionan con la verdad de un hecho sufientemente claro para la filologia». Entre els firmants del document hi havia el cardenal Vicent Enrique i Tarancon, que afegia: «Firmo con mucho gusto el documento presentado por mis compañeros de Academia y no tengo ningún inconveniente en que se haga pública mi adhesión. No comprendo como se puede defender la postura contraria». Ara comprenc per què en el centenari del naixement del cardenal de Borriana, la Generalitat Valenciana no ha tingut cap mena de sensibilitat en homenatjar al Cardenal valencià. Hi ha hagut reconeixements als cardenals Carles i Cañizares, però no al Cardenal Tarancon.Em sap greu, de veritat, el ridícul que fa el Govern valencià. I em sap greu la manera com es juga amb els sentiments dels valencians. El conseller Rambla creu que en passar l´Ebre hem de canviar de llengua ? Creu el conseller Rambla que en anar a Veneçuela o Argentina, els espanyols canvien de llengua? Per què el Govern Valencià no escolta la gent de Morella, de Vinaròs, de Sant Mateu o d´el Forcall, i veu les diferències que troben amb la llengua que parlen els habitants de Tortosa o d´Alcanar? Per què el conseller Rambla no tradueix al valencià aquest article meu? Si creu que català i valencià són llengües diferents, per què no prova a trobar les paraules que són distintes? Podria ser clarificador veure quines paraules valencianes, no són catalanes. Quantes en trobaria? No sap el conseller Rambla les expressions que hi ha a Xile o Guatemala, diferents de les que hi ha a Madrid o a Burgos, i no per això, no es nega la unitat de l´espanyol? O serà capaç de negar que la llengua que es parla a Bolívia, El Salvador o Nicaragua, no és la mateixa que es parla a Toledo o a Màlaga? Li recomanaria al conseller Rambla que llegira els llibres d´Octavio Paz, García Márquez o Isabel Allende, a veure si, malgrat les expressions que no entén, és capaç de dir que eixos llibres no estan escrits en espanyol. Em sap greu el ridícul que fa el Govern valencià. Darwin, Copèrnic, Newton o Galileu, van tindre dificultats en que s´acceptaren les seues teories. Però tothom recorda hui en dia a Darwin, Copèrnic, Galileu i Newton, i ningú no té en compte als ignorants que es van oposar a aquests grans científics. Com deia recentment una persona extraordinària, qualificada per Fuster com un «personatge subterrani», tothom sap qui era Joan Fuster. I tothom sap qui era Newton, Darwin, Copèrnic o Galileu: hòmens que van treballar per mostrar la veritat, malgrat les incomprensions o persecucions que van patir. Però d´ací uns anys, ningú no sabrà qui va ser Francisco Camps o Vicente Rambla. A no ser que els recorden com aquells que van lluitar contra la veritat. Diuen que la llengua és com la columna vertebral d´un país. Pretenen, atacant la nostra llengua, desvertebrar el nostre país ? Hagués preferit no escriure aquest article. De veritat, Sr. Camps! Però no he pogut callar davant la vergonya que tinc, en veure com el Govern del meu país fa el ridícul. El mateix ridícul que van fer els qui s´oposaven a Darwin, Copèrnic o Galileu. Diuen que rectificar és de savis. De veritat que m´agradaria que reconegueren allò que és evident : una mateixa llengua compartida per catalans, valencians, mallorquins i andorrans. Com la llengua espanyola és compartida a Madrid, a l´Havana, o a Caracas. Però encara que no ho reconeguen, Eppur si muove.

*Monjo de Montserrat.

FER O NO FER (EL RIDÍCUL) . AQUESTA ÉS LA QÜESTIÓ.

2009-02-28T14:37:00.000-08:00

Mentre ens soprén, encara, la crònica diària de les corrupcions, corruptel·les i maniobres en l'obscuritat governamental, al Levante-emv d'avui dissabte, 28 de febrer, apareix un article a la secció OPINIÓN que enfoca un tema no menys sagnant: la llengua i la cerrilitat dels capitosts a persistir en el seu error secular de negar i renegar de la veritat filològica i acadèmica. L'article "No faça més el ridícul, senyor Camps" posa negre sobre blanc veritats com punys, veritats irrefutables, expressades amb un to que navega entre la ironia i el rigor de qui se sap avalat per la ciència i la filologia. Senzillament, un article imprescindible signat per Josep Miquel Bauset, un valencià i alcudienc que exerceix de monjo a l'Abadia de Montserrat.

V Encontre

2009-02-15T14:37:00.001-08:00

V encontre (Crònica d'urgència.)

Seguint la tradició, dissabte 14, ens trobàrem a Alzira, entre la màquina de tren i l'escola de l'Alborxí. "Aparca al descampat, col·lega, que la resta és zona blava", és la primera advertència de l'amic Fluixà. Després, les salutacions (osti, el Paco Machirant, a qui ja tenia ganes de recordar-li "l'embolao" que em va organitzar a L'Eliana!), Norbert, que desapareixerà misteriosament després de la visita al MUMA, Francesc Vera i la seua Canon... Primera feina, el café. Queda clar: paga Tobies Grimaltos. Urbà, Vicent Nàcher, Toni Prats i jo, ens posem la gorra. L'any que ve, em toca a mi, a Castelló de la Ribera, que Tobies ofereix millor proposta pel seu poble que jo pel meu. Ara que, d'ací dos anys, a Algemesí ( a no ser que em tomben una altra vegada per una altra proposta millor.) Passe llista de memòria. Falta Millo, que ha d'anar de bodorrio i, a més, porta tota la col·lecció sencera de virus i no és cas que ens els encomane. La resta, a peu de canó. Ah, no! Falten, també, algunes escriptores que debutaren l'any passat. Exacte, per exemple, Virgínia, tot i que Fina repeteix i me n'alegre. La mare que va! Arinyó ve vestit com si anara a desfilar per Cibeles. Una estona després, ho entenc. Porta un Mercedes negre, novet de trinca. D'on traurà la pasta el xicon de l'oli? Després, li ho preguntaré, si me'n recorde, clar. Isidre! Ha vingut Isidre Crespo, amb les piles carregades i amb ganeta de parlar. Tractaré de pensar en algun tema que no domine. I ja serà difícil, ja. Visita al Museu d'Alzira. Ens rep el regidor de Cultura. Breu i clar: no hi ha pernils, però sí algun detallet. Ens acompanya el director, Agustí, un autèntic setciències, caguelou, que aquesta gent jove sap més que les enciclopèdies. A mitjan explicació, Urbà i jo (i qui més?) fem un parèntesi i prenem aire barrejat amb el fum d'un cigarret, que ja no ens cap més informació, la processó és llarga i el ciri curt. Seguim. Ens projecten dos documentals (un en castellà i en l'altre com Déu mana). Ens acompanyen a les sales permanents de pintura (Boix, Michavila, Armengol, Solbes...) i a la sala on s'hi conserva un bon fragment de pintura d'època islàmica. La construcció, en paraules del director, barreja la modernitat amb els elements constructius de les distintes èpoques històriques. Personalment, m'agrada, tot i que note a faltar les restes del bronze valencia i d'època romana. "Deuen estar encara emmagatzemades. Ja les portaran, a poc a poc. " Parlaments curts al saló noble i regals en forma de llibres, fullets informatius i una marca de lectura preciosa. Emili Piera parla amb Voro Vendrell pel mòbil. No puc reproduir la conversa perquè, entre la gent de la Ribera Baixa, les converses són d'aquelles que han de pertànyer al món de la privacitat. De seguida, amb els cotxes, a la Murta. Voro! Ja ha arribat Voro. I, sense perdre punt, a caminar. Paciència, que la visita paga la pena. Foto de família a l'entrada i al costat de l'aqüeducte. Sabíeu que hi havia un ermitori excavat en la roca? Jo no. Ni idea. Però ja s'encarrega Agustí d'explicar-nos fins l'últim detall. "Tu veus les teules"? I Vicent Borràs, que té més vista que un esparver, m'ho indica. I dit al pas: Vicent proposa (diu que és idea de son pare, Leonardo) que fem un escrit reclamant la dignitat que es mereix la Creu Coberta. Proposta acceptada per unanimitat. Rematem la visita i, camí de tornada, pregunte a Arinyó d'on trau les peles per anar de jaqueta i emprar un Mercedes. La resposta, purament arinyoniana. O siga, per a llançar-lo d'un bac al fons del barranc. Tobies, Urbà i jo, a penes eixim de l'espai protegit, ens encenem el cigarret, clar, que ja estem fumant-nos damunt. O Tobies no fuma? Ai, la memòria. Aterra Joan Carles, que sempre va amb gasoil agrícola rebaixat o sol fer bola dissabtes, vés a saber. L'últim a arribar, Santi Vallés. Ai, mante, ja era hora. Tres taules redones, a deu per taula, trenta. A la primera, Àlan, Vicent, Enric Ramiro, l'altre Vicent, Santi, Ballester...O siga, els intel·lectuals del cante. Enmig, Toni Prats, Isidre, Emili, Lozano, Jeremies...O siga, els ajatollahs. A la tercera, Fluixà, Eugènia, Joan Carles, Vicent Climent ("Ié, què feies tu per la Patagònia?"), els oriunds d'Antella...Poc falta perquè m'agafe de la perruca amb un dels oriunds (em toca la fibra del meu poble i tothom sap que la meua terreta és intocable, com la nissaga de Ness. ) Oficien de nuvis Fluixà i Lozano, o siga, van de taula en taula preguntant com va la cosa. "Bé, bé. Molt apanyadeta." Isidre ve a la taula i ens il·lumina de paraula i d'obra (porta un aparell amb fotos i pel·lícules dels néts.) Vicent Simbor ens regala el llibre dedicat a Fuster. Discursos finals: Lozano, Enric Ramiro, Joan Carles... Comença la desfilada. Besos i abrasos de mi prima Fransis. No donen premi si m'emporte per davant Vicent Símbor, Voro Vendrell o Àlan (que de segur que està escrivint alguna cosa, però s'ho calla. A que sí, pirata?) Cap a les 6 arribe a casa. Content i pagat. Fins a l'any que ve, perles. Gent de cine, de bona veritat.

El silenci s'ha trencat per aquesta crònica d'urgència. Pel que respecta a l'AELC, no hem rebut ni una sola paraula. Ho suposàvem pel que ens havien explicat sobre els elements que controlen la Junta; però, potser, encara ens quedava una micona d'esperança. Tampoc la gent d'ací, relacionada d'una o d'altra manera amb la Junta, ha badat boca. Pel que sembla, es passen per l'arc del triomf un escrit amb més de trenta adhesions d'escriptores i escriptors valencians. I alguns altres escrits a nivell particular. Bé. A partir d'ara, supose, cadascú farà el que voldrà de la veu. O prendrem alguna mesura col·lectiva? Qui lo sa!

El silenci

2008-12-25T13:10:00.000-08:00

El silenci

Ara fa uns dies, la junta de l'AELC enviava als associats i, alhora, penjava en la xarxa un escrit, en què parlava de l'Editorial Bromera en termes, si més no, ofensius (per dir-ho d'una manera suau). Doncs bé, he buscat i rebuscat entre tots els blocs algun comentari sobre l'assumpte. Res. Com si ploguera. I això em fa pensar en diverses possibilitats:

a) Que la junta de l'AELC no ho ha enviat a tots els associats (cosa que dubte).

b) Que els associats han decidit callar, empassar-se la píndola i cantar baixet.

c) Que bastant gent ha decidit mirar cap un altre costat i, pel temps, quedar bé amb això de "ui, mira, doncs és la primera notícia que tinc".

d) Que prefereixen deixar-ho córrer i que cadascú es rasque allà on li pique.

e) Que l'AELC té bastant més poder del que jo em pensava (i com m'apunta un veterà de batalletes, ofereix la possibilitat de bolos a un bon grapat de personal.)

Algunes de les possibilitats (b, c, d, e i les que em calle), em semblen poc ètiques envers Bromera que, si alguna cosa té, és seriositat i interés a fer-ho bé amb la gent que, d'una manera o d'altra, ens dediquem a posar paraules una al costat de l'altra amb més o menys gràcia.

Des d'ací, amb tota la modèstia, denuncie la gent que transmet a la junta l'AELC unes informacions que, de bon segur, són errònies i carregades de males intencions.

L´últim concert de Paco Muñoz

2008-12-21T05:53:00.001-08:00

L’últim concert de Paco Muñoz
Volia fer la crònica; però, se m’ha avançat Sergi Gómez al seu Bloc http://sergicarrasca.blogspot.com/
per la qual cosa, me l’estalvie. Al cap i a la fi, el Sergi representa la nova generació de persones que, d’una manera o d’una altra, conformen allò que, pam amunt, pam avall, encara pensem.
Heus ací la crònica. Repetisc, del Sergi Gómez, cantant i nét del Sabater de la Vila (d'Ontinyent) i besnét del tio Carrasca, de Cocentaina.

Vam entrar al Teatre Ideal de Castelló de la Ribera, o com siga que ara es diga aquell poble, amb fred i amb el dubte aquell que tots els qui estimem Paco teníem. La nostra autosatisfacció egoista ens feia dubtar i fins i tot riure per sota del nas... Paco retirar-se? Paco fer l’últim concert? No ens imaginem el nostre món sense ell, sense que, de tant en tant i amb ninguna publicitat, ens convoque, ens sorprenga, ens torne a enamorar. Ací ha estat sempre Paco, pels qui ens hem criat amb la seua música, i ens neguem a pensar ni tant sols que Paco, el gran home, estiga cansat, ni que els anys passen. En no res, farà setanta anys que els Reis de l’Orient van regalar tan magnífic esperit al poble valencià, i el poble valencià l’ha escoltat, l’ha seguit i l’ha ignorat, com ha fet sempre amb totes aquelles coses i persones que l’han volgut fer viure. Encara com, Paco ha viscut amb i de la música sent fidel al seu poble i a la llengua que amb ell ha compartit i ha fet més forta i accesible. Encara resulten increïbles, però dissortadament certes, aquelles paraules d’Isabel-Clara Simó que deien que Paco era l’únic valencià que havia pogut viure de la música al seu propi País, així de mal ens van les coses...
Poc a poc, però, la sensació final s’imposava. Paco és capaç d’acabar hui de bona veritat. I ha triat un poble xicotet, un teatret menut, un dia amb massa coses, obligacions i autoobligacions nadalenques per això, tancar la paradeta o agafar la barca per anar mar endins. El seu estimat Martí i Pol li deia que val, que l’agafara, però que no s’oblidara de tornar... Res de televisions ni polítics ni espectacle sociobanal. Allí érem els amics i els fidels. Aquell deliciós teatre taquinat i a l’espectativa d’un concert on no importaven més les cançons que l’actitud magnífica d’un Paco cansat defenent-se de l’emoció. I això que se’ns feia un nus en la gola, en escoltar algunes cançons i pensar que ja no les tornarem a sentir en concert, amb tants bons músics a l’escenari, amb la bonhomia de Paco, ficant-se amb el mal govern de la Generalitat com acaronant records.
Amb tants ingredients, la cosa, estava clar, anava directa al cor, al sentiment, i ja des d’un bell antuvi vàrem tenir ben present allò de que eixiríem en barqueta, que sol dir-se d'un concert transcencent i catàrtic. Llàgrimes? Totes les que vulgueu... Formació musical de luxe, els germans Murillo, Flores, Latino, totes les quatre veus que l’han acompanyat en la gira darrera, “La meua terra”, i un Paco extraordinàriament vestit de negre, molt ovidià per més que només recordà Ovidi en algun moment puntual. Tampoc no cità Fuster, no cabien. El temps darrer el volia dedicar als amics, a les dones treballadores i a les que pateixen tanta violència de mascle, a les xiquetes dels amics, als amics de tota la trajectòria... Carraixet, Manolo Boix, Armengol, Enric Lluch, Alfons Cervera... Només Juli Mira es va atrevir a pujar amb ell a l’escenari per cantar un “Serra de Mariola” que només es pot comparar al que cantà el públic en l’acomiadament de la Vall d’Albaida, a Bocairent el dia de sant Roc... Si havéreu vist l’emoció de les socarrades que tenia jo al meu costat... Però per a emoció, dues. La més profunda la de la filla de Vicent Andrés Estellés en començar Paco a cantar aquells versos tan bonics sobre la seua mort, uns plors d’estima sincera... I la més difícil, tel·lúrica fins i tot, la de Pepa. Quantes vegades em va venir al cap Pepa, patint a cada gest de cansament de Paco, a cada oblit... I van haver molts, d’oblits, d’oblits d’una lletra que no feia falta cantar sinó plorar, perquè Paco es va emocionar de debò a cada moment...
La cosa del canvi de lletra començà prompte, amb “Nabab” mateix, i anà pujant de to fins que arribà el torn del record a Martí i Pol. “Mare si fos mariner” amb Paco plorant, el cor cantant més fort encara i nosaltres aplaudint a mà trencada, ens arribà a l’ànima i construí una imatge que per als assistents serà icònica, perduradora. La mostra màxima de la tendresa... Ah, però això no vol dir que Paco se’n vinguera avall, perquè darrere, i ja al final del concert, va agafar i va brodar, pletòric, el “Romanç del Penyal i de l’Aitana”. I ací si que el públic va treure l’estima i cantà, i s’emocionà realment amb aquella tirallonga de muntanyes i d’amor que ens llega Paco a tall d’himne. “El vell Montgó” ens acorà, “La meua terra” ens erissava... I a la fi, un adéu tranquil, el de la “Serra de Mariola” on més hem plorat i l’inevitable, per desgràcia, per actual sent de les primeres cançons, per ser una mostra de com va de mal la cosa, el “Què vos passa, Valencians?”. I Paco es girà, i envoltat d’una llum grogosa que ressaltava el seu perfil familiar, anà avançant poc a poc, per l’escenari encosterat d’aquell Teatre Ideal, tot dient-nos adéu...

300 BONS NADALS I LLARGA VIDA

2008-12-20T14:52:00.000-08:00

…i com que no ho recordava, va tornar enrere per comprovar si havia passat el forrellat de la porta del carrer. Després, un cop es va assegurar que tothom dormia a casa, Josep entrà a l’estudi i engegà l’ordinador. Era tard, però tenia la ment clara tot i que havia begut alguna copa durant el sorollós sopar d’empresa —cita obligada cada Nadal—, amb la precaució de no passar-se’n per allò del control d’alcoholèmia. Ara, tanmateix, el silenci era quasi absolut. Només s’escoltava el nimzzzz-nimzzzz de l’ordinador que a poc a poc es tornaria imperceptible. En aquells moments de la nit, era quan millor podia concentrar-se i escriure alguna línia que resistira el judici d’una relectura. Quan el sistema operatiu acabà de carregar-se, el monitor, en comptes de presentar la pantalla blaveta amb les icones de Windows, es quedà completament en blanc. Josep parpellejà perplex i es preparà per a una altra avaria. Però per a sorpresa seua, el Word semblà adquirir vida pròpia, i a la pantalla, blanca com la neu, començaren a aparéixer lletres que formaven paraules i paraules que formaven frases. La primera reacció va ser apartar les mans del teclat. Però va ser només un moment, perquè de seguida sentí la necessitat de contestar allò que algú, que li resultava familiar, estava escrivint com en un xat prodigiós.
—…per veure si Josep em recorda.
—Però, ets tu? No és possible! Després de tants anys…
—Ja ho veus. Hi ha persones que sempre tindrem a la memòria. Sobretot, quan arriben les nits d’hivern, nits com aquelles que passàvem al foc de la llar. Te’n recordes?
—I tant! Però, sobretot, recorde les nits de Nadal, quan els meus pares anaven de sopar amb els “amigatxos” i jo els demanava quedar-me a cal iaio Baldo, amb tu. Ara mateix, quasi et veig en la pantalla, com en un vídeo, escampant les brases i torrant xulles i rebanades de pa per a posar-hi all-i-oli… Ostres, iaio! Quins soparets més bons!
—I els contes, també els recordes?
—És clar! Els contes de la Raboseta l el Rabosot? Si saberes que després els he contat als meus fills, l’Arnau i el Pau! Ara bé, t’he de dir que de vegades t’adormies, eh?, i els barrejaves amb el de Peret i Marieta, o el del Cigronet.
—Ah, ah! Si tu ho dius… La veritat que em feies molta companyia i jo estava ben content de veure que t’ho passaves bé.
—Una nit, et vaig fer una pregunta que et va posar una mica trist. Perdona’m…
—Home, és comprensible que preguntares per ella. Tu també la l’estimaves moltíssim.
—Quasi estic veient-ho en la pantalla. Eixírem al corral. Feia un fred que pelava, les gallines estaven arraulides. Aleshores, agafant-me pel muscle, assenyalares amb el dit una estrella que brillava més que cap altra, al cel…
—…La veus?, et vaig dir. Allà està. Algun dia hi aniré a veure-la.
—Vaig veure que et queia una llagrimeta, però em vas dir que era a causa del fred…
—Bé, ara que ja ets gran, pots entendre com són aquestes coses. Amb el temps, tot s’entén millor.
—Encara que, la conversa d’ aquesta nit, a qui la podria contar? No crec que ho entenga ningú.
—No t’esforces massa. Encara hi ha gent que no sap que per Nadal, com per la resta de l’any, qualsevol cosa és possible si la desitges amb il·lusió.
Josep parpellejà dues o tres vegades. Era la són? O, potser, l’últim glop de Glenfiddich? Aleshores, engegà la impressora i va prémer la tecla que posaria negre sobre blanc el fet insòlit que acabava de viure. El paper semblà encallar dues o tres vegades, fins que començà a mostrar el prodigi d’aquella nit: un conte de Nadal transformat en estrella que una persona entranyable li enviava des d’algun lloc del cel.

300 b

2008-12-18T02:50:00.000-08:00

300 b

Ahir mateix, em va telefonar.
-Què fas?
-Doncs...., fent l'indi.
-Passe per tu i ens fem un café al Garrofera.
Però, mira per on!, que el Garrofera estava tancat i haguérem d'anar a la cafeteria d'enfront. Durant una bona estona parlàrem de feina, és clar, de projectes mig enllestits i de terminis. Parlàrem, també, de preus de dentistes, de llibres llegits i per llegir, d'ànecs a la sal i de la millor (i única) manera d'arribar a ma casa sense perdre's. Després, mentre caminàvem pel carrer Lluís Vives, li vaig deixar caure l'advertència de V.K. sobre el post número 300. Em va contestar:
-I de què parle?
-Això és el teu problema.
-Et promet que he intentat escriure alguna cosa, però aquesta és l'hora que...
Vaig entendre que es faria el longuis fins que jo donara el primer pas i actuara de teloner. Doncs bé. Ja està. Aquest és el post 300 b. El 300 a, el bo, l'haurà de fer ell.
El problema és sobre què parle. No ho faré sobre política local, perquè el vestit em ve ample, no no m'abelleix i, damunt, no tinc elements objectius per tal d'entrar al capot. I, en aquesta ocasió, no faré cap crònica. O, almenys, fins dissabte que ve, perquè fins aleshores no tinc "saraos" relacionats amb la música o la cultura (cultureta, diria V.K.) O siga, que la cosa està xunga. Podria parlar sobre les espectatives del possible viatge a Tijuana o sobre el concert en record de Joan Baptista Humet (dit al pas, nascut a Navarrès) o, també, sobre les darreres lectures recomanables...
A la fi em decidisc per recordar, per allò que s'acaba l'any, uns quants esdeveniments que, d'una manera o d'una altra, m'han deixat una petjada entre els filaments de les neurones:
1. Els premis i reconeixements als meus amics, a Urbà Lozano, a Manolo Baixauli, a Vicent Borràs, a Josep Lozano (no, no és família d'Urbà encara que tinga el mateix cognom i siga també d'Alginet), a Francesc Gisbert, a Antoni Prats, a Paco Muñoz, a Agustín Fernández Paz (premi Nacional LIJ)...
2. Les primeres publicacions com Déu mana, d'altres amics i amigues ben estimats, sobretot V.K. i Jara Gil.
3. L'últim disc de l'amic Paco Muñoz (La meua terra), una mena d'acomiadament, procés del qual en forme part amb molt d'orgull.
4. El fet de participar en els Itineraris de Lectura, que m'han permés conéixer millor com es pot promocionar la lectura amb una organització, seguiment i continuïtat quasi perfectes. (La il·lustració del Webnegre que encapçala el post pretén donar una imatge del que no hauria de ser.)
5. El fet d'haver pogut viatjar amb gent meravellosa i haver conegut gent entranyable. La ruta del romànic d'aquest any amb el Club el Pilaret (el temple d'Etxano encara em lleva la son), el viatge a Mèxic i a Argentina, les nombroses eixides a Barcelona..., en podrien ser uns bons exemples.
6. La publicació del poemari de la meua dona (Poemes de diumenges i dies faeners), que m'ha omplit d'orgull i de satisfacció.
7. Moltes altres coses que ara mateix no en vénen al cap, però que han fet d'aquest any de crisi, un any plenet de moviment i d'activitats.
Considere que, per a ser una 300 b, la cosa no ha acabat de donar el pes; però, l'objectiu de fer de teloner del post 300 a està més que complit.

299 maneres de parlar-ne

2008-12-09T10:00:00.000-08:00

Tal com indica el títol, i si el comptador del blog no ens enganya, amb aquesta entrada ja en van 299. No fa falta ser molt llest (encara que els qui cohabitem en aquest indret virtual fluixegem per aquesta branca dels nombres i les úniques arrels que coneguem són la del taronger i la del queixal de l’enteniment) per a endevinar que la propera serà la 300.

Per motius obvis, confie, desitge i espere, que tant Enric com Josep (podem pactar una 300a i una 330b) sàpiguen festejar amb el seu segell particular aquesta feliç avinentesa. Qui sap si arribarem a la 400 i allò que va davant va davant. Per cert, Josep, hi ha gent que encara em recorda l'assumpte de la paella.

De fet a Tirant a Fotre les commemoracions ja fa alguns dies que han començat. Ara, que com darrerament ens hem prodigat en realitzar puntuals cobertures de tots els saraos culturetes de la rodalia, sembla que ja no li sorprén a ningú que aquesta empresa tire l’ordinador per la finestra i siga un dels pocs mitjans valencians acreditats a la FIL de Guadalajara. Encara que us promet que no ha estat gens fàcil.Us explique tot seguit algun dels entrebancs que el nostre cronista hagué de superar.

Aquest blog preguntà a la gent sabuda quin era el lloc més important on es parlava de llibres. La gent saberuda no dubtà a afirmar que aquest honor requeia sens dubte en el programa de Sánchez Dragó. Com ens pareixia que era massa a prop, preguntàrem de nou, i ens digueren que Frankfurt està bé, que Bolònia també mola, però que, indubtablement, el racó més interessant és Guadalajara. Així que encomanàrem al nostre reporter especialitzat en cròniques socials que agafara el tren i marxara cap a la Manxa. Un cop allí Enric ens telefonà una mica desassossegat per informar-nos que l’única fira que se celebrava en aquestes dates per a aquella contrada era La Feria Navideña del Regalo Artesano de Guadalajara, que si no ens importava carregava uns regalets i se’n tornava cap a casa. L’assumpte finalment s’arreglà, i com heu pogut comprovar a l’entrada anterior, Enric ha complit amb escreix la tasca que li encomanàrem.

A aquesta celebració conjunta he d’afegir una de particular (encara que tant Enric com Josep en són també deutors). Hui, després d’algunes setmanes d’espera, per fi tinc a les meues mans el meu primer llibre. És curtet, és senzillet, és, com no podia ser d’una altra manera, un llibre per infants escrit en valencià (almenys a la contracoberta així ho especifica: A partir de 10 anys) i jo n’estic satisfet. Gràcies a totes les persones que han aportat el seu gra de sorra perquè, malgrat que a la coberta només hi figura el meu nom, es tracta, sens dubte, d’una obra col·lectiva.

Crònica de la FIL

2008-12-07T09:46:00.001-08:00

La F.I.L. de Guadalajara (Jalisco)

Una representació de valencians, relacionats d'una manera o d'una altra amb el món del llibre, hem estat a la Fira Internacional del Llibre de Guadalajara (Mèxic, estat de Jalisco). Ha estat una experiència d'allò més interessant i bonica per diverses raons. La primera, per les persones que hem format la colla, cadascuna d'una manera de ser i, potser, de pensar, però totes i tots amb un tarannà tan flexible que ha fet possible uns dies de convivència total sense cap problema. La segona, per l'organització del viatge i de l'estada, realment increïble i exacta, com els millors rellotges suïssos. La tercera per les nostres intervencions, que jo catalogaria d'encertades, agradables i professionals. La quarta, per la mateixa fira, de proporcions que no es poden descriure, i per la quantitat innombrable de gent que l'ompli des de bon matí fins la nit.

L'objectiu del viatge era donar a conéixer la LIJ valenciana a Mèxic i al mercat internacional. He de dir que l'objectiu ha estat més que complit. La primera intervenció, sota el títol de "Cinco escritores valencianos de LIJ hablan los unos de los otros", va tenir el recolzament total del nostre grup i, oh, meravella!, de públic d'altres nacionalitats (fet i fet, els representants de la Fira de Tijuana ens han demanat la nostra presència). Va ser una "passada" en el millor sentit de la paraula. Crec que els assistents s'ho van passar d'allò més bé i, alhora, s'assabentaren que a la nostra terra es fa una Literatura tan digna com es puga fer en qualsevol racó del planeta. I això està bé perquè, fins aleshores, es desconeixia la nostra tasca i, si m'apureu, de quin racó del planeta veníem. Les intervencions individuals (al saló d'autors i amb "chamacos" i "chamaques" mexicans) van resultar, si més no, agradables, interessants i divertides. I, com no!, comptaren amb la presència de tota la colla d'acompanyants. Hi hagué altres moments, clar, amb activitats més formals (la recepció al pavelló d'Espanya amb l'Ambaixador en Mèxic i amb la presència dels peixos grossos de les principals editorials, per exemple), però també hi hagué moments per passar-ho bé, dinar i sopar en confraria (uf, aquella gent menja foc i beu tequila com si fóra aigua) i, fins i tot, per fer alguna escapada al centre de la ciutat i a un poblet (no em feu repetir el nom perquè diria alguna barbaritat) per tal de conéixer l'artesania i poder comprar algun record per a la família.

La llàstima és que Guadalajara estiga tan lluny (dotze hores fins a Mèxic D.F. i una hora més fins arribar a Guadalajara engabiats dins dels avions). La resta, ja us dic, perfecte. Tant de bo aquesta iniciativa continue l'any que ve (i no sols a Guadalajara) per tal d'obrir els nostres escriptors i escriptores a la resta del món. Anècdotes hi ha per a parar un tren de mercaderies. Personalment, em quede amb la senyora mexicana, amb un grapat de "chamacos", a qui li vaig regalar i dedicar un llibre. No he vist tanta alegria i agraïment dins del cos d'una persona.

Aquesta informació, bastant a la "remanguillé" (encara porte el marejol del jet lag o com es diga això, que set o huit hores de diferència en són un bon grapat) es pot completar visitant el bloc de l'amic Pep Castellano http://pep-castellano.blogspot.com/ que, som sempre, s'ha avançat. I és que és una màquina, el Pep!

CRÒNIQUES TARDORENQUES (4a PART)

2008-12-04T11:08:00.001-08:00

Fa dues entrades, concretament a la segona part d’aquestes Cròniques tardorenques, explicava que T9 (nom clau amb què havíem decidit batejar l’enigmàtic cap d’informatius de Canal 9) estava més content que unes pasqües per l’arribada del fred i del consegüent descens de les temperatures. Si aquesta brusca davallada, a més a més, anava acompayada de precipitacions en forma de neu en les cotes més altes del nostre País, la festa ja és completa.

Així que, abans fins i tot d’eixir de casa, una llar que m’imagine plena de pantalletes que mostren que ocorre in situ en multitud d’indrets valencians i amb un lluent telèfon blau que presideix la sala d’estar i que deixarem a la intuïció del lector esbrinar quina és la seua funció, bo, com déiem , T9 abans d’abandonar el seu domicili telefona a la redacció dels telenotícies i ordena que totes les patrulles isquen corrents cap a les comarques interiors per realitzar una completa cobertura de com per aquelles contrades han rebut les primeres volves i com s’ha vist alterada la tranquil·la vida d’aquestes viles per l’arribada de la neu.

Onofre i Carmesina (els dos reporters que habitualment realitzen aquest tipus de cobertures) s’han jugat a cara o creu qui posarà proa cap al Racó s’Ademús i qui cap a l’Alcalatén. La sort, no debades, és un mot femení.

A les onze del matí ja tenim a Onofre preparat per a la primera connexió del dia, que la gasolina està pels núvols i cal amortitzar el viatge. Abans però el nostre anònim heroi ha hagut de conduir cap al nord-oest de Castelló, ficar les cadenes, esquivar les màquines que llancen sal a la via, descarregar la càmera, col·locar-se l’impermeable vermell tan cridaner, mullar-se una mica les ulleres per donar major credibilitat, saludar a tots els vilatants que s’han apropat fins la plaça, acceptar uns dolços per esmorzar, escoltar un grup de veïns que esqueixaven perquè l’única cosa que arriba des de València és aquell reporter, que potser les inversions es queden pel camí, renegar un grup de xiquets que l’han triat com a improvisada diana dels seus impactes, discutir amb Blai, el fotògraf del poble, sobre la dubtosa qualitat de l’equip que porta per a enregistrar les imatges i convéncer-lo que no cal que li’n llogue un dels seus, que amb el que porta ja va bé ...

Doncs bé, després de superar tots aquests entrebancs Onofre està preparat per eixir en directe. Per tal d’il·lustrar la seua crònica i dotar-la de major versemblança, Onofre ha demanat a Antoni, un vell ramader ja jubilat, que aporte el seu testimoni.

Al telenotícies de les dos, es torna a emetre el reportatge, Onofre torna a ocupar la pantalla i afirma sense titubejar ni instant que eixa nit s’han alcançat temperatures de fins a 11 graus sota zero. Al seu costat preparat per aportar el seu testimoni trobem Antoni, abrigat únicament amb una camisa de màniga llarga que porta els botons superiors descordats i una jaqueteta ben fina.

Alguns telespectadors riberencs (Cal recordar que per als habitants de la Ribera, ells crearen a Déu i aquest, més tard, ja s’apanyà per fer la resta) resten rellevància a la notícia:

-Bah! Onze graus per davall de zero. Això ni és fred ni és res. Tothom sap que allí el fred és sec, i ja en pot fer que ni es nota, en canvi ací quan gela, gela, perquè (i arriba una de les grans aportacions de la Ribera a la història de la ciència) ací el FRED és HUMIT.

PS. Potser si la setmana passada els jugadors del Rosenborg hagueren estats assabentats de la particularitat climàtica de les comarques centrals valencianes no hagueren dubtat ni hagueren fet mofa de la capacitat dels jugadors valencianistes per adaptar-se al fred.

IDIOMAS

2008-12-03T10:38:00.001-08:00

Aquest cap de setmana l’he passat a Alacant. Mai hi havia estat i m’abellia des de feia algun temps pegar una volteta per la part sud del País (no, no m’he desplaçat a Tarifa, estimats amics del llenguatge políticament correcte).

Aquesta curta estada a la capital de l’Alacantí m’ha servit per constatar en primera persona que allò que cridàvem fa alguns anys a les manifestacions “Alacant és important” caldria a hores d’ara matisar-ho. És a dir, convendria iniciar la nostra revisió per definir què entenem per Alacant (la província, les comarques més meridionals o només la capital). Ho dic perquè en aquestes dues últimes accepcions, l’assumpte està agre. També, posats a puntualitzar, caldria especificar quin objectiu perseguia la presumpta importància que llavors preteníem atorgar-li i, sobretot caldria demanar-nos, si podem obligar algú (territori personificat) a esdevenir una part fonamental d’un projecte col·lectiu que no només no comparteix sinó que, a més a més, els resulta completament alié. Resulten més que evidents i inequívocs el continus esforços de les autoritats locals per allunyar-se tan com es puga de qualsevol intent de vertebració de tipus social, cultural o econòmica, alhora que no es deixende mirar de cua d’ull i amb certa complicitat territoris Segura o Meseta enllà. L'exaltació fins a la sacietat que per aquelles terres es féu l'any passat de la figura del Cid i l'oblit de la figura del rei Jaume I esdevenen esperpèntiques.

Del meu vagarejar pels seus carrers i places destacaré dos fets que m’han resultat ben simptomàtics:

- En dos dies no he escoltat cap persona parlar valencià. Ni pel carrer, ni a cap establiment. De fet, com a anècdota gens divertida puc comentar que al bar on dinàrem el primer dia ens atengué una dona d’uns quaranta anys que, pel que li vaig escoltar comentar amb els comensals de la taula del costat, encara que tenia arrels andaluses semblava portar una bona pila d’anys a Alacant. Doncs bé, quan la cambrera ens lliurà la carta, i per cortesia li contestàrem: Gràcies. La dona se’ns queda mirant una mica desconcertada, es prengué uns segons i i tot seguit ens preguntà amablement: Italianos, no?.

- A una explanada cèntrica de la ciutat s’hi celebrava una fira de llibres de vell. Com la meua dona hi és aficionada, passàrem una bona estona escodrinyant per les diferents paradetes. Mentre ella rebuscava a la recerca d’alguna lectura que li interessara jo (m’imagine que per deformació professional) m’entrenia recercant si hi havia alguna obra en valencià. A la majoria de paradetes l’única mostra de literatura en la nostra llengua eren uns quadernets amb obretes de teatre breus tipus sainets o alguns exemplars solts de Jaume Fuster, Mercè Rodoreda o dels bestsellers de literatura juvenil que acostumen a demanar als instituts . A l’última de les paradetes em sorprengué trobar en un lloc prou privilegiat de l’aparador un portada d’un llibre que em resultava familiar, Sala d’espera de Vicent Borràs. Allò que em va sorprendre no va ser trobar aquest volum, sinó que hi figurava al capdamunt d’una pila de llibres que un paperet groguenc que destacava a la vora identificava com a IDIOMAS.

El diumenge per la vesprada mentre refeia el camí cap a la Ribera i travessava les Marines pensava si potser al sud del País està definitivament tot perdut o, potser, és que mai hi hagut res definitivament guanyat. Tal volta cal relativitzar les derrotes i les victòries doncs sovint són intercanviables i acontentar-nos amb allò que som, gaudir-ne, i donar les gràcies per poder continuar fent-ho sense demanar permís ni disculpes als altres.

CRÒNIQUES TARDORENQUES (3a part)

2008-12-01T11:17:00.000-08:00

Centosfera

Xarrava animosament aquest migdia camí de casa amb un amic i company d’escola sobre la fatalitat del destí. És clar, dilluns, acabats d’eixir d’una aula de secundària....

Però no, la gènesi d’aquesta conversa ha estat motivada per un greu problema familiar que ha patit un conegut del qual ens hem assabentat, pràcticament alhora, aquest matí.

Jo he tractat d’esbossar-li un pensament que em persegueix des que aquest estiu, per desgràcia, em tocà viure una situació bastant desagradable de ben a prop. Li he explicat que estic convençut que quan ens “toca” (caldria definir amb molta tranquil·litat aquesta accepció del verb “tocar”) ens toca. Podem ser capaços d'intuir aquesta “fatalitat”, podem prevenir-la, podem amb tots els mitjans de què disposem intentar “ajornar-la, podem distreure-la, podem fingir que no en som conscients o, fins i tot, podem allunyar-nos-en tant com puguem. Però considere que és inútil, que en aquests casos el nostre destí està escrit d’antuvi, i que irremeiablement ,tard o prompte, ens eixirà al davant. I no, no estic referint-me a casos en els quals un es predisposa amb els seus actes o una sèrie de males decisions propicia un final dolent, no, parle de quan el destí est depara una sorpresa independentment de l’escassesa de mèrits que hages acumulat per ser-ne adjudicatari.

Continuava immers en les meues cabòries, fins i tot minuts després d’haver-me acomiadat del meu amic, quan he viscut una situació ben paradoxal.

Caminava per la vorera quan m’he adonat que ja hi era pràcticament a tocar d’un alumne meu de nom Vicent, que transitava cansadament uns pocs passos per davant de mi, quan l’he sobrepassat l’he saludat amb un “Adéu Vicent”, ni dos segons després, tot just enfront, a l’altra vorera, a la porta d’un quiosc, el seu propietari , a qui també conec, de nom Vicent m’ha aixecat la mà per saludar-me, òbviament li he dirigit la salutació pertinent: “Adéu Vicent”, però és que aleshores, en eixe mateix instant, per davant del quiosc creuava un antic alumne a qui educadament he adreçat un “Adéu Vicent” pràcticament solapat a l'anterior. Aquest festival de coincidències (promet que totes han ocorregut en un espai físic d'uns vint metres i en un espai temporal que no ultrapassa els vint segons) ha culminat quan, ja una mica al·lucinat, un cotxe que hi circulava a pocs metres de mi ha fet sonar el clàxon per reclamar la meua atenció, el vehicle l’he reconegut de seguida, el seu propietari, un bon amic meu, em somreia des de l'interior, el seu nom, evidentment, Vicent.

Cròniques tardorenques (2a part)

2008-11-30T08:31:00.000-08:00

Possiblement una de les persones que, com he esmentat al comentari anterior, més s’alegren de l’arribada d’algun fenomen atmosfèric rellevant que altere l’habitual bonhomia climatològica de què gaudim a la nostra terra, siga el cap d’informatius de Canal 9. Perquè m’imagine que, encara que siga en nòmina, alguna persona ha de dirigir un telenotícies tan plural, objectiu i rigorós.

I no és que aquesta persona (a partir d’aquest moment l’anomenarem T9) tinga problemes de sociabilitat i una gota de sudor freda li regalime pel front cada vegada que entre en un ascensor. El motiu d’aquest desaforat entusiasme té una explicació de tipus professional.

No cal ser un estudiant de l’últim curs de Comunicació Audiovisual per a haver-se adonat que els quatre eixos temàtics a partir dels quals T9 enllesteix el guió de cada telenotícies, a més de la inevitable informació ppolítica, són:

- La cobertura d”eventos” de repercussió universal.

- L’exigència d’aigua a les Comunitats veïnes i la reiterada constatació que els pantans valencians semblen la panxa d’una guitarra.

- El València CF.

- L’oratge.

Si, a més a més, coincideix que el València disputa un partit benèfic al Camp Municipal de Tous sota una intensa pluja, la sacada d’honor la realitza el patró de l’Alinghi i a la llotja es troba Bernie Eccleston, ja és per plorar de l’emoció.

Doncs bé, la qüestió és que T9 cada matí quan es desperta, el primer que fa és abocar-se a la finestra per veure si hi ha sort i l’arribada d’una gota freda, d’una ona de calor o d’un llengua de fred polar li estalvia part de la feina. Perquè és un veterà professional i és conscient que només amb la cobertura de les repercussions d’aquests fenòmens arreu del País Valencià ja té més de la meitat del telenotícies ocupat.

Aquestos dies T9 està la mar de content perquè al carrer fa un fred que pela, tant que no abelleix gaire cobrir un dissabte per la vesprada una manifestació multitudinària, i en una casa de Morella ja esperen el reporter de C9 per explicar-li que restaran una nit més incomunicats i que, encara que no ho semble, ja no neva com abans.

CRÒNIQUES TARDORENQUES (1a part)

2008-11-27T11:38:00.000-08:00

Les persones de poques paraules i menys ganes de compartir-les amb altres éssers humans acostumen (rotllo càstig celestial) a trobar-se en multitud de situacions compromeses en les quals, veges per on, estan obligats a emmascarar la seua innata manca d’hàbits socials.

El rànquing de situacions enutjoses o “marrons imprevistos” per aquesta tipus de gent està encapçalat per:

1.Una trobada casual en un ascensor amb un veí amb qui encara no has intercanviat ni un sol mot des que fa cinc anys et traslladares a viure. A les reunions de veïns ni sols participar i si ho fas mostres la teua aprovació amb aplaudiments o desaprovació amb forts colps de palmell sobre la taula. (Aquesta crec que és la pitjor de totes, et veus espentat “per educació” a improvisar una conversa d’uns segons amb una persona amb qui seuries al seua costat al tren i no li diries ni pruna. Però ell sap perfectament que el rumor que has fet córrer per l’escala per evitar relacionar-te amb ningú, que ets sord-mut, no cola).

2.De camí a casa entropesses novament amb la dona del teu veí . Com ja en vas tenir prou amb el seu marit, intentes esquivar la seua companyia dient-li que abans has de passar pel supermercat, però el tir et sol eixir per la culata, perquè és precisament aleshores quan la teua acompanyant recorda que no li vindria malament comprar uns iogurts i llavors et veus obligat a xarrar amb ella per partida doble: de camí a casa i a la cua de la carnisseria.

3.Una visita al centre de salut. Allí no fa falta trobar-te amb cap conegut. Només pel fet de ser-hi, la gent es creu en el dret de contar-te que el seu fill està en l’atur, que sol estiuejar a Cullera (ella, el fill no, que està a l’atur i no s’ho pot permetre encara que algun cap de setmana es deixen caure per menjar paella i nadar a la piscina) i que el doctor Ferrer és un bon professional però ai!, com la doctora Roig, cap ni una, que eixa si que tenia bona mà i no mendica en la prescripció de fàrmacs, que sembla que Ferrer les haja de pagar de la seua butxaca, en recepta poques i quasi tots genèrics.

Per cert, estimades autoritats sanitàries, sí, eixes que es passen la vida aconsellant, per què en un indret públic on està prohibit l’ús de telèfons mòbils i s’aconsella parlar amb veu baixa, la gent sent la imperiosa necessitat de muntar als passadissos una taula redona sobre grips, fàrmacs i plans de millora de la sanitat valenciana i, fins i tot, hi ha parents dels malalts que hi intervenen via telefònica?.

Doncs bé, aquestes persones que defugen les relacions interpersonals i que consideren que l’empatia és un concepte que caldria eliminar dels diccionari, estan d’enhorabona. De fet, hi ha tres moments de l’any en què el seu mal humor muta i, fins i tot, aconsegueixen que un tímid somriure es dibuixe a la seua cara.

El primer és l’arribada de l’estiu i de les altíssimes temperatures que l’acompanyen. El segon és la tardor, especialment els mesos de setembre i octubre, quan acostumen a caure pluges torrencials. El tercer és precisament per aquestes dates, l’arribada del fred, de les primeres neus i de les temperatures en algun indret sota zero. En aquests tres períodes de l’any no els importa gens ni mica quedar-se atrapats a l’ascensor, coincidir de camí cap a casa amb algun veí o passar-se hores i hores a la saleta d’espera de l’ambulatori. Per què? Doncs perquè tenen tema de conversa. Heus ací, com en aquestes èpoques de l’any solventen les situacions compromeses que els mosquegen durant la resta de l’any:

Comentari si es troben a la primera situació: Quina calor? Eh? Açò deu ser causa de l’efecte climàtic o del canvi hivernacle. Amb una ponentà com aquesta paga la pena quedar-se a casa i tancar les finestres i encendre l’aire condicionat.

Comentari si es troben a la segona situació: Quina aigua? Eh? Açò deu ser causa de l’efecte climàtic o del canvi hivernacle. Amb una gota freda com aquesta paga la pena quedar-se a casa i tancar les finestres i encendre la televisió.

Comentari si es troben a la tercera situació: Quin fred? Eh? Açò deu ser causa de l’efecte climàtic o del canvi hivernacle. Amb una gelor com aquesta paga la pena quedar-se a casa i tancar les finestres i encendre la calefacció.

PS. Promet que no volia escriure res d'allò que he escrit, però mira, m'he anat embolicant i el que només havia de ser una curta introducció ha esdevingut una entrada sencera. Així que deixe per ademà allò que pretenia escriure hui, o per a l'altre, qui ho sap.

ALTRA VOLTA PUM

2008-11-25T11:20:00.001-08:00

El passat cap de setmana es commemoraren els 25 anys de l’aprovació de la LUEV (la Llei d´Ús i Ensenyament del Valencià) una fita històrica que hauria d’haver servit per tal d’avançar amb pas ferm en el procés de normalització de la nostra llengua. Una iniciativa que juntament amb altres que s’esbossaren més tard, com la creació de la RTVV , haurien d’haver afavorit que el valencià sortira de l’atzucac en què es trobava després del període de la dictadura.

Per cert, arribat aquest punt he d’afegir que sovint, quan els alumnes em pregunten com és que el valencià compta amb un nombre de parlants tan escàs, jo els convide a replantejar-se la pregunta, és a dir, que tenint en compte els avatars político-socials que ha patit el nostre País en els últims segles, allò que caldria qüestionar-se és: Què ha fet possible que, malgrat tots els entrebancs que ha hagut de véncer, encara quede algú que el parle.

Però bé, com deia, allò que més em va sorprendre d’aquesta jornada de celebració va ser la roda de premsa que Bonnie and Clyde perpetraren per tal de dir-ne la seua al respecte. Jo el primer que vaig pensar tenint en compte la situació actual de l’educació valenciana i la filiació professional del Conseller va ser que aprofitarien l’avinentesa per certificar en “vivo y en directo” la defunció de la nostra llengua. Però no, la “parella de moda”, eixa que ha aconseguit mobilitzar i traure al carrer a més gent que les gires d’OT o les victòries del València ens oferí una funció digna dels germans Marx. Entre els titulars que destacà la premsa de l’endemà hi ha unes quantes perles:

- Sembla que la Generalitat està disposada a impulsar la nostra llengua “sin tapujos ni timidez y con orgullo". Ja, per això, predicaren amb l’exemple i en un data tan simbòlica i per a parlar del valencià, ho feren, coherentment en CASTELLÀ. Aleshores qui actua “con tapujos, con timidez y sin orgullo”?

- S’aprofità per llançar una nova campanya que sota el lema “Junts. En valencià, naturalment!” pretén "sensibilizar a la población del uso del valenciano como algo natural sin limitaciones, con libertad y sin imposiciones y en convivencia con el castellano". Junts implica companyia, i gent que realment s’hi dedica com Escola Valenciana ja porta anys caminant tota sola ben conscient que, hui per hui, a l’Adminsitració ni està ni se l’espera. a més, els parlants que ja ens expressem en valencià ja ho fem de forma natural i si ensopeguem amb alguna limitació que atempte contra la nostra llibertat és habitualment per la poca sensibilitat d’organismes i institucions que depenen de la Generalitat. I per descomptat en convivència amb el castellà!. És clar, no siga que se’ls se’n vaja la mà i tinguen que aguantar de part dels seus coreligionaris atacs per la impossibilitat de poder educar els seus fills en castellà.

- S’esgrimí com un dels arguments que havia de fer matisar l’aplicació de la Llei, "la espectacular ola inmigratoria", encara que advertí que "la integración es posible también con la lengua valenciana". Sense comentaris. Molts dels nouvinguts mostren major interés i predisposició envers la nostra llengua que molts dels nostres polítics dirigents que, malgrat portar tota la vida ací i omplir-se la boca amb la defensa de les nostres senyes d’indetitat, només són capaços de cantar l’Himne regional (almenys en versió karaoke) i cridar “Xe, que bo”(amb o tancada).

- El Conseller també se’n vanaglorià que des que governa el PP s’han produït “avances” i que cada dia hi ha més gent que entén, parla i llig en valencià. Caldria que haguera afegit: fet força estarany malgrat el nostre desgavell en matèria de política lingüística i la nostra total manca de voluntat. El grup d’estudiosos en sinologia que recentment han visitat València per parlar del Sant Calze haurien pogut també tractar de trobar alguna explicació a aquest fenomen.

- Per últim, sembla que no pogué evitar-ho, tragué pit de l’”èxit” de l’AVL. M’imagine que serà la mateixa AVL que ell assaltà per la força, rotllo “todos al suelo” i pressionà de forma desproporcionada per tal d’evitar un dictamen sobre la definició i adscripció dialectal del valencià.

Després d’aquesta posada en escena només recomane a C9 que recupere l’emissió de Sainets i que els oferisca protagonitzar-ne un, perquè pel que sembla, de taules per aquests “saraos” en tenen més que a la fàbrica de Talesa.

diumenge i bon dia

2008-11-24T11:49:00.000-08:00

Advertiment previ: Si per gaudir dels encertats comentaris d'Enric he de romandre "missing" una temporadeta més, promet restar en silenci, aquest mutisme estarà més que justificat. Per cert, aquesta nova tasca que has encetat de croniste no oficial d'actes de reconciliació i desgreuge amb la terra que ens acull considere que és impagable i, sobretot, necessària.

Ahir diumenge mentre practicava un dels meus deports (recreació, esbarjo…Lacreu dixit) dominicals favorits, un dels meus amics amb qui compartia taula i cervesa comentà que per la vesprada havia de fer via cap a València ja que la Muixeranga de què forma part tenia una actuació.

Com les Muixerangues són la selecció nacional del meu poble, una mena d’albiceleste per als argentins, m’hi vaig interessar pel ets i els uts d’aquest nou bolo. Tot seguit m’explicà que actuaven en un telemarató que havia preparat Canal 9 per tal de recaptar diners per a la millora del diagnòstic del càncer. Omitiré qualsevol comentari perquè el tema és força seriós i qualsevol col·laboració és poca, però irremeiablement em passaren pel cap bòlids de F1, caríssims vaixells, televisions que balafien pressupostos milionaris en programes de 2a i personatges de 3a, cortines de fum, tones de cinisme...També m’aclarí que partien cap a les 6 i que a partir de les set eixirien en antena.

Així que còmodament ja aposentat al meu sofà, a partir de les 7 vaig anar fent zapping, tot alternat l’emissió del partit del Barça amb la telemarató de Canal 9.

1r intent: La filla de Concha Piquer vestida de fallera cantant la Maredeueta. Per a desistir.

Gol del Getafe. Valdés com sempre, mal col·locat. Disgustat.

2n intent: Rappel en pantalla com a voluntari agafant cridades telefòniques. Irremeiablement em vingué al cap el famós acudit

- Buenas noches, es ahí la Maratón.

- Buenas noches, efectivamente, soy Rappel me puede indicar con quién hablo.

- Pues será usted muy solidario pero como adivino es un desastre.

3r intent: Conversa telefònica amb Cristina Tàrrega. Si aquesta és un de les presentadores estrella de Canal9, com seran les que descarten?

4t intent: L’artista castellonenc Ripollés que sembla que ara està a sou del PP. Coherent, per fi pinta algo.

Les entrevistes en plató s’alternaven amb actuacions en directe amb el Palau de la Música. Actuaren els Porrots de Silla, com jo sabia que després actuarien els meus conciutadans, per un moment em va desconcertar aquesta aposta del canal autonòmic per la cultura tradicional valenciana. L’aparició posterior d’un grup de ballarines amb un look hindú interpretant una coreografia rotllo Bollywood em féu pensar ja en una espècie d’homenatge a l’Aliança de Civilitzacions de ZP.

Finalment aparegué la Muixeranga.

1r gol: en prime time i en ple Palau de la Música sona a toc de tabal i dolçaina la Muixeranga. Moment històric.

2n gol: en l’entrevista prèvia, a peu de gespa al Mestre de la Muixeranga, aquest, en ser preguntat per l’origen d’aquestes torres humanes els cola un gol per tot l’escaire intercalant en la seua resposta un “ País Valencià” pronunciant ben alt i clar. Moment censurat si arriba a emetre’s en diferit.

El hat trik estigué a punt d’arredonir-se quan amb els cinc pisos ja aixecats el xiquet que coronava la torre es disposava a desplegar una banderola. Per uns instants vaig pensar: si ara se’ls ocorre desplegar una quadribarrada, aquests de Canal 9 i part de la parentela es caguen damunt. Però no, el logotip del programa sobreimpressionat sobre el cartell em retornà a la realitat.

Finalment el Barça aconsegueix l'empat.

Premis i premiats

2008-11-22T08:26:00.000-08:00

Premis i premiats
Com que els meus socis de bloc estan missing (potser perquè són més treballadors que no jo) i, aprofitant que ahir va ser un dia especial, passe a informar a propis i estranys que l'amic i conciutadà Vicent Borràs acaba de guanyar el premi Constantí Llombart de Narrativa (el Ciutat de València, per a entendre'ns) amb la novel·la Lennon i Anna. De Vicent diré que és una autèntica formigueta en açò d'escriure, un autor d'aquells que a penes es fan de notar (continua sent tan modest i introvertit com sempre), però que paga la pena llegir. De veritat de la bona. Espere amb molta gana veure publicada la novel·la per tal de gaudir d'una prosa acurada i d'una història que promet ser molt interessant. D'altra banda, anit i a Silla, a l'amic Paco Muñoz li van lliurar el Porrot d'Honor de les Lletres Valencianes, amb la qual cosa, ja forma part d'un equip de personatges tan representatius com Andrés Estellés, Vicent Ventura, Enric Valor, Matilde Salvador, Ramon Lapiedra o, més recentment, l'amic comú Alfons Cervera. Clar que hi vaig anar! Com que em tocà fer el parlament d'homenatge i amb molt de gust. Hi havia molta gent, molta. I Paco, per a variar, es va tornar a emocionar. També es desplaçaren a posta Jaume Pérez Muntaner, Diego Gómez i Alfons Cervera, clar. Després del sopar, mentre tornava a casa, vaig pensar que havia estat un dia complet: a dos amics els havien lliurat dos premis molt importants i això no passa tots els dies. Aquestes situacions sempre alegren l'ànima i ens permeten veure el futur amb més optimisme, no?

Premis ciutat d'Alzira

2008-11-15T05:03:00.000-08:00

Premis Ciutat d'Alzira
Anit se celebrà la cerimònia de lliurament dels Premis Ciutat d'Alzira. De primeres, comentar que n'érem un exèrcit sencer i que el comentari que més vegades vaig escoltar va ser, més o menys, "osti, tio, on t'has col·locat que no t'he vist?". És clar, allò era com tres o quatre noces totes plegades i, tot el que s'ha guanyat en parafernàlia (i això està molt bé), s'ha perdut en familiaritat. De manera que, alguns dels costums (com desfilar en comitiva cap al lavabo per tal d'escoltar els últims acudits de Carles Cano i de Llorenç i, al temps, confabular en contra i a favor de mig món), es convertiren en petits comités de cinc o sis persones que tractarem de salvar la tradició de la millor manera. Tampoc no aconseguírem posar-nos d'acord a l'hora d'eixir a fumar i, per si en faltara alguna cosa, s'oblidaren de posar les estufes al porxo, amb la qual cosa, ens quedàrem erts com els difunts mentre tractàvem d'escalfar-nos en rotgle i amb el fum del tabac. Sí, sí. Els fidels de sempre desfilàrem a la zona zero (Domènech, Verònica, Ascensió, Ferran Santos, Paco Signes "vosaltres acabeu de seguida, però jo, que fume purets no ho tinc fan fàcil", Rosa, Urbà Lozano, arrimat a la paret per evitar el "relente"...). La cerimònia? A veure, a mi em va semblar, en alguns moments, més llarga que la quaresma, sobretot pel que respecta a alguna intervenció, infumable i fora de context. Em va agradar el parlament de Josep, el del Rector, el de Josep Maria Cataluña i quasi tots els dels premiats. Encara que he de reconéixer que alguns no els vaig poder escoltar amb atenció. I entre discurs i discurs, entre eixides i entrades, vaig xarrar una estoneta amb els amics i coneguts, amb Joan ("a que esteu parlant de feina"), amb Ramon Ferrer, amb Josep i Maria Dolors, amb Diego i Anna ("estàvem a l'exili"), amb Enric Salom, amb Emili i Mari Creu, amb Enric Morera ("no cregues que m'he oblidat del que em digueres"), amb Vicent i Xelo, amb Rafa i Mati ("un poc llarguet, no"?), amb Lozano senior ("tu saps on he de seure? Sí, crec que a la nou"), amb el capo di tutto capi ("osti, tio, has canviat de look, ja no sembles dels Pekos"), amb Vicent Ramon, l'alcalde del meu poble, i la senyora, amb Francesc Bodí ("ié, no t'havia vist")... I vaig notar a faltar, encara que és possible que hi assistiren escaquejats, Àlan, Glòria Marcos, Paco Machirant, Teresa Broseta, Josep Franco ("mon pare té un peu fotut i no ha pogut vindre"), Pepa Guardiola, Mercé i Marçal ("estan amb la filla, a Mèxic"), Emili Piera, Voro Vendrell... Ah, sí! Acabàrem de desxifrar el misteri del café de fa un any entre Tobies i Urbà. Definitivament, pagà Urbà ( a qui vaig felicitar en viu i en directe per"Plagis") amb la qual cosa, Tobies pagarà el de l'any que vé. Vaig felicitar també els guanyadors, clar, a Francesc Gisbert a l'entrada ("ja ho tens bé, col·lega. No em digues res, que m'opere en uns dies"), a Carmel Ferragud ("ja parlarem quan puguem"), a Josep Ballester ("però no has cobrat? Doncs, Millo i jo que pensàvem a atacar-te entre els canyars i fotre't el grapat d'euros, que això ja ho férem amb l'Andreu Martín quan guanyà".) Abans d'hora, Empar i Jaume feren mutis pel foro ("demà hem de fer matinada"), Llorenç desaparegué en combat ("tinc mitja família malalta i m'he deixat el mòbil a casa"). La resta, Anna, Adelina, Carles ("he muntat una empresa, col·lega, que no sé ni com es diu ni a què es dedicarà"), la meua dona i jo, tancàrem el local fent pinya amb Millo, Mari Carme, Cristian ("com està la jefa? La notem a faltar"), Josep Antoni, Eugènia, Alba, Joan Charles i Desirée. I encara com que dom Giusseppe em portà a l'hort amb el seu cotxàs ("t'has pres el viagra indi? Que sí, col·lega, però no funciona"), perquè ja eren les dues ben passades i el meu cotxe era l'únic que quedava a la vista entre els contenidors, paret mitgera amb els horts.
Tota una festa de les lletres i de la cultura, de veritat; però, potser, caldria marcar els tempos d'intervenció (sobretot si estan buit de contingut) i, potser també, seria bo signar i segellar per tal que allò que expressen determinades persones damunt de l'escenari, es convertisca en una realitat i no siga, com sempre, fum de palla, paraules i paraules... Però, és clar, açò són altres calces.
Ah! I un últim apunt: com sol ser normal, per al suplement Posdata i per als mitjans de comunicació en general, tan sols existeix el Premi de Novel·la. La resta són, com sempre, teloners de regional preferent sense opció a omplir diari. A veure, Posdata i altres mitjans, repetisquen, per favor: Pre-mis (plural). En fi, perdre el temps, com sempre.

Tu mateixa.

2008-11-08T15:04:00.000-08:00

Tu mateixa
Divendres, abans d'una presentació, una persona que ha publicat algunes narracions infantils en valencià em comentava que tenia seriosos dubtes a l'hora de seguir insistint en aquest camp, per dir-ho d'alguna manera. "He presentat alguna altra coseta a algunes editorials i ni tan sols m'han contestat", assegurava. Després, com qui no vol la cosa, afegí que s'havia posat a escriure coses més serioses i en castellà. Em va fer pensar, i no és la primera vegada, si pel fet de dedicar-me a a fer "aquestes cosetes", m'hauré equivocat de camí, perquè aquella persona, sense adonar-se, havia clavat la fletxa enmig del metge de moltes de les persones que ens dediquem a fer LIJ. "Coses més serioses i en castellà", va dir. El que venia a significar que el que havia fet fins aleshores, ni era seriós ni estava escrit en una llengua de "prestigi". I aplicant-me la història, havia invertit un grapat d'anys de la meua vida, a fer coses que, des del punt de vista d'aquella persona ( i des de moltes altres visions) eren, més o menys, la bufa la gamba. Us promet que em va fer pensar i molt sobre la nostra situació. Fins i tot, vaig estar a punt de fer una proposta als meus companys i companyes per tal de fer una vaga general de tecles caigudes fins que els grans ajatollahs ens tingueren en compte d'una punyetera vegada. O, en tot cas, que ells, que tenen tant de coneixement, s'ocuparen de la LIJ mentre nosaltres ens dedicàvem a cantar guajires a l'ombra d'una figuera.
Després, com sempre em passa, el cabreig se'm va esborrar perquè, al cap i a la fi, era el camí que vaig triar i pel que continue caminant de manera voluntària. Sóc conscient (crec que des de fa temps també), que forme part d'un col·lectiu que serveix per a omplir buits de pàgina i poca cosa més. I ningú no m'obliga a seguir-lo. Qui sap si algun dia no se'm creuaran els cables i em dedicaré a fer altres coses, com deia aquella persona, més serioses i en una llengua de prestigi. No seré el primer ni, possiblement, l'últim. Tinc l'avantatge, si es pot dir així, de no dependre de ningú ni que ningú no depenga de mi. Ara per ara, la nostra tasca és, un poc, com la del mascle de la mantis de la foto: produir fins que ens devore la gran femella literària entre els budells de l'oblit.
Hui, ho he tornat a pensar i crec que el que em va posar de mala bava va ser el fet d'escoltar que una persona que tenia intencions d'escriure en la nostra llengua no va rebre, ni tan sols, una paraula, una frase o jo què sé (què poc costa picar i enviar un mail!) dels editors que, suposadament, amb tanta força i interés recolzen la nostra LIJ.
Torne al divendres. Abans d'abandonar la conversa, un poc disgustat, tan sols li vaig poder contestar a aquella persona: "Tu mateixa". I és que, la veritat, de vegades em sent cansat de lluitar contra tantes muralles.

2008-11-03T15:15:00.000-08:00

Quin nivell!
Mira per on que han posat un dels meus llibres en la mateixa llista de "prohibits" i alhora "disponibles" de manera gratuïta per a membres d'un foro o alguna cosa així. M'han fet arribar el llistat, però no el nom del missatger. No pense buscar-lo; per a mi, ja és un honor aparéixer al costat d'obres tan importants.
I ací, el mail:

LLISTAT (DEFINITIU DE MOMENT) DE LLIBRES DISPONIBLES PER MEMBRES DEL FORO PER A QUE NO TINGAU QUE GASTAR NI UN PAVO EN "LLITERATURA CULTA" * SOCIOLINGÜISTICA PER A JOVES (UNA PERSPECTIVA CATALANA), de Jordi Solé i Camardons * ALOMA, de Mercè Rodoreda (Edicions 62) * LAURA A LA CIUTAT DELS SANTS, de Miquel Llor (Edicions 62) * LA VIDA I LA MORT D´EN JORDI FRAGINALS, de Josep Pous i Pagès (Edicions 62) * LA LLENGUA DEL VALENCIANS, de M. Sanchis Guarner (3 i 4, el Eliseo) * TIRANT LO BLANC, de Joanot Martorell (Bromera Llibres, coleccio Els Nostres Autors) * "El manuscrit perdut" Xavier Moret * "Rondalles Valencianes" Enric Valor, Ed. Bullent * "Mor una vida es trenca un amor" Joan Pla, Ed. Bromera * "Historia de Jaco Xalabín" Anonim, Ed. Bromera * "Vanina Vanini" Stendhal, Ed. Bromera * "Neu i gossos, quin embolic!" Enric Lluch, Ed. Bromera * "La presencia" Mercé Company, Ed. Bromera * "L'espos infernal" Jordi Mata, Ed. Bromera * "El misteri de la lluna negra" Francesc Gisbert, Ed. Tabarca * "Cuit a foc lent" Josep Lluis Segui, Ed. Gregal * " La plaça del diamant" Mercé Rodereda, Ed. Bromera * "Esborratí, esborratot" Mercé Viana, Ed. Alfaguara * "LLIBRE DELS FECHS" * L'ESTRANYA MORT DE VERTA" * "QUE, T'ANGOIXA NURIA?" * "I ARA QUE NURIA?" * "MECANOSCRIT DEL SEGON ORIGEN" * "LES CRONIQUES MARCIANES" * "Blau Turquesa" Marina Rubio i Martori, Ed. laGalera * "Venjances" Manuel Talens (Traducció Albert Dasí) Ed. Tàndem * "Júlia" Isabel-Clara Simó, Ed. "Edicions de la Magrana" * "El manuscrit perdut" Xavier Moret, Ed. Empúries * "EUROCONTES" (Ed.La Magrana) * "JOSAFAT" de Prudenci Bertrana (Edicions 62)

Vingaaaa! Mes fem catalanista per a la llisteta... NI UN VALENCIANISTE COMPRANT UN PUTO LLIBRE CATALANERO! Afegiu les vostres aportacions... no consintam que cap companyo del foro gaste els seus diners en ixe fem i al mateix temps ompliga la bolchaca del Eliseo i els seus amigachos... prou diners tenen ya de lo que furten ab les subvencions inmereixcudes.

Què anem a fer-li?

2008-10-10T15:11:00.000-07:00

Penúltim concert de Paco Muñoz

Divendres 8 vaig anar a veure i, sobretot, a escoltar el meu amic Paco. Ja he parlat altres vegades d'ell. Al concert, a Benifaió, érem els fidels de quasi sempre i alguna persona més. No importa. Paco i els nou músics que l'acompanyaven ens feren passar hora i mitja que s'esfumà enlaire com un bufit. I, és clar, cantà "El barranc dels Algadins" i "Serra de Mariola". També, "El vell Montgó" i "La meua terra", el tema que centra l'últim disc. En acabar, a la porta, em va comentar que farà l'últim concert a Castelló de la Ribera, a desembre. "No em falles", em digué mentre una nana demanava fer-li una foto. A gener es jubila si la mala salut no acaba abans amb ell. Darrerament, ha rebut el premi de la Societat Coral el Micalet, el premi sant Jordi del moviment Scout, la medalla d'or de Bocairent i algun premi més que ara mateix no em ve al cap. Però, després de trenta anys dedicat a la música en valencià i per als valencians, encara no l'han deixat actuar en C9. Ni abans i, encara menys, ara. Com l'Ovidi. O com tants altres. I sé que està dolgut. No per l'actuació, no. No per eixir a la tele. Menys encara. Potser, pel sentiment d'estar sempre "de l'altra banda", quan la seua banda sempre ha estat al costat dels conceptes d'estima per la terra que l'ha vist nàixer i viure. Abans d'acomiadar-nos--i no és la primera vegada que m'ho diu--, em va mussitar enmig d'una abraçada: "Saps? Ara que estic fent-me vell he descobert que m'agrada que m'estimen. Tu creus que això és greu"? Encara no he sabut què contestar-li.

Per on anirà la cosa?

2008-09-21T14:40:00.000-07:00

Per on anirà la cosa?

Des de la meua quasi total ignorància sobre assumptes polítics, llig amb certa atenció les maniobres entre els distints aspirants a secretaris generals del PSPV-PSOE (o PSCV-PSOE). Sembla que les úniques candidatures clares van a ser, si a l'última hora no hi ha canvis espectaculars, la de Ximo Puig i la Jorge Alarte. El primer, crec, pretén un partit amb més calat de PSPV que de PSOE, és a dir, una mena de PSC a la valenciana; el segon, bastant més fidel a les veus de Madrid, està més en la línia del PSOE que del PSPV (i si m'apureu, del PSCV). Àbalos ho ha deixat córrer i ha fet bé, perquè dubte que poguera aconseguir els avals necessaris. I, mentrestant, Ana Noguera i Francesc Romeu es troben en una cruïlla de difícil solució perquè, si encerten amb el recolzament al candidat adient, la cosa els anirà bé; però, i si fallen a bastos? Suposem que recolzen Ximo Puig i guanya Alarte... Uf! Suposem que recolzen Alarte i guanya Puig...Un altre Uf! La pregunta és bastant senzilla: no sabien que, a la fi, quedarien dos candidats únicament i l'assumpte se'ls complicaria? Aleshores, per què es van presentar? O, realment, pensaven a guanyar? En essència, crec, els dos candidats representen les dues idees més fortes dins del partit: la línia d'un PSOE fort i centralitzat, tirant al centre, sense cap intenció "nacionalista", representada per Alarte, i la segona tendència, més independent del PSOE de Ferraz, més "nacionalista" i més progressista, de Puig. Tres Uf!!! seguits. No voldria xafar-me cap dit, però crec que el socialisme de capital, l'oficial, està més al costat d'Alarte; el socialisme de poble, potser més humil i senzill, recolza Puig. La solució, a final de mes.

Homenots

2008-09-13T16:06:00.000-07:00

Francisco Asensi

A Paco Asensi el vaig conéixer fa més de cinquanta anys (i ja en són, d'anys) en casa de la meua iaia Pepa Ramona (realment, pronunciàvem Parremona), a l'ombra d'una figuera que tractava de rascar la panxa dels núvols, mentre ell, Paco Camarasa i el meu oncle José Maria, aleshores tots tres seminaristes, tractaven de afaitar-se la coroneta amb més o menys gràcia. El recorde com és ara: amb poca carrosseria i tirant a baixet. I sempre amb un somriure entremaliat i disposat a la broma i al bon humor. Recorde que tots tres es feren rectors i, pel temps, tan sols el meu oncle ha perseverat al servei a l'Església. Paco Camarasa (Paco Cassoleta) se n'isqué, es va casar i va tenir quatre o cinc fills i filles. Va morir fa tres anys, crec; Paco Asensi (Paquito, per allò de l'aparença) exercí de Rector d'un Col·legi Major Universitari, també se n'isqué i també es va casar. Bastant temps després, em vaig assabentar que havia publicat el seu primer llibre, La Sibila de Delfos: asesinato en el cónclave (Ediciones del Bronce, 1996). Tres anys després, va publicar Sombras sobre el Vaticano (Plaza&Janés, 1999). Des d'aleshores ençà, ha publicat, que jo sàpia, dues novel·les més: El diablo tiene nombre (Plaza&Janés, 2000) i El secreto de Sant' Angelo (Puzle editorial de libros, 2006).

Els tres últims els he llegit i us assegure que resulten, si més no, molt interessants. L'autor domina els temes que tracta i està molt ben documentat. Sí, sí, tots en castellà, perquè Paco Asensi no va tenir l'oportunitat d'aprendre a escriure en la llengua que parla. Al llarg del temps hem coincidit algunes vegades i sempre ens hem alegrat de veure'ns. Ens hem preguntat per les nostres activitats literàries i hem recordat algunes de les anècdotes d'aquella època que, gairebé, s'amaga entre la boira del temps. Paco Asensi manté aquell somriure de sempre, jo estic bastant més descapotable. Des d'ací, humilment, voldria retre-li un homenatge com a persona, com amic i com a novel·lista del meu poble, que és com dir, del millor poble del món: Algemesí. Potser, algun dia, el nom, el seny i l'obra literària de Paco Asensi tinguen el reconeixement que mereixen.

Iaio-iaia?

2008-09-09T04:53:00.000-07:00

Iaio, iaia?
M'ha caigut el món als peus, col·legues. Resulta que, abans de tenir el nostre primer nét (anem camí del segon o segona), ens férem el propòsit de "valencianitzar" la nostra denominació com a pares del pare de la criatura. Teníem clar que allò del "abuelito-abuelita, güelo-güela" no ens quadrava. Aleshores, com que nosaltres havíem emprat els termes iaio-iaia amb els nostres avantpassats, considerarem que seria bo recuperar el costum. I així ho férem. Doncs, ara resulta que, com assegura Eugeni Reig al seu escrit (publicat en El Punt), estem fent el ridícul més espantós, perquè estem usant un llenguatge infantiloide i acriaturat. I ara què fem? Reciclem el cervell i recomencem l'operació amb el nostre Pau? Tornem a les formes més comunes, almenys per aquests indrets, "güelo-güela"? O enviem els teòrics allà on Peret envià sa mare i continuem amb el que a hores d'ara ens ompli de satisfacció? Per tal que teniu elements per jutjar aquesta qüestió, reproduïsc el text d'Eugeni.

¿Iaio i iaia o avi i àvia?

Per a denominar el pare o la mare, tant del pare com de la mare d’una persona, la nostra llengua té les paraules avi i àvia. La paraula àvia és exactament la paraula llatina avia, femení de avus, del mateix significat. La paraula avi és un masculí analògic format a partir d’àvia, molt probablement perquè els infants coneixen i criden primer l’àvia que l’avi.

Els xiquets xicorrotius, quan comencen a parlar i no són capaços de pronunciar correctament les paraules que els diuen les persones grans perquè, per a la seua mentalitat infantil són massa llargues o massa complicades, creen un llenguatge propi en el qual les paraules de la llengua que aprenen són substituïdes per vocables infantils elaborats repetint la primera o la darrera síl·laba de la paraula en qüestió. Així, repetint la primera síl·laba, de pare fan papa, de mare, mama, de pixar, pipi, de cagar, caca, de nonir (variant formal que usen els adults quan s’adrecen als xiquets en lloc de dormir), nono, de biberó, bibi, etc. Però en alguns casos la paraula infantil es forma repetint la darrera síl·laba, com quan de germaneta fan tata. D’eixa manera és com els xiquets que encara no saben parlar han creat la paraula iaia, repetint el final de la paraula àvia. La paraula iaio és un masculí analògic format a partir del femení iaia. Joan Coromines en el seu DECat (I, 516b15) diu: “[...] però més estesa, és la forma iaia del llenguatge infantil del català central, occidental, etc. (també val., eiv. i men., segons AlcM); [...]” I en el mateix DECat (IV, 875a11) diu: “En el Continent la variant afectiva iaio, iaia, resta pertot, si fa no fa, com a terme de parentiu, especialment en el llenguatge infantil o acriaturat [...]”

¿Què pensaríem d’un adult que, en el seu llenguatge quotidià diguera habitualment papa, mama, pipi, caca, nono, bibi, tata? Doncs exactament això mateix és el que hem de pensar dels que usen iaio i iaia en lloc d’usar avi i àvia, paraules patrimonials de la nostra llengua heretades del llatí i quasi idèntiques a les que empraven els antics romans fa més dos mil·lennis. Usar un llenguatge infantiloide i acriaturat en contextos formals toca en el ridícul. Ara bé, ja sabem que la capacitat de l’ésser humà per a fer el ridícul és gairebé infinita.

Desfullant la rosa

2008-08-27T04:44:00.000-07:00

José Luis Ábalos, Jorge Alarte, Ximo Puig, Francesc Romeu i ara Ana Noguera. Queda un mes aproximadament per a què els socialistes valencians celebren el seu congrés i pel moment ja hi ha fins a cinc candidats que s’han postulat per a ocupar el càrrec de secretari general. I dic fins el moment perquè sembla que encara hi pot aparéixer algun més... perquè segur que queda algun sector, família, facció que no es troba representada i no renuncia a també poder dir la seua.

L’extensa nòmina de candidats resulta ben simptomàtica.

Perquè això de la democràcia interna dels partits no és que estiga bé, és que és imprescindible, ja que sinó així, no es concep una altra manera de gestionar qualsevol col·lectiu lliure. També cal tenir en compte que la designació de càrrecs per mitjà del dit ungit d’algun cap totpoderós ja no s’estila i, a més a més, dóna mala premsa. Els líders triats amb aquest sistema digital no acostumen a fer fortuna perquè les palmades inicials es tornen en ferotges crítiques quan els resultats són adversos. Qui té padrí el bategen, però sovint les despeses de la comunió ja te les has de pagar de la teua butxaca.

Però com diu la dita, tres són curtes i quatre són llargues.

I és que cinc candidats (no hi ha cinqué dolent diuen els castellans) em semblen una mica massa. I m’ho sembla perquè si hi ha cinc candidats es pressuposa que almenys hi ha cinc maneres diferents de concebre el partit i quin ha de ser el nou rumb a encetar. A saber: un socialisme valencià vist des de Madrid, un altre vist des de les Corts, un altre des de l’ajuntament de València, un altre independent de les sempiternes famílies socialistes, un altres de la tercera via...

Cinc propostes que no es poden (o almenys no es volen) conjuminar. Què no hi ha un mínim comú denominador que permeta aliances? Vertaderament totes resulten excloents? O això de pactar es deixa per a última hora quan estiga tot perdut i calga, almenys, salvar els mobles?

Perquè hi ha dues opcions. O cada candidat es considera el més idoni i creu a peus junts en el seu projecte i aspira sincerament a encapçalar la reconquesta del poder valencià o allò que succeeix és que tothom ho veu prou negre i aspira almenys a col·locar-se (ell i als seus) i a esperar en una posició acomodatícia que vinguen temps millors.

Considere i m’agradaria enganyar-me que l’únic guanyador d’aquest procés pre i postcongressual va a ser (un cop més) el PP valencià. Perquè no cal ser molt il·lusos per a saber que els candidats en qualsevol procés electoral balafien més forces en la crítica a l’adversari que en la presentació del seu programa.

El ciutadà percep (i les titelles mediàtiques també hi col·laboren a consolidar aquesta percepció) un PP fort, unit i amb les idees clares i un PS(PoC)V on fins i tot es qüestiona el nom. Aquest tema és força temptador però l’amic Lletra ja en parlà fa unes setmanes. Simplement aportar que sembla pel que he llegit en les enquestes que el canvi onomàstic comportarà possiblement guanyar uns quants vots però provocarà inevitablement la pèrdua de milers d’electors, de la seua història i de part de la seua dignitat. Si la solució dels socialistes valencians és fer-se un lifting per assemblar-se una mica més al PP i restar-los uns quants vots en vegada d’ elaborar un projecte engrescador que aconseguisca mobilitzar i il·lusionar la societat tornen (un cop més) a errar el camí.

El País Valencià (ups, perdó!) és juntament a Madrid, Múrcia i Castella Lleó el feu popular més consolidat on els càrrecs del partit de la gavina estan tan tranquils que han oblidats que els llocs de responsabilitat que ocupen no són vitalicis sinó temporals i allò que és pitjor, ningú pareix disposats a recordar-los-ho.

Perquè allò que queda clar (espere) és que més que un debat de persones i denominacions cal urgentment realitzar un enorme exercici d’autocrítica, veure en què s’ha errat (la veritat és que encerts hi ha hagut ben pocs), assentar les bases per a exercir una oposició crítica i responsable i començar a pensar que tal volta l’objectiu de qualsevol partit ha de ser intentar governar i no restar pels segles dels segles en l’oposició llepant-se les ferides.

Possiblement a la fi s’adonen que les disputes cainítiques no condueixen enlloc, potser se n’adonen que aquest descontrol només perjudica els valencians i beneficia els que han confós el territori en una enorme sala de festes a càrrec del contribuent, tal volta recorden que la política és un servei altruista que té com a finalitat la millora de la societat...però sincerament crec que tot es canviarà per a restar igual. I és que la disputa del poder ha de constituir en ella mateixa un mitjà i no un objectiu.

Estiu i romànic

2008-08-25T03:47:00.000-07:00

Estiu i romànic
Enguany, com fa ja un grapat d'anys, he aprofitat uns dies de relax per a recuperar, en part, el romànic de Navarra. I, per primera vegada, m'he trobat amb un especialista que m'ha deixat bocabadat. Es tracta d'un home, Javier Intxusta, propietari d'una casa rural a Garinoain i, alhora, estudiós del romànic. I quan dic estudiós és perquè en sap una barbaritat. Així, per exemple, a l'hora d'explicar el pòrtic de sant Pere d'Etxano (a la foto), es va passar hora i mitja sense parar. La veritat siga dita: em vaig adonar que no tinc ni idea de romànic i ho dic després d'haver recorregut una animalada de quilòmetres per tota la península i haver vist una altra animalada de construccions. Pel que sembla, la meua visió havia estat totalment equivocada i ara em tocarà començar de nou. Com diu un amic, "quan més gran, més t'adones de la burrera que tens." Pel que respecta a sant Pere d'Etxano, comentar-vos que està considerada com un dels misteris més difícils d'explicar del romànic. Si teniu ocasió, doneu-se una volta. Eunate, Leyre, Oliva, Sangüesa i, fins i tot, Uncastillo, poden servir de complement del viatge.

La mar.

2008-07-26T05:10:00.000-07:00

La mar
Des de fa algun temps, descobrisc, amb bastant enveja, que la poesia m'envolta quan jo sóc incapaç de muntar un apariat sense que cante a falla de barri de la perifèria. Hui, òbric el correu i em trobe aquest missatge d'un amic de l'ànima (i, alhora, cap d'aquest bloc.)
Parla de la mar. I ho fa amb tanta gràcia (almenys, per a mi) i tanta "poesia", que no he pogut evitar fer-vos-en partíceps. Allà va:

Si, amics, sí. La mar de calor, la mar de mandra, la mar de mosquits, la mar de basca, la mar de mosques i tanmateix, la mar de poca mar. Encara som de secà; potser la setmana pròxima ens n'anirem a la platja i aleshores tindrem la mar de mar.
Supose que vosaltres encara estareu en pont aeri Algemesí - El Perelló, no?
Quines coses ens depara la vida, senyor!
La mar de records. I la mar de ganes de veure-vos.
La mar de salut.

El PSPV (o PSCV)-PSOE

2008-07-23T10:24:00.000-07:00

El PSPV (o PSCV)-PSOE

La moguda pre-assemblea dels socialistes valencians em recorda algunes de les escenes de La vida de Brian, del grup Monty Python o la cèlebre frase de l'home de poble que comentava: ara que ja he aprés de dir plenícul·la, canvien el nom i li diuen flim. Vist des de fora, dóna la sensació que, en comptes de preocupar-se per organitzar projectes engrescadors i atractius, efectius i realistes, les distintes comissions provisionals s'escalfen el cap amb denominacions i estudis sobre els possibles votants. I, Catarroja descoberta!, s'adonen que la gent no els ha votat perquè "no han donat imatge de centre". I, clar, si canvien el nom del partit i, en comptes d'anomenar-se Partit Socialista del País Valencià, s'anomena Partit Socialista de la Comunitat Valenciana, hi haurà cua a l'hora de votar-los. O siga, d'una lògica espectacular. Reaccions? Les esperades: els candidats, més dividits encara; els votants, com en la pel·lícula de Brian: jo sóc del PSPV; jo del PSCV; jo del PSPV-PSOE; doncs jo del PSCV-PSOE; jo, del PSOE sense res més... Molt bé. Perfecte. A la marxa que porten és ben possible que no els vote ni tan sols la gent de carnet. I dit al pas: si canvia el nom, canviaran també els carnets o valdran els antics?
Quina manera de perdre el temps, no?

Trobada als Pirineus

2008-06-30T14:57:00.000-07:00

Trobada als Pirineus
La quinzena edició de la Trobada d'Escriptors al Pirineu, a la Seu d'Urgell, del 27 al 29 de juny, ha acollit per primera vegada autors occitans. Aquesta participació "ha estat significativa ja que té lloc en un moment en què el Senat francès acaba de 'tombar' el reconeixement del valor patrimonial de les llengües minoritàries", segons va explicat Ramon Sistac, president del Grup d'Estudis de Llengua i Literatura de Ponent i del Pirineu, i professor de la UdL. Mira que la cosa té "pelendengues". Just ara en què està de moda el "manifiesto" de Rosa Díez, Savater i la quadrilla, els gavatxos opten per la mateixa. O serà a l'inrevés? Tant se'n dóna perquè l'objectiu, com apunta Cucarella, és el mateix. Doncs bé. He estat a la Trobada (amb la meua dona, és clar) i he tingut l'oportunitat de compartir experiències amb gent d'un costat i de l'altre del Pirineu. He conegut persones realment compromeses amb la llengua i la cultura, hem gaudit de la música de la llengua occitana i hem patit en veure com patien per nosaltres. Les qüestions personals, les impressions que m'ha causat la gent, pertany al bagatge d'allò que diuen "íntim". Però, apuntaré que tenia ganes de conéixer personalment Pep Coll, Àlex Broch, Isidor Cònsul, Ferran Rella, Isidre Domenjó, Josep Maria Sala-Valldaura o la menorquina Maite Salord i he tingut l'ocasió de xarrar i compatir experiències amb tots ells. Ara entenc els company i companyes que han viscut aquesta experiència abans que jo.

Manifest

2008-06-30T11:53:00.001-07:00

Manifest contra el "manifiesto"

Per Toni Cucarella.

ENS NEGUEM A SER EXTERMINATS “DEMOCRÀTICAMENT”

Han coincidit en el temps dues iniciatives que s’han expressat públicament contra l’existència del català: la declaració –recolzada unànimement per tots els seus membres– de l’Académie française contrària al reconeixement legal del català dins la Constitució francesa i el Manifiesto por una Lengua Común impulsat per intel·lectuals nacionalistes espanyols, amb el suport de partits polítics i fins i tot d’una cadena de televisió.

Dues iniciatives que si les comparem amb atenció veurem que totes dues són, en essència i en substància, producte d’una idèntica mentalitat totalitària i exterminacionista. Ambdues atorguen als idiomes espanyol i francès caràcter cohesionador de les respectives nacionalitats, “forjador” en la declaració de l’Académie: «Depuis plus de cinq siècles, la langue française a forgé la France.» Més i tot, afirma que el reconeixement d’una mínima presència legal del català solsirà la identitat nacional francesa: «…les députés ont voté un texte dont les conséquences portent atteinte à l’identité nationale».

Acadèmics francesos i intel·lectuals espanyols comparteixen frisança comuna que prové de concepcions nacionals també similars. És el concepte superb i uniformador de la “grandeur” per a la nació francesa i de l’“imperio” per a la nació espanyola. Concepcions nacionals clarament tancades, excloents i obligatòries, de rància herència colonialista, atès que estan fonamentades en la imposició d’una part –la metròpoli dominant– sobre les altres –les colònies dominades–. Dit a la manera del Decret de Nova Planta, imposen el seu concepte nacional «por el justo derecho de conquista». Terminologia d’un referent històric que tot sovint nosaltres oblidem, però que ells, fidels als seus instints totalitaris, “conquistadors”, ni obliden ni abandonen. Bé ho remarquen els intel·lectuals del Manifiesto que «no se trata de una desazón meramente cultural […] sino de una inquietud estrictamente política». Com ells mateixos reconeixen, no està en perill l’existència de l’espanyol, sinó la seua condició de llengua de rang políticament superior en els territoris que foren conquerits i reconquerits per la força de les armes.

En tots dos casos, fan servir el maniqueu argument que només a través de l’obligatorietat constitucional del francès i l’espanyol és possible la conviència democràtica, i que la imposició d’una llengua única en tots els àmbits de la vida social i política de les respectives nacions és garantia de drets democràtics. És una argumentació tan fal·laç com maliciosa, i tan mesquina que provoca repugnància, per ser tan vulgar la manipulació en què s’empara: «…en España hay diversas realidades culturales pero sólo una de ellas es universalmente oficial en nuestro Estado democrático. Y contar con una lengua política común es una enorme riqueza para la democracia» «…lengua principal de comunicación democrática en este país»… Goebbels se sentiria ben orgullós i desvanit de comptar com a deixebles aquests Azúa, Savater, Pombo i companyia, malentranyats manipuladors de la realitat amb ominoses finalitats polítiques.
Però encara provoca més repugnància el cinisme infame que traspuen totes dues declaracions. Sona a burlesca quan afirmen reconèixer que les anomenades “llengües regionals” són un patrimoni «merecedoras de protección institucional como patrimonio compartido» «Les langues régionales appartiennent à notre patrimoine culturel et social. Qui en doute?» Però tot seguit, amb mà de ferro, marquen els límits d’aquest reconeixement, per a sentenciar-les com a llengües de categoria inferior, útils solament per al folclore i la reclosa vida en família. Li neguen, doncs, el dret, diguem-ho així, de la igualdat de drets. El dret superior, que per a l’espanyol i el francès emanana de les respectives i sagrades constitucions, «droit des droits», és vulgar imposició del dret de conquesta. Els intel·lectuals del Manifiesto en diuen «asimetría entre las lenguas españolas oficiales». Invent lingüístic que vindria a ser com aqueixa coneguda burlesca que es fa servir per a justificar els privilegis injustos, i que diu que en democràcia tots són iguals, però alguns són més iguals que altres. L’asimetria que ells diuen és un eufemisme, és clar: cal entendre-hi superioritat lingüística, diferenciació política entre llengües de primera i llengües de segona, entre llengua superior de la metròpoli i llengua inferior de la colònia: «La lengua castellana es COMUN Y OFICIAL a todo el territorio nacional, siendo la única cuya comprensión puede serle supuesta a cualquier efecto a todos los ciudadanos españoles» «Las lenguas cooficiales autonómicas deben figurar en los planes de estudio de sus respectivas comunidades en diversos grados de oferta, pero nunca como lengua vehicular exclusiva.» «…las comunicaciones administrativas, la información a la ciudadanía, etc... en dichas comunidades (o en sus zonas calificadas de bilingües) es recomendable que sean bilingües pero en todo caso nunca podrán expresarse únicamente en la lengua autonómica» «LOS REPRESENTANTES POLITICOS, tanto de la administración central como de las autonómicas, utilizarán habitualmente en sus funciones institucionales de alcance estatal la lengua castellana lo mismo dentro de España que en el extranjero, salvo en determinadas ocasiones características». En cap país del món, ningú no vol ser ciutadà de segona categoria, ningú no vol parlar la llengua dels vençuts; és preferible fer servir la llengua que té els drets superiors, la llengua de la metròpoli, la llengua dels vencedors. No han inventat res de nou. És la vella història sempre.

Diuen els intel·lectuals espanyols del Manifiesto que «las lenguas no tienen el derecho de conseguir coactivamente hablantes ni a imponerse como prioritarias en educación, información, rotulación, instituciones, etc... en detrimento del castellano» Si s’apliquen aquesta llei seua hauran de desdir-se del seu Manifiesto, perquè del contrari cauen en una flagrant contradicció. No debabes han volgut oblidar, perquè no convé a la seua persistent mentida, que la presència de l’espanyol i del francès als Països Catalans en detriment del català propi i secular s’ha aconseguit a través de la continuada coacció, com ara aquella “instrucción secreta” als corregidors borbònics «...pero como a cada Nación parece que señaló la Naturaleza su idioma particular, tiene en esto mucho que vencer el arte y se necesita de algún tiempo para lograrlo, y más cuando el genio de la Nación com el de los Catalanes es tenaz, altivo y amante de las cosas de su País, y por esto parece conveniente dar sobre esto instrucciones y providencias muy templadas y disimuladas, de manera que se consiga el efecto sin que se note el cuidado...» i tants altres exemples: «¡Soyez propes, parlez française!» «¡Hable usted en cristiano!» «Hable bien. Sea patriota, no sea bárbaro. Es de cumplido caballero, que usted hable nuestro idioma oficial, o sea el castellano. Es ser patriota. Viva España y la disciplina y nuestro idioma cervantino. ¡¡Arriba España!!» Caldrà recordar encara als eminents intel·lectuals espanyols de quin femer acostat en el temps provenen els arguments del seu Manifiesto, com ara aquests del cèlebre Luis de Galinsoga: «Todos los españoles debemos hacer estas tres cosas: pensar como Franco, sentir como Franco y hablar como Franco, que hablando, naturalmente, en el idioma nacional ha impuesto la Victoria». Són també hereus ideològics d’aquell altre personatge, republicà espanyol exiliat, Salvador de Madariaga, que va trobar positiva la victòria franquista si resolia el “problema catalán”. I ja sabem com resolia els problemes el criminal règim franquista. Aquests intel·lectuals del Manifiesto, també aplaudiran una dictadura qualsevol si fa el que ells, tan delicadament democràtics, anhelen: exterminar-nos.

MANIFEST CONTRA EL CINISME DELS BOTXINS

Els intel·lectuals espanyols del Manifesto i els jacobins francesos de l’Académie no poden suportar l’existència del català. Heus ací el motiu vertader de la seua compartida «desazón». Ens voldrien morts, lingüísticament parlant. Voldrien que el català fóra ja una llengua morta, anorreada «por justo derecho de conquista». I en veure que encara és viva arreu dels Països Catalans, neguitegen.

El Manifiesto i la declaració de l’Académie són diàfans exemples d’un nacionalisme xenòfob i excloent, inspirat en conceptes irracionals de superioritat lingüsitica i cultural. Són propers a ideologies intolerants basades en la superioritat racial com ara el nazisme i l’apartheid. Totes dues inciatives són exemple d’un nacionalisme exterminacionista que no dubta a subvertir i manipular els valors democràtics per tal de justificar els seus objectius. El que pretenen és mantenir una injusta i ominosa diferència entre llengües superiors i llengues inferiors, i justificar sense contrició democràtica el dret de les primeres a fer desaparèixer físicament les llengües per ells considerades inferiors. No és altra situació, doncs, que aquella de vencedors i vençuts, de la metròpoli i la colònia, i de la imposició –encara!– dels detestables drets de conquesta.

És miserable i mesquina la tergiversació de la realitat lingüística que fan dels Països Catalans. És per a nosaltres un dret democràtic irrenunciable conservar el nostre català com a llengua pròpia i única als Països Catalans, per a la qual cosa invoquem el mateix dret que tenen, posem per cas, un parisenc a viure íntegrament en francès a París o un sevillà o un madrileny a viure en espanyol en els seus respectius territoris, sense haver de patir interferències ni imposicions de llengües alienes imposades ací per interès polític.

Donar suport i justificar els esbiaixats arguments del Manifiesto i de l’Académie és posar-se al costat del dret a l’extermini, i per tant acceptar com a germans ideològics el nazisme i l’apatheid criminals. Els intel·lectuals i acadèmics que han elaborat i subscrit sengles declaracions contra el català són més aviat mentalitats torbades per rancis deliris de superioritat nacional i lingüística. Hàbils en la tergiversació de la realitat, i per això avantatjats deixebles de les doctrines manipuladores del nazi Goebbels, han donat proves irrefutables d’una profunda misèria intel·lectual.

I val a dir ja estem farts. Farts de tantes i tantes lleis que han fet i fan contra el català. Farts que hagen mensypreat tantes persones que foren empresonades, torturades i assassinades per defensar el dret a existir del català. Farts que encara avui dia adreçar-se a un policia en català puga ser considerat delicte. Farts d'intel·lectuals pseudodemocràtics al servei de la mentida.
Nosaltres, ciutadants i ciutadanes dels Països Catalans, defensem el nostre dret irrenunciable a viure en català sense haver de demanar permisos, sense haver de ser considerats, a casa nostra, ciutadans i ciutadanes de segona categoria, i menys encara haver de ser titllats d'antidemocràtics per voler-ho i defensar-ho.
No caldrà demanar ací, de cap manera, que els estats francès i espanyol reconegen la seua secular intenció exterminacionista. No ens cal. No ens calen declaracions hipòcrites de dos estats que s’han fonamentat i construït sobre la destrucció i l’extermini dels altres pobles, perquè som conscients que aquesta intenció anorreadora forma part intrínseca de les seues respectives concepcions nacionals. I alguns dels seus intel·lectuals més conspicus han tornat a recordar-nos-ho.
Pel dret a viure en català als Països Catalans i contra el cinisme dels botxins espanyols i francesos.

Un equip gens compensat

2008-06-25T08:47:00.000-07:00

Com si es tractara d’una prolongació més de la premsa esportiva, avui les capçaleres més generalistes també han optat per oferir-nos un grapat de titulars ben sucosos que hi tenen força similituds tan pels fons com per la forma.

Figueres asegura que el Consell no ha dicho que no exista unidad de la lengua (El Correo Gallego?)
Així després d’escoltar les declaracions de la Presidenta de l’AVL a L’Avui (haurà calgut un torsimany?) irremeiablement he convocat en la meua memòria a Arsenio Iglesias “el bruixo d’Arteixo” perquè era entrenador de futbol i, a més a més gallec. Dir públicament un càrrec polític que “el Consell no ha dit que no existisca la unitat de la llengua “ és com si un entrenador o jugador de futbol continuara despatxant les seues entrevistes amb els típics tòpics de “el futbol és així”, “el baló no va voler entrar” o “som onze contra onze” o com si al cap de la NASA li pregunten cap on llança els coets i després de pensar-s’ho molt, afirma ben orgullós que “indubtablement cap amunt”!

Font de Mora advierte de que no le "temblará el pulso" si se incumple la orden de Ciudadanía (Levante)
El bons equips i que a més a més juguen a l’atac solen comptar amb extrems ràpids, traçuts i amb bon regat i gran precisió en els centres. Doncs bé, l’equip popular valencià compta amb un extrem que juga per la dreta lent, tosc, amb manca de cintura i que ja porta temporades llançant a córner cada bona passada que li arriba.

Però malgrat l’evident desesperació del públic entés que assisteix atònita a tal cúmul de despropòsits, incomprensiblement continua jugant de titular gràcies al vist i plau del president de l’equip i a la seua desfasada aposta pel joc de força de procedència anglesa.

El PP se adhiere en elmundo.es al Manifiesto en defensa del castellano (El Mundo)
Ai! I que dir dels hooligans i ultres, eixe costat obscur de l’esport totalment prescindible, que per tal d’animar de forma entusiasta el seu equip (que ja compta amb un notabilíssim nombre de seguidors i de suports mediàtics i institucionals) recorren al menyspreu de l’altre equip, a qui només qualifiquen en termes de rival, adversari o contrari.

Que passaria si escriptors dels EUA davant l’ascens del castellà en aquelles terres signaren un manifest en defensa de l’anglés? Qui serien els primers en qualificar aquest fet d’escàndol i atropellament cultural?

Per cert davant “l’evident persecució que està patint el castellà” a l’estat espanyol sembla que els sotasignants hagueren de fer públic l’esmentat manifest d’amagat i que ca mitjà de comunicació s’ha ofert per a publicitar-lo per evitar represàlies.
I a mi que em sembla que aquests d’UPD continuen de campanya o potser ja estan preparant la propera.

Per sort, quan tot l’equip s’ensorra ens resten els centrals, eixe últim bastió irreductible que aguanta amb força les envestides rivals i projecta amb energia els locals.

Aquest matí l’amic Ricard ja ho anunciava, ara fa uns minuts mentre llegia El País ho he pogut corroborar. Qui ens anava dir que les incatalogables declaracions d’Indefinició Figueres serien contrarestades amb unes altres manifestacions que malgrat la seua naturalitat i espontaneïtat resulten molt més assenyades.

Entrevista en profunditat en la secció d’esports d’El País a Carlos Marchena, central del València i de la selecció espanyola nascut prop de Sevilla.
P. Es usted andaluz, pero diría que le he escuchado ordenar la defensa con Puyol en catalán durante los entrenamientos.
R. Piense que vivo en Valencia. Así que entiendo a Puyi cuando habla con Capdevila en catalán y le contesto yo con las palabras que sé en valenciano. Le hago una broma y él se muere de risa. Hace muchos años que coincido con Puyol en la selección. Nos entendemos bien.

Doncs això, sembla que el Govern hi ha massa pilots de bòlids, golfistes i patrons de vaixell i cap futbolista que jugue de central.

Camps y Rita estrenan el circuito urbano de F1 (Las Provincias)

Veges que l’han estrenat! Sobretot per l’accepció valenciana d’aquest verb.
3. tr. Gratificar algú amb algun do o alguna estrena (Regal, present, donat com a gratificació a un servei).

Eurociutadania

2008-06-16T11:22:00.000-07:00

Sembla que la celebració de l’Eurocopa està seguint-se de ben a prop a casa nostra. I no, no ho dic pel decisiu paper que està jugant Villa (per cert, a l’AS o al Marca deuen haver oblidat que fins fa quatre dies l’únic lloc on havia de jugar el Guaje era a la dreta de la banqueta), ni perquè milers de joves valencians hagen rebuscat en els armaris per tal de recuperar eixes disfresses de toreros, falleres, folklòriques i guàrdies civils abans de fer la maleta i embarcar-se cap a centreeuropa. Que tu observes de ben a prop les graderies hispanes el dia que juga la “fúria” (per cert, amb jugadors com Xavi, Silva, Iniesta o Sena el qualificatiu és força paradoxal!) i sembla més una macro acomiadament de fadrí que un torneig seriós de futbol.

Però bé, com deia abans, sembla que els reportatges que ens arriben de terres suïsses i austríaques mostrant l’hospitalitat, el saber fer i el civisme d’aquella gent han fet plantejar-se a més d’un dirigent valencià que ja va sent hora d’abandonar els nostres típics tòpics de “homus mesinfotis meditarranius” i posar-se a treballar per a ser una mica més europeu. Que això de ser “europeu” amb totes les connotacions que hi porta adjuntes: educació, cultura, treball, respecte...és un valor en alça en una societat cada volta més global i heterogènia.

L’ordre del Consell és ben clara: Cal millorar la imatge de València i per a fer-ho no calen només “eventos” sinó que a més cal civilitzar els ciutadans, aquests bàrbars a qui només els agrada la música, la beguda, la festa i el soroll. (En aquest punt caldria matisar que és per precisament aquests “atractius” pels quals tots els estius milers d’europeus civilitzats abandonen els seus estats civilitzats per tal de recalar en les nostres incivilitzades platges).

Així que com una mena d’avançada alguns municipis valencians ja s’ha ficat mans a l’obra per tal de conscienciar a la població que això de ser europeus mola mogolló i que qui no vulga pegar cabotada i accedir-hi haurà de rascar-se la butxaca:

Enguera sancionará las burlas a las personas y los gritos que molesten a los vecinos (El Mundo)
Valencia prohíbe las tracas en las bodas para frenar el ruido (Levante)
Alcàntera sancionará con 60 euros a las obras que hagan ruido durante la siesta (Las Provincias)

Seguint l’estela d’aquests consistoris locals alguns organismes públics també perseveren per tal de fer dels valencians un ciutadans cosmopolites, políglotes i globalitzats.
La Universitat establecerá el inglés como requisito obligatorio para titular a sus alumnos (El Mundo)

Encara que com en els cas de la Conselleria d’Educació no siguen entesos i això té pinta d’acabar com el ball de Torrent.
La polémica por la asignatura continúa (Las Provincias)

Tanmateix sembla que d’ací unes dècades si aquestes mesures esdevenen exitoses podrem afirmar que la gran Europa comença al penyal de Gibraltar, continua fins els Prineus, es bota França, i torna a aixecar-se ben ufana a l’altra part del Alps. I és que pel que sembla els francesos han oblidat el fet que són la gènesi de gran part del que és avui Europa i han decidit iniciar un preocupant involució ideològica, social i cultural (ah! I fins i tot futbolística)
"Las lenguas regionales atentan contra la identidad nacional" (El País)
L’Acadèmia francesa demana que el basc i el cors siguen exclosos de la reforma constitucional.

El padrí i el condol

2008-06-14T02:26:00.000-07:00

Cae la 4º organización mafiosa más importante (El Mundo)

I ells com ho saben que és la 4a? I si és la 1a , la 2a o la 32a) Que potser hi ha una lliga russa de màfies? I si començaren fluixos la temporada però en el mercat d’hivern s’ha reforçat amb una parella de bons sicaris a sou, un ministre corrupte i dues concessions manipulades?

Ara que no m’estranya perquè fa unes setmanes El País informava que a Sicília havien detés el cap de la família mafiosa més important d’aquesta illa, que a més a més controlava el negoci de la recollida del fem. O siga que a Itàlia (on s’inventà aquest esport) ja poden passar els anys però indubtablement continuen mantenint un nivell de joc més elevat, només cal comprovar qui és el seu Primer Ministre.

A més cal tenir en compte que a l’Estat espanyol també hi ha uns quants de emporis mafiosos: els gallecs del narcotràfic, els immobiliaris de la Costa del Sol, els de les requalificacions a casa nostra...

Una vegada comprovat que no hi ha país d’Europa que no compte amb una bona xarxa de famílies mafioses, a què espera la UEFA (vist l’èxit de l’Eurocopa) a muntar una Champions League que enfronte les principals potències de l’especialitat?

Imagineu-se: 1r Campionat d’Europa del “mangoneo” i “l’extorsió” .Evitaré donar un llistat de possibles patrocinadors però jo conec un territori que estaria disposat a acollir qualsevol tipus d’”evento” com aquest a càrrec del submís contribuent. Per cert, com a himne oficial per als prolegòmens dels partits no cal calfar-se molt el cap: la banda sonora d’EL Padrino I, II o III.

Canviant de tema...

Tradicionalment les notícies que més ràpidament recorren els carrers i places dels nostres pobles són: si algun veí li ha tocat un pessiguet en els cupons dels cecs, si l’ajuntament ha col·locat a algun familiar botant-se a la “torera “ els procediments ordinaris i si ha faltat alguns dels seus conciutadans.

I per tal de ratificar aquesta última notícia s’acostuma a, una vegada ha quedat en desús el tradicional codi campaner, pegar fotocòpies pels indrets més concorreguts de la vila amb les dades, una fotografia i tota la informació sobre el sepeli. Que tu penses: vaig a apropar-me a veure qui ha desaparegut de sa casa, però t’apropes i te n’adones que efectivament ha desaparegut un veí, però per a no tornar, almenys durant una temporadeta.

Si aquests mitjans de difusió local fallen sempre pots acudir als centres d’informació municipal més propers per conéixer de primera mà tots els ets i els uts de la notícia, és a dir: forns, perruqueries o barberies i eixa multinacional dels mass media que és el Mercadona.

Doncs bé, per modernitzar una mica aquest assumpte sembla que l’última moda per a amants de la més rabiosa actualitat local és la possibilitat de subscriure’s a una pàgina web elaborada ex professo.
Una funeraria de Callosa comunica por SMS los óbitos a través de la web quisamort.com (Levante)

Imagina’t que estàs a ta casa i de sobte sents unes campanades al teu mòbil. Hauràs d’estar atent perquè segons la cadència i el nombre de tocs el missatge t’informarà de la celebració d’un bateig, una comunió, un casament o una defunció. Si el so de les campanes ha estat substituït per alguna melodia dels Beatles, tranquil, no patisques, deu tractar-se d’una boda civil.

Però bé, si l’esmentat missatge té per desgràcia, la intenció d’informar-te de la pèrdua d’un vilatà, tens, tot seguit, la possibilitat de compartir aquests moments tan tristos sense moure’t de casa amb els seus parents.

Com? Només has de prémer el botó Contestar i després de triar el Politono (És l’hora dels adéus, el cant dels ocells...) que vols que acompanye el teu text, elegir un dels textos del Menú condolences: A tots ens ha d’arribar, sempre se’n van els millors, si fa quatre dies els vaig veure la mar de bé...

Lepidòpters, coleòpters i helicòpters

2008-06-05T05:59:00.003-07:00

Algemesí abrirá en 2009 el primer helipuerto que podrá formar a pilotos en la Comunitat (Las Provincias)

Del compromís d’Algemesí amb l’educació en donen fe els nombrosos centres que s’hi localitzen: dos instituts i una desena de centres de primària i secundària. A aquest ampli ventall docent s’incorpora ara una nova iniciativa, sembla que pionera, a tot el nostre territori.

La veritat siga dita, feia falta.

Perquè fins fa quatre dies, si complies els setze anys i això d’estudiar no anava amb tu, tenies tres eixes laborals: el negoci familiar, l’obra o la taronja.

Però la crisi econòmica ha provocat que moltes xicotetes i mitjanes empreses vagen amb l’aigua al coll, que hi haja una aturada considerable en la rajola i que la taronja continue immersa en una carreró sense eixida.

Així que és important que l’administració oferisca solucions imaginatives: les escoles tallers, programes de garantia social, cursos d’especialització...

Aquestes propostes compten amb molts avantatges. La més important: aporten una formació a un jóvens en feines que tenen una important demanda social. És a dir, els joves aprenen treballant i a més, cobrant algun duret.

D’aquests programes han sorgit un gran nombre de fusters, llanterners, jardiners, electricistes, pintors... però de pilots d’helicòpter, una de les professions amb més eixida a hores d’ara, ni un ni mig ni cap.

Perquè si vols ser dissenyador gràfic, dietista, administratiu, mecànic...ho tens ben fàcil, t’apuntes a un mòdul i ja està. Però, i si la teua vocació, que descobrires de menut vegent el Trueno Azul, és ser pilot, on t’adreces? Vés-te'n al Guinovart o a Silla i digues que vols ser pilot i veuràs com quedes.

Segurament el projecte rebrà moltes crítiques, però d’ací uns anys quan contemplem al periòdic la foto de graduació de la primera promoció de pilots, sostenint els seus cascs, amb les seues granotes color caqui, i els seus posats serisos, la nostra opinió indubtablement canviarà.

A més aquest projecte contribuirà a millorar la nostra seguretat ja que la policia rural augmentarà la seua eficàcia si vigila els camps des de l’aire.

Tampoc cal oblidar que quan d’ací uns anys Alzira tinga enllestit el seu aeroport i a la Ribera es munte el primer parc aeronàutic del País, Algemesí ja estarà més que preparada per afrontar el repte.

Aquests polítics són uns visionaris, per un costat promocionen el lloguer de bicicletes i per l’altre no escatimen mitjans en la promoció d’un mitjà de transport amb tant de futur.

VK

Las Corts difunden un vídeo por su 25 aniversario en el que solo aparece Camps (Levante)
És clar, Paco Camps Palomo celebra el seu 25é aniversari i les Corts li preparen un vídeo sorpresa. On està el problema? O en el reportatge de la comunió de ZAplana eixia també l’oposició socialista i en la confirmació de Lerma estaven convidats els dirigents d’Unió Valenciana?

Alcàntera sancionará con 60 euros a las obras que hagan ruido durante la siesta (Las Provincias)
Açò si que són polítiques socials i no les que impulsa ZP. Si a més, als xavalets dels “amotets” es feren pagar el doble ja seria el súmmum. Que la migdiada és una de les poques aportacions espanyoles al desenvolupament mundial i cal promocionar-la i protegir-la com cal.

Per a Bernat, un penitent seguidor

2008-06-02T13:47:00.000-07:00

LOS DÍAS 26 Y 27 DE JULIO
El circuito urbano acogerá una prueba de Fórmula 3 como ensayo del Gran Premio

Agrairia que algú que entenga del tema m’ho explique. Perquè resumint-ho molt, aquest muntatge de la Fórmula 1 és si fa no fa així:

Els mesos d’estiu molts veïns del Cap i Casal hauran de suportar les molèsties ocasionades per una competició organitzada per una empresa privada (Aspar, Roig...) que utilitza unes infraestructures públiques i d’altres que s’estan construint ex professo a càrrec de tots els contribuents. A més la major part de la promoció de la cursa està càrrec de Canal 9, una cadena de televisió teòricament també pública.

A la fi, els socis de l’empresa privada i els organitzadors internacionals s’embutxacaran un grapat de milions, als veïns només els restaran les molèsties i als valencians un deute cada cop més gran que anirà en detriment d’altres despeses necessàries de tipus social (educació, sanitat, infraestructrures...).

Per acabar, només explicitar tres dubtes dels moltíssims que me s’ocorren:
-Si València es vanagloria de comptar amb un dels millors circuits del món, el de Xest, per què no es disputa allí la cursa i ens estalviem moltíssim milions, obres faraòniques i els maldecaps del veïnat.

- Si realment aquest event serveix per atraure turisme a València, per què no es disputa en maig, setembre o octubre? Ho dic perquè celebrar-lo en agost em sembla una mica redundant quan tots els turistes ja estan ací.

- Resulta simptomàtic que els últims territoris a incorporar-se aquest circ del motor (motociclisme i fórmula 1 principalment) són països d’orient pròxim i asiàtics que gaudeixen d’una dubtosa democràcia o que estan governats per emirs o sultans per als qui tot açò és una mena de capritx o divertiment luxós...doncs, això, que em resulta una mica sospitós.

PS1. Los tertulianos de RTVV no hablan del PP (Levante-EMV)
Cuando enmudecen los hombres... ¡hablan las piedras! (un homenot del meu poble)

PS2. Un bon amic m'informa que recercant aquest blog a la xarxa ha trobat al CercCAT la següent referència:

Tirant a Fotre és un blog d’informació alternativa, realitzat des de Guadassuar (Ribera Alta). Informació de caire general i una visió crítica de l’actualitat valenciana.

O el terme de Guadassuar és molt gran i ja abraça part del meu poble, o hem encetat una fase d'expansió muntat una nova delegació o els meus caps han decidit traslladar-hi l’empresa per allò de què el poble veí compta amb aeroport, camps de golf i palau de congressos i jo encara no m’he enterat. Per si les mosques, TaF a dia de hui continua sent d’adscripció muixeranguera (bo, i negreta, per Josep)

PS3. Artista convidat.

Us copie pel seu gran valor etnològic part d'un correu que he rebut hui mateix. Mantindré el nom d'aquest autor pluridisciplinar en l'anonimat. Però només un avís: Savater, Marina... tremoleu, la revolució filosòfica ja és a prop.

EL MESCLAILLO

Si reflexionem sobre el passat trobarem que hi havia coses que encara que insignificants i menudes tenien una importància per a nosaltres en determinats moments de la nostra vida que fins i tot transcendia a la nostra dimensió espiritual.

El paquet de “mesclaillo” del MANISERO, es pot considerar una d´aquestes “realitats transcendents”. En primer lloc cal partir de la base que el “mesclaillo” està considerada una obra d´Enginyeria perfecta únicament igualada pel “Colajet”. El paquet del “MANISERO” era únic, possiblement la seua exacta, mil·limètrica i estudiada proporció de cereals, llegums i llavors.

La quantitat de cigró era reduïda entre 10 y 15 evitant així un regust farinós al finalitzar el paquet, tres o quatre panses per refrescar la boca de tant de saladet, quelcom paregut a un fesol sec pla i més gran que la resta dels elements (3 o 4 per paquet), algun cacauet (un máxim de 15), de un 20 a un 30 per cent de dacsa (quicos) i una quantitat inferior de pipes (una majoria excessiva en els actual paquets que venen ara). Els quicos del “MANISERO” tenien la virtut i la desgràcia que estaven ben nets, els netejaven amb molta sosa, el problema es que no es prenien el tema igual d’ en serio per rentar-la (possiblement per això estaven tan bons) a més estaven cuits de una forma especial no con el “crujiente” o el “red toast” de Grefusa i altres que pareix més bé que espigues menjant crispis de Kellogs.

Ara bé el toc mestre (i espere no haver oblidat cap altre ingredient… el palet que solia eixir no és un ingredient eh!!), com deia ….el toc mestre del MANISERO que cap altra marca ha pogut igualar, el que alguns afortunats podien trobar i apreciar, i sols uns elegits gaudir era la XUFA. Eixa xufa refrescant, rabuda, tuberculosa quasi centimètrica!! Si et tocava una XUFA era com si et tocara “el sueldo para toda la vida” del NESCAFÉ.

Dins el darrer blau

2008-05-28T12:32:00.000-07:00

La Comunitat Valenciana pierde siete banderas azules (Las Provincias)
Barberá recurrirá la retirada de la bandera azul de la playa de la Malvarrosa (Las Provincias)
Cataluña anuncia un pacto para intercambiar Canal 9 y TV3 (El Mundo)
La Comunitat y Cataluña unen fuerzas para mejorar la financiación de la sanidad (Levante-EMV)

Què ens està passant?
Europa comença a eliminar les banderes blaves de la Comunitat Valenciana, d’ací quatre dies podrem veure TV3 sense problemes i a Camps li ha pegat ara per començar a pactar amb els catalans.

Però aquesta sorprenent nova política conciliadora amb els nostres veïns del nord no acaba ací.
Nuevo contacto del Barça por Silva (Sport)
Sembla que el València CF està disposat a desprendre’s del seu millor jugador per tal de facilitar al Barça que es renove i presente un equip de garanties. Aquest sí que és una prova contundent del canvi de rumb diplomàtic.

De fet la delegació valenciana ha oferit la seua experiència en grans eventos al govern català. Un alt càrrec de la Conselleria no ha dubtat a afirmar:
- Si el President Montilla ens ho permet, ens emportem rajola a rajola la Sagrada Família cap a València i em tres mesos li l’acabem, li adossem una urbanització, un circuit i uns camps de golf i lloguem al Papa per a què la inaugure.

al maig, cada dia un raig

2008-05-26T10:29:00.000-07:00

Bon dia i bona setmana.
Hui mentre caminava cap a casa abans de dinar he tractat de mirar d'assajar alguna entrada per aquest blog que últimament (per motius de feina) tinc una mica abandonat. Finalment he parat esment en quatre situacions paradoxals que m'agradaria compartir amb vosaltres.

La primera.

Hi ha una mena de dita que afirma que si vols saber vertaderament com és una persona, només has de donar-li poder. Realment quan es recorre a aquest proverbi es fa sempre amb la intenció, no de ponderar una actuació, sinó de criticar-la obertament. Doncs, observant el kaos popular propagat intencionadament a bombo i platerets, caldria reformular aquesta sentència per tal d'aplicar-la a la dreta espanyola: Si vols saber vertaderament com és una persona de dretes (reformista o no) només has de llevar-li el poder (econòmic, polític i mediàtic) del qual gaudia fins no fa molt.

La segona

Lligada amb l'anterior. El PP espanyol sembla una cabina marxista (tranquils, no russa sinó la famosa cambra dels germans Marx), i el PSOE sembla estar vivint una època de serenor i bonança. Però a casa nostra el PP valencià continua ben segur dels seu domini total i a més es creu peça indispensable per acabar de resoldre el trencaclosques popular a nivell estatal. Espanya és diferent i València és diferent a Espanya. Algun nacionalista ja estarà pegant bots d'alegria.

Anem a pams:

1a hipòtesi de treball: el PP valencià és menys dolent que el PP nacional (la rebutgem directament perquè el PP valencià és el més nacional de tots)

2a hipòtesi: el PSOE valencià és més dolent que el PSOE estatal (ah, però hi ha PSPV?)

3a hipòtesi: ací continuem sense enterar-nos de res, Benvinguts a Mesinfotland!

4ahipòtesi tenim una classe política de 2a regional. Govern mediocre i oposició virtual.

Sincerament crec que es tracta d'una barreja de tot plegat.

La tercera

Sobre el fenomen Chikiliquatre. Decididament, la vida amb tots els arxius que porta adjunts (família, feina, preocupacions...) és una cosa massa seriosa com per a no prendre-se-la a broma. La gent necessita sovint no-pensar, deixar-se dur i simplement gaudir-ne; recerca vàlvules d'escapament i el bon humor és una de les més barates, simples i eficaces.

La quarta

Aquestes últimes setmanes per motius de treball he hagut de fullejar alguns dels últims exàmens del nivell mitjà de la JQCV. Dues conclusions:

- Per què no opten directament per canviar el nom de la Junta pel de Tribunal de la Inquisició? I de cap de la tribu al tio que dissenya les proves, perquè pitjor és impossible fer-ho.

- Si pretenen promocionar el valencià així, que ho deixen estar...només estan afavorint la desafecció lingüística; i si aquesta plataforma juntament amb C9 forma part d'una programa que té com a objectiu que els valencians avorrisquen la seua llengua, enhorabona! Indubtablement han encertat el camí.

Antídot sabatí contra el chiki-chiki

2008-05-22T12:00:00.000-07:00

Tirant a Fotre amb la (bona) música

Agenda cultural (Cita inexcusable)

Qui? Alfred Garcia. D’origen carletí i neoadscripció algemesinenca. Un fenomen. Compositor i pianista. Es fa acompanyar d’un piano de nom Clemente (sí, com l’entrenador basc) i no d’una guitarra anomenada Luciana.

Què? Un concert ben íntim (és un dir, més que res per l’atmosfera, home, espere que en siguem més de vint) on oferirà les seues darreres composicions, la majoria arreplegades a “Sagnant” el seu últim disc.

Quan? El proper dissabte 24 de maig. A les 19:30 hores.

On? A la Casa de la Cultura d’Alzira.

Per què? Perquè és un músic com un piano de cua (mai millor dit) i encara que no sigues cap melòman gaudiràs amb la interpretació de l’obra d’aquest jove compositor riberenc. Per cert, t’avise que aquest tio ni vesteix rotllo cobrador de morosos ni pretén abstraure’ns amb virtuoses peces clàssiques (encara que si s’ho proposa ben segur que ho aconseguiria).

Com? Apropant-se a escoltar-lo. No se m’ocorre millor manera de passar una vesprada de dissabte tranquil·la, amena i per a tots els públics (bo, potser sí, per aquesta també n’és una). A més l’oratge ja indica que el dissabte una borrasca amb prou mala llet arruixarà bona cosa i amb eixe temps què feu vosaltres pel carrer. A més a la Casa de la Cultura estareu sota sostre i les butaques són prou còmodes.

VK

Casi la mitad de los españoles no se ducha a diario y sólo un 14% lo hace cuatro veces por semana (Levante)
Clamorós èxit popular de les campanyes mediàtiques de sensibilització per a l’estalvi d’aigua. Espanya contribuieix personalment a la lluita contra la sequera.

Lo Rat Penat arremete en su 130 aniversario contra la Acadèmia Valenciana de la Llengua
Enric Esteve, presidente de la entidad, dice que el idioma que utiliza Canal 9 "no es valenciano" (Las Provincias)
Mai pensava que arribaria a dir-ho, però coincidisc plenament amb Enric Esteve. Efectivament la llengua emprada a C9, és castellà o una varietat col·loquial amb força vulgarismes, però mai, el valencià estàndard que hauria de ser.

RTVV tendrá el próximo año un contrato-programa que revise su modelo financiero (Levante)
L’espai en qüestió portarà per títol 3D (Destarifat Deute Descomunal).

9 CANAL SUR

2008-05-19T14:10:00.000-07:00

Hui és un d’eixos dies on has de plantejar-te dues vegades no presentar-te al PROP més proper i quan el funcionari públic et pregunte què vols, no abocar-li:
- Doncs mire, m’agradaria que em lliurara els impresos per a apostatar de ser valencià.Perquè ja estic fins els nassos.

La premsa, fins i tot la més propera al règim, ens confirma que Canal 9 és un forat negre que no para d’engolir milions d’euros, hores de programació en valencià i una audiència penitent que s’entesta (per allò que és la nostra) a continuar perseverant en el martiri catòdic.

Per altra banda, l’educació està pitjor que mai, que ja és dir. El conseller no sap cap on pegar, la pensada de l’Education for the ciutadations ha esdevingut un embolic del qual ningú no es fa responsable i els docents, que no saben cap on mirar, van més perduts que un coll verd per l’albufera en dia de tronà.

A més Paco Camps ha dimitit del maldecap de ser President i ja porta setmanes amb el piloto automàtic de la governabilitat ficat i més preocupat del que passa a Gènova que del que passa a casa nostra mentre com a bona núvia nerviosa espera impacient el convit congressual de juny per tal d'oferir noves glòries a un partit cada cop més impopular per als seus. Deu pensar “ a río revuelto (i cabalós per a un bon transvasament) ganancia de ppescadores”.

Ah, i per descomptat a l’altra vora, al marge esquerre, no hi resta ningú ni se l’espera. Els socialistes ja deuen estar de vacances i els nacionalistes continuen en una perenne refundació galantejant forces desunides i ecològiques.

Doncs bé, per a postres. Em conten que C9 per tal d’eixir de la crisi (o desacceleració) mediàtica en la que està submida ha encetat l’emissió d’un programa anomenat ALMA DE COPLA que pretén llançar a l’estrellat nous valors de la copla. No m’ho crec. Com a broma no està malament. Ací promocionem la copla i a Sevilla les albaes. Però força encuriosit em llance al buscador i com no, ensopegue amb el programa en qüestió. Ací teniu el propòsit del mateix amb les seues pròpies paraules:
En Televisión Valenciana hemos empezado a buscar a una joven y esperamos que futura estrella de la copla. Diez concursantes y ocho aspirantes nos han mostrado ya sus dotes como cantantes dentro de este género. Ya tenemos, por tanto, a los 14 primeros concursantes, pero nos faltan dos.

Ja ho sabeu, comboieu a la veïna , agafeu la guitarra i cap a Burjassot. O bé espereu al proper esperpent, aquesta vegada exportat de TeleMadrid: "cohe la rachola que nos sobra y vente a bailà un chotis". Així, més xulos que un 8, o millor dit, que un 9.

11 contra 11

2008-05-15T11:30:00.001-07:00

Compromís pregunta a Blasco si firmarán los futbolistas el contrato de integración (El Mundo)

Crec que Compromís erra en aquesta ocasió, doncs el problema en la major part dels clubs radica més en un excés d’integració que en una manca d’adaptació a la societat del club que els acull.

Abans fins i tot de vindre ja coneixen perfectament tots els ets i uts del sistema econòmico-financer del país al qual emigren i fins i tot han pactat un horari de treball força flexiu i còmode, molt en simtonia amb els costums laborals autòctons.

I un cop ací, comencen per assaborir els rics plats de la seua gastronomia, continuen coneixent els indrets més atractius del territori i acaben fins a altes hores de la nit congeniant amb tota la jovenalla que es creua al seu pas als garitos i clubs de marxa.

Fins i tot sovint el procés d’incorporació és tan exitós que provoca que molts esportistes siguen homenejats amb pasdobles de la terra i acaben muntant negocis i aconseguint la doble-nacionalitat.

La AVL edita un 'Vocabulari de futbol' (Levante-EMV)

El pamflet es subtitula el balonpeu segons Canal 9 i inclou un vocabulari futbol-C9-valencià. On per exemple trobem mots com: delanter, centrecampiste, autopase, paradó, palco, orsai, camillers... i expressions com patà i amunt, el baló fa un ciri, remat al pal, la grada s’ompli de mocaors o s’ha endut per davant cavall i picaor.

Per cert, ens informen que l’AVL ja té ha començat ha treballar en un nou projecte lexicogràfic: Vocabulari dels bous. Aquest treball estarà coordinat pel Soro que a més ha sigut l’encarregat d’escriure el pròleg titulat: Xe, berenem?

Això em passa per llegir el diari

2008-05-11T01:44:00.000-07:00

Rita Barberá: "los valencianos van a pelear hasta la última gota de agua" (Levante)

Altra volta pum!. Que una persona amb un càrrec polític important utilitze els mitjans per fer soflames de tipus bel·licista: pelear, hasta la última gota... està malament, és immoral i diu ben poca cosa del tarannà de qui les profereix. Però allò que vertaderament em molesta és la tendència de molta gentola a la generalització, o parlant en plata, eixe ús i abús del “los valencianos”.

Quins “valencians”? Tots? Potser ens ho han preguntat? O només és una intuïció?
Val, d’acord, no anem a ser malpensats, m’ho crec. Anem per feina. Sóc valencià, així que almenys que ens ho fiquen fàcil. De quin tipus de conflicte bèl·lic estem parlant? Guerra de guerrilles, de trinxeres o només fent harca? On cal allistar-se? Estem tots obligats o hi ha un mínim per família? I un cop aconseguim l’última gota de l’aigua catalana i ens quedem sense arguments polítics, què fem? Ens n’inventem uns altres? “Aquests són els meus principis, si no li agraden, en tinc uns altres” (Groucho Marx dixit)

Llàstima (ho he pensat més d’una vegada) que l’Ebre no passe per València i que els catalans no siguen els qui ens reclamen els transvasaments, perquè més d’un ensenyaria l’orella. Ja m’imagine quin seria el sentiment majoritari d’aquesta gent: “Primer me la bec jo tota fins que m’ofegue o els renyons em suren que els done a eixos una gota. Que comencen per l’aigua, continuen per la llengua i d’ací dos dies penetren per l’Albufera per tal de conquerir-nos”.

Tresserras reclama a RTVE una cadena en catalán para Cataluña, la Comunitat y Baleares (Levante)

Des que es féu pública la notícia tres carros d’aques ja porten hores descarregant llenyaa a la plaça de bous de València. La foguera inquisidora estarà enllestida demà al matí. Només cal que la policia valenciana atrape al tal Tresserras i després d’un juí sumaríssim li siga aplicada la pena capital. Unes declaracions tan irreverents, un atac tan furibund a la idiosincràsia valenciana, mereixen un càstig públic i exemplaritzant. O no li serví d’escarment el tancament dels repetidors de TV3. Hi ha pecadors que no escarmenten.

Los promotores valencianos acusan a Solbes de "irresponsable" por negar apoyo al sector

O siga que fins fa quatre dies els caps de la rajola es forraven i repartien solidàriament tots els seus guanys entre tota la societat prioritzant els sectors socials més desfavorits. I ara és clar, com que ja no bufen bons vents i els beneficis han minvat i no els eixen els comptes pretenen que en contraprestació per tot allò que han aportat a la societat de forma altruista se’ls retorne en forma de lleis, ajudes, contractes, etc. Doncs, encara els passa poc!

Rajoy dice que tendrá colaboradores del PP valenciano "muy cerca" de él, como González Pons (Levante)

Si tot el procés de refundació popular consisteix a substituir les velles joies del govern Aznar per personatges com González Pons serà (m’imagine) per alguna oculta raó. Però pensant-ho bé se me n’ocorren algunes:

1. Considera que tot l’estat espanyol és tan mesinfot com País Valencià que ho acceptem tot i permetem any rere any continuar governats per la matixa troppa. Perquè no ens enganyem, el mèrit del PP valencià és relatiu, és molt fàcil esdevenir un davanter sensacional si tot l’equip juga per a tu, i el rival, a més, opta per jugar amb les cames nugades i prescindir del porter.

2. Rajoy està ben enfadat amb el PP i les seues plataformes mediàtiques pel tracte que li han dispensat en el tema successori i ha decidit rotllo kamikaze destruir tot l’aparell amb ell a dintre.

3. Rajoy cobra de PRISA o bé ZP li ha promés una ambaixada en algun país del Carib.

4. Per tal d’augmentar el seu carisma ha decidit posar en pràctica la dita “en el país dels cecs el borni és el rei” i ha optat per envoltar-se de tipus més grisos que ell per així destacar ni que siga una mica.

DE totes formes advertim a Rajoy que la fórmula González-Pons no li garanteix l’èxit: perquè RTVE no és Canal 9, l’”agua para todos” no li permetrà recuperar vots a Catalunya, País Basc, Aragó, Andalucía i en altres territoris on els resultats no li han estat favorables i , per sort, tot l’Estat no pateix la síndrome del “Vestit nou de l’emperador” que tan arrelat està a València.

Així i tot, gràcies per emportar-te algunes “penyores” cap a la Vila y Corte (podria fer un pack: per cada 2 adquisicions li regalem un tercer assessor) perquè ens estalvia haver de patir-los només ací i perquè així s’evidencia ben a les clares les ànsies boges que molts d’ells tenen per abandonar la seua estimada terra valenciana i fer les amèriques prop de la Castellana.

LA BONA SORT

2008-05-09T10:51:00.000-07:00

Eren les 9: 45 h del matí, des de les 9 del matí realitzava un examen en una classe de 2n d’ESO. Quedaven pocs minuts per a què la sirena donara per acabada l’hora. Alguns alumnes, a mesura que acabaven, anaven lliurant-me l’examen. Tot seguit s’asseien i treien llibretes, es repassaven l’agenda, i fins i tot, algun agosarat s’atrevia a exhibir públicament algun llibre que semblava estar llegint-se. La major part d’aquest últims optaven pel llibre de lectura recomanada (visca l’eufemisme!) corresponent a aquesta tercera avaluació.

Força encuriosit m’he apropat a un alumne que llegia amb força interés un llibre que sorprenentment no coincidia amb la lectura recomanada, amb cap de la sèrie de Harry Potter, ni amb cap obra de terror. Amb un moviment de celles li he demanat permís per conéixer el títol del text que tantes expectatives li pareixia haver despertat (a més, un punt de lectura situat més enllà de la meitat del llibre mostrava ben a les clares que ja li havia dedicat unes quantes hores)

Ell, ben orgullós, m’ha mostrat el títol que hi figurava en la portada: LA BUENA SUERTE. Las claves de la prosperidad.

No sé per què, però en tot el dia no he pogut desfer-me d’un rostre d’evident perplexitat.

Metàfora rosàcia

2008-04-28T09:37:00.000-07:00

Romeu aspira a liderar el PSPV para sacarlo de la "apatía" y presidir la Generalitat (Levante-EMV)

romeu m. Pelegrí que va en romiatge a un santuari.

pelegrí m. Persona que fa per devoció un romiatge a algun santuari, sol o en companyia d'altres.

Ara només caldrà definir quina serà la millor ruta fins el santuari i si pagarà la pena acarar la travessia sol o en segons quina comapanyia.

Una inesgotable Font de surrealisme

2008-04-24T13:43:00.001-07:00

Abandone el meu retir momentani ( hui camine per l'Alcalatén, demà per l'Alcoià, diumenge qui sabrà...) per arreplegar, rotllo Picú, una petició d’un bon amic.

Abans però, ja que m’hi fique, no puc si no fer-me ressò de dues notícies també apareudes avui a la premsa:

Per un costat, El Levante encapçala una notícia amb aquest titular La discapacidad en primera persona i tot seguit la il·lustra amb una fotografia de Rita Barberà amb els ulls embenats. Sense comentaris. O tal volta, sí, un guardó al redactor per la seua subtilitat.

La Acadèmia aprueba una definición de valenciano que avala la unidad de la lengua
Una definició a prova, a prova de què? A prova de bomba, a prova de secessionistes o a prova fins que se’ls ocórrega una altra de més ambigua i més farcida de subterfugis. Però aquesta gent que utilitza, criteris científics, assemblearis o de rendibilitat econòmica?

I ara sí. Anem amb la NOTICIOTA d'aquesta primavera:

Us reproduïsc pel seu ingent valor documental una notícia apareguda al Levante. La història va així: un meteoròleg compareix davant la premsa per tal d’anunciar el pronòstic de l’oratge per a la pròxima setmana. Però l’especialista en solets i núvols comença la seua comparecència afirmant que la paella que fa sa mare no està gens malament però que per a bons plats, la fideuà que feia la seua àvia. Tot seguit un periodista, una mica estranyat, li demana que què hi ha de l’oratge?. El metereòleg li contesta que com prendre’s un all i pebre a l’Albufera no hi ha res. Un altre periodista, visiblement mosquejat, li amolla si no pensa dir ni pruna de l’oratge. Molt sorprés l’home del temps, li tira en cara que com gosa menysprear així la gastronomia valenciana, per tot seguit, abandonar força enutjat la sala de premsa, abans, però, encara té un segons per acomiadar-se de tots els presents amb un lacònic: BON PROFIT!

Doncs això és, si fa no fa, el resum de la intervenció del conseller d’Educació avui a la sessió de control. Però no us avance més, llegiu, llegiu...

Font de Mora pide el trasvase como solución para el fracaso escolar o las Trobades
El conseller de Educación, Alejandro Font de Mora, comenzó ayer todas sus intervenciones en la sesión de control al Consell reclamando el trasvase del Ebro, que "mejoraría la situación socioeconómica para mejorar todas las políticas" reclamadas por la oposición en materia de fracaso escolar, adscripción de centros de primaria a los de secundaria y el apoyo a las Trobades d'Escoles en Valencià.

A la pregunta del socialista Sanmartín sobre la adscripción de colegios de primaria en centros de secundaria, el conseller destacó la "importancia que el trasvase del Ebro tiene en un tema como el que nos ocupa, porque de producirse ese trasvase tendríamos un mejor estatus socioeconómico y por tanto, tendríamos más centros públicos y concertados y podríamos distribuir mejor nuestros recursos". Y lo mismo hizo cuando le preguntó sobre el fracaso escolar. Eso, y sostener que el fracaso escolar en la Comunitat "no se incrementa, sino que disminuye".

La misma receta del Ebro dio a la pregunta de Enric Morera (Compromís) sobre la colaboración con las Trobades. Font de Mora dijo: "Si la fuente de mi apellido pudiera paliar la carencia de agua de la Comunitat, ya me daría por satisfecho, pero hace falta el trasvase, porque con ese trasvase, mejoraría nuestra posición socioeconómica y tendríamos más dinero" para estas políticas. Sanmartín criticó el deterioro de la educación y Morera las "irrisorias" ayudas a las Trobades.

Entrenadors i filòlegs, o a l'inrevés

2008-04-15T10:40:00.000-07:00

Avui dimarts 60 ciutadans interrogaran al plató de “Tengo una pregunta para usted” el seleccionador nacional de futbol Luis Aragonés.

El programa de TVE en qüestió ha despertat un gran interés en la societat i per aquest motiu tots els mitjans li vaticinen una audiència milionària.

Sembla que l’èxit d’aquest espai, la figura de l’entrenador més polèmic dels últims anys ( i mira que el llistó estava alt: Clemente, Camacho...) i el fet que diuen que cada ciutadà de l’Estat amaga en el seu interior un seleccionador frustrat, tot plegat, provoca que tot el món espere amb força expectació l’inici del qüestionari públic.

Però, si de cada espanyol, s’afirma amb rotunditat que amaga ben a dintre un seleccionador de futbol, o expressat a l’inrevés, que a Espanya hi ha més de quaranta milions d’onzes possibles, en el cas valencià s’afig una particularitat més.

I és que el País Valencià és el territori no només que compta amb més entrenadors de futbol per metre quadrat sinó que, a més a més, disposa del major nombre de filòlegs per càpita del món (amb o sense titulació).

Tothom, amb o sense coneixement de causa, parla, opina o fins i tot pontifica sobre aspectes relacionats amb la nostra llengua. Bé siga sobre el seu nom, sobre la seua adscripció dialectal o sobre allò que sense cap dubte no és encara que s’ignore allò que realment siga. A més per tal del corroborar-ho, cada valencià assegura tenir a casa llibres, documents, incunables o un veí mossàrab que avalen la seua tesi lingüística.

Per aquest motiu, i també per intentar ajudar Canal 9 a recuperar una mica d’audiència, jo propose que oferisca en viu i en directe un debat rotllo el que emet TVE al voltant del tema de la llengua. Ben segur que els audímetres explotarien. Les famílies es reunireien a la vora del televisor per assistir a un moment històric per a la nostra societat. I és clar, la convidada no seria Ascensión Figueres, presidenta de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Per cert, manda huevos, que diria Trillo, que la cap del cotarro lingüístic valencià es diga Ascensión i que la nova aposta de ficció de Canal 9 (a banda dels Notícies 9) s’anomene Evolució. Visca el sarcasme!.

Bé, com deia, el convidat, qui s’asseuria el centre del plató ben disposat a respondre totes les preguntes del públic, seria com no, el Valencià. Sí, sí, la nostra llengua, a pèl.

Ja m’ho imagine. Ell amb els lèxics creuats, un mig somriure a la gramàtica i l’ortografia perfectament acomodat sobre el respatller de la cadira ben disposat a cantar a la fi, sense intermediaris, les seues veritats. Com te diuen? Quina edat tens? Quins records tens de la teua infantesa? Com et trobes de salut? El mallorquí que és: un germà, un cosí o un company d’escola amb qui fa any que trencares palletes? Què opinies de qui et defén emprant una altra llengua? Què seràs de major?

Ah, i son pare el llatí ben orgullós de la seua criatura a la grada, assegut entre Llull i March. I ben a prop, Josep Pla que intenta consolar Jaume I, ben trist en veure quin ús sectari i partidista està fent el govern valencià del seu llegat polític, cultural i literari.

Notes de premsa

2008-04-15T04:42:00.000-07:00

El Consell admite en la Universidad de Alicante la mención de "catalán" (Levante)
El Consell, obligado a autorizar que el valenciano sea llamado ''académicamente catalán'' (Las Provincias)
EPPUR SI MUEVE

El PSPV tilda a Camps de 'chiquilicuatre' (El Mundo)
Y el Paco Eventi se baila así:
Uno, no hay trasvase
Dos, la American Cups
Tres, la Fórmula 1
Cuatro, el Congreso del Partido

Educación instala barracones para 170 alumnos en un parque público de Sedaví (Levante-EMV)
Mesura pedagògica capdavantera, sense dubte. Amb aquesta nova ubicació, els escolars de Paterna, augmentaran força el seu rendiment en assignatures com Biologia o Coneixement del Medi.

Camps advierte a sus diputados de que en el PP no hay disidencia (El País)
"Los disidentes están en Cuba, Corea y China", avisa el presidente del Consell
- El camarada Camps tiene toda la razón del mundo- no ha dubtat a afirmar la líder popular anteriorment coneguda com a Esperança Aguirre, Chi-e-pera De-che-pera, poc abans de recollir la seu nova documentació a l’ambaixada xinesa a Madrid.

El PSPV pide una guardería en las Cortes (El Mundo)
Home, el comportament d’alguns dels diputats és molt infantil, però d’ahí a institucionalitzar-lo…

Una región rumana adopta el modelo hídrico valenciano (El Mundo)
Quina, Transilvània?

Emocions perifèriques

2008-04-11T11:30:00.001-07:00

Más de 9 millones de espectadores apoyaron al Getafe (Levante-EMV)
España sufrió con el Getafe (Marca)

Sense menystenir el mèrit de l’equip madrileny considere que els mitjans de comunicació (tan generalistes com esportius) se n’han passat tres pobles. Sembla que cal fabricar herois quasi que a diari ja que ajuden a vendre més diaris o a guanyar espectadors.

Però fins i tot la hipèrbole té límits. Llegint la premsa o escoltant les notícies de hui divendres pareix com si anit el Getafe haguera guanyat la Champions League. Negar l’evidència seria un error, i cal reconéixer que només la mala sort i un arbitratge dolent evità els madrilenys passar de ronda. Però allò flagrant del cas apareix a l’hora de comparar, gestes i tractaments ben properes en el temps.

Només fa uns anys un humil equip valencià, en la seua primera participació en la màxima competició continental, arribà, després de desfer-se d’un grapat de favorits, a les semifinals. De fet, només una pena màxima errada per Riquelme a cinc minuts de la fi, privà el Vila-real d’enfrontar-se al Barça en la final. Aquesta gesta esportiva fora de les fronteres de la nostra Comunitat a penes tingué repercussió.

Si comparem, Getafe compta amb uns 200.000 habitants, Vila-real crec que amb poc més de 50.000. L’equip madrileny anit jugava els quarts de final de la UEFA; l’equip groguet, llavors disputava la semifinal de l’antiga Copa d’Europa.

Però ahir al Coliseu Alfonso Pérez pareix que s’aplegaren gran part del poder reial, polític i mediàtic de l’estat i amb aquests, més de mitja Espanya. Pel que es veia i s'escoltava, en eixe partit es decidia el futur immediat del país.

Analitzant-ho tot plegat pareix que pel que fa a les lleis que regulen les emocions i els sentiments d’aquest estat, l’única força que continua imperant és la centrípeta.

Un valencià anglòfon a Nova York

2008-04-10T11:52:00.000-07:00

Llig a les Províncies l’inici d’una notícia titulada "I'll be very glad when in a few years a debate like this will be sustained in english" i em fique a tremolar, i més encara després de comprovar que el 28 de desembre ja fa mesos que passà:

"Mister presidente, their honours, I'll be very glad when in a few years a debate like this one that we are starting, will be sustained in english", así comenzó ayer el conseller de Educación, Alejandro Font de Mora, su intervención en la tribuna de Les Corts para defender que el Consell haya aprobado que la asignatura Educación para la Ciudadanía se imparta en inglés en la Comunitat Valenciana.Ante el asombro de los diputados que siguieron ayer por la tarde el pleno de la Cámara valenciana, Font de Mora continuó con su intervención en la lengua de la reina Isabel II: "And, I’m sure that will be possible, because of measures that the valencian government of the popular party is taking right now".

Resumint, que sembla que allò que volia explicitar el Conseller d’Educació és que li plauria que d’ací a uns anys el mateix debat que s’estava produint al Parlament poguera plantejar-se en anglés.

Simplement al·lucinant. Per a pegar a fugir (segons les indicacions de la parella d’homes de les vies públiques) al racó més amagat d’Argentina o a l’interior de la Gran Piràmide.

O siga, que sembla que abans assistirem a una sessió plenària en anglés que a una plenament en valencià. I ho diu tot seriós.

Ara que, continuant amb l’ataquet de angloestima que els ha entrat als nostres governants, en tenim un altra de ben grossa:
Un centro valenciano en Nueva York (El Mundo)
1.600 valencianos en Nueva York (Levante)

Hui mateix en Consell ha anunciat que en breu crearà un Centre Valencià a Nova York, ciutat on sembla que resideixen uns 1.600 valencians. I per què no gasta eixos diners en hospitals, escoles i biblioteques al País Valencià on sembla que viuen uns quants valencians més?

Però deixeu-me somniar: ja ho estic veient, passejar per la Big Apple, abandonar Central Park, abocar-se a la 5a avinguda, deixar enrere els impressionants aparadors de les botigues més exclusives: joieries, alta costura, perfums i de sobte, creuar el carrer i ensopegar amb un rètol que et resulta familiar: Òndia, Events i foc (NY)! El comerç que mercadeja amb les essències valencianes ja ha esdevingut franquícia d’abast mundial. I segons em permeten veure els meus ulls plorosos, a la fi ha obert una nova seu a la capital del món.

I per poder pagar-la el Consell ha optat per anar desprén-se’n d’alguns dels seus béns més preuats:
La sede del PP de Benidorm, a subasta (El País)

Així que ja ho sabeu, qui vulga emportar-se un trosset de Terra Mítica cap a sa casa que espavile, que contacte amb l’Ajuntament de Benidorm i que quantifique la seua oferta. Tant les atraccions com el material d’atrezzo porten segell d’autenticitat: la signatura de Zaplana i una fotocòpia de la factura que anà a compte de tot el poble valencià.

Gent jove, pa blanet

2008-04-08T10:28:00.000-07:00

Un instituto de Alzira habilita aulas en los lavabos (Levante-EMV)

Ja estem una altra volta amb allò de les deficients i insuficients infraestructures escolars valencianes. I és que sembla que excepte reconéixer les errades pròpies, la progressia docent ja no sap on mirar per tal de justificar les elevades xifres de fracàs escolar al nostre territori.

Perquè anem a veure, no ens enganyem, per a educar i estudiar només calen ganes, la resta bajanades.

A África els alumnes han de recórrer un grapat de quilòmetres per rebre classes en rudimentàries cabanes i ningú es queixa. Però a casa nostra, amb l’excusa que som europeus, sembla que els alumnes tiquismiquis i els professors tecletes si no és en un palau daurat d’eixos de les Mil i una nits no sabem impartir i rebre classe. A més a més, jo ho mire per on ho mire, a això d’habilitar aules als banys només li trobe avantatges:

-- Amb instal·lacions tan reduïdes es contribueix a aturar el canvi climàtic ja que el consum energètic del centre escolar es redueix a més de la meitat.

-- Les classes continuaran sent insípides però a més a més algunes esdevindran incolores i inodores.

-- Els alumnes ja no han d’interrompre la classe per tal de demanar permís per anar al servei.Només girar-se.

-- No hi haurà cap problema i mai es produirà eixa situació tan compromesa d’anar al bany i adonar-te que no queda paper. A la fi els alumnes li trobaran algun profit a les llibretes.

-- S’adapta a Europa eixe costum tan americà que a les grans empreses, homes i dones compartisquen el bany.

-- Es pot donar una nova espenta al pla d’higiene bucodental i per conscienciar-los, cada alumne pot deixar el seu raspall de dents al taller.

-- No caldrà que els alumnes abandonen l’aula cada cop que necessiten aigua per a les seues experiències. Ara, només podran estirar la cadena una volta per hora i grup de treball.

-- Es pot treballar in situ els temes dels termos de gas i la canalització de les conduccions sanitàries de la llar i fer alguna demostració pràctica

-- En un espai tan reduït es fomenta el companyerisme i la convivència entre els docents i el grup escolar. A més els alumnes ja no podran ser expulsat de l'aula, però si cara la pica.

-- Els alumnes van conscienciant-se de com d’agre està això d’accedir al primer habitatge i a la llarga valoraran positivament allò de viure en els pisos de 30m2

-- Els alumnes que no pensen cursar batxiller aprofitararn el temps:podran realitzar pràctiques de manobre i dissenyar i canviar l’alicatat de l’estança.

-- Si algun alumne arriba fet pols després d’haver passat una mala nit pot abans d’iniciar la classe pegar-se una dutxa amb aigua gelada.

Ara només cal reciclar algunes instal·lacions més per tal d'acabar de deconstruir els centres escolars: així la garita del bidell pot convertir-se en el saló d’actes, molt més íntim i personal; l’habitació del material esportiu, pot emprar-se com a aula d’exàmens; i el laboratori reutilitzar-se com a pavelló cobert. Ah, i qui tinga jardí, que faça un bon clot, l’òmpliga d’aigua i hi diposite un bosseta de glaçons , i ja està, quan arribe la calor, piscina climatitzada.

Events i foc

2008-04-05T04:06:00.001-07:00

L’altre dia, mentre passejava pel centre d’Alzira, em vaig adonar (el fet de tenir una façana prou cridanera en facilità la tasca) que a la plaça de la Societat Musical ha obert un nou establiment. L’esmentat comerç de recent obertura s’anomena EVENTS I FOC.

Jo després d’apropar-me i examinar exhaustivament tant el rètol com l’aparador, em vaig decidir a entrar.

Mira! Sembla que de debò el govern valencià- vaig pensar- ha inaugurat un nou centre PROP a Alzira, ben a prop de casa, i jo sense saber-ho. A més, normalment esdeveniments com a aquest (tots els dies no obri la seu d’un organisme institucional) solen anunciar-se amb bombo i platerets i amb una àmplia repercussió mediàtica.

Un cop dintre, em vaig adreçar directament a una finestreta, vaig pensar que potser seria la d’informació. Un xic jove m’atengué:

- Buenos días. Qué desea?

- Doncs mira, em primer lloc felicitar als teus caps, ja era hora que obríreu una delegació a Alzira, perquè cada vegada que volies tramitar qualsevol paper havies d’anar a València. I en segon lloc, voldria fer-li tres preguntes:

1.Ací que han d’estar ben informats, és que porte ja vàries setmanes sense poder dormir: ja saben si finalment la Copa de l’Amèrica es tornarà a celebrar aquest estiu? o bé confiaran en què els monoplaces de Fórmula 1, a més de córrer a tota llet per l’asfalt, siguen bon creients i malgrat que siga amb rodes de mullat puguen també navegar per les aigües de la Malva-rosa?

2. Si nosaltres que vivim a la Comunitat que no para d’ofrenar noves glòries a Espanya, com és que ara ens ha pegat per ofrenar multimilionàries ofrenes a velles glòries del baló?

El Consell pagará 700.000 euros por tres torneos de futbito para viejas glorias (Levante-EMV)

3. Amb aquest idea de batejar aquesta seu com a “Events i focs” qui s’haurà omplit la butxaca serà Paco Camps, propietari en exclusiva de la marca “Eventos”, no?

El xic, que havia estat tota l’estona observant-me amb un rostre d’explícita incredulitat, quan es va adonar que havia conclòs el meu parlament, només a gosà a preguntar-me?

- Bueno, pero la traca, cómo la quiere de 25 o de 50 metros?