Cada dia quan em dirigisc cap a casa després del treball passe per davant d’un tros de carrer que les autoritats locals han tingut a bé habilitar com a punt d’inici i d’acabament dels exàmens teòrics del carnet de conduir.
L’estampa es repeteix tant a primera hora del matí com ja passat el migdia. Un grup de persones, la major part joves, que esperen nervioses o molt nervioses que arribe el seu torn. Molts de nosaltres hem hagut de passar per aquest tràngol i no crec que siga necessari demorar-me en la descripció de l’estat d’ànim amb què s’afronta aquesta prova.
Resulta curiós (encara que només dispose d’uns pocs segons) resseguir els moviments dels que m’imagine deuen ser professors (quasi tots són homes) i la seua interrelació amb altres professors i, si ja és present, amb la figura de l’examinador. Aquests darrers formen rotgle mentre la resta de joves es mantenen en una imposada solitud, equidistants uns dels altres, mentre dansen al compàs del repic d’una cigarreta o de les seues pulsacions.
Però allò que em suscita més dubtes observant la tranquil•litat i la manca absoluta de pressió(almenys aparent) amb què realitzen la seua tasca és la dicotomia de sentiments que cohabiten durant una estona en una espai de temps i en un espai d’espai (és a dir dins l’habitacle del vehicle) tan reduït.
El professor qui és conscient que abans d’eixe examen ja ha acompanyat milers d’examinands i que en el futur n’acompanyarà milers més i que percep eixa prova com un fet quotidià, ordinari i n’està plenament acostumat i el /la jove qui assisteix a l’examen (si no l’han suspés prèviament) com un fet excepcional, extraordinari i n’està plenament alterat.
L’examinand ni pot ni es troba en condicions de posar-se en la pell del seu professor, però, i aquest? És capaç d’empatitzar ni que siga per un instant amb el jove a qui acompanya? O n’està, plenament immunitzat?
Aquesta dicotomia entre habitual, corrent, freqüent i insòlit, puntual, extraordinari, es repeteix ,ara i adés, en multitud d’escenaris.
El cirurgià i el pacient a qui es disposa a operar, el rector/el regidor i la parella que es casa, el funcionari d’hisenda i l’encara adolescent que presenta la declaració per primer cop, el guàrdia civil i el jove que condueix el vehicle, el botxí i el reu condemnat a mort...
Què ocorreria si el pacient decidira operar-se totes les setmanes, l’encara adolescent sovintejara l’administració o el jove fóra aturat totes les setmanes per la benemèrita? Continuarien sent aquestes trobades, abans ocasionals, tan excepcionals? Continuarien provocant-los la mateixa tensió-emoció-expectació ?
Diàriament ens assabentem de milers de notícies greus o molt greus, i els atorguem la importància de què ha de gaudir un fet excepcional, però moltes d’aquestes notícies retornen amb idèntica o semblant silueta cada vegada més freqüentment. El grau d’estupefacció amb què en un principi eren acollides va minvant a mesura que el fet esdevé més usual, fins que arriba un moment que directament l’ignorem o reduïm la seua transcendència.
En l’actualitat sembla que un fet no és bo ni dolent en si mateix sinó en la mesura que es percep i, sobretot en la freqüència d’aquesta percepció. Potser siga una estratègia coneguda pels dolents,perseverar en la seua malícia fins que esdevinga tan ordinària que no pague la pena ni dedicar-li un moment. Fins i tot, alguns d’aquests d’autoadjudiquen la tasca de valorar-ne la importància de l’acció punible que han realitzat i se’n vanaglorien d’aglutinar en una sola persona la figura de jutge, acusat i jurat.
PS. Disculpeu pel rotllo, però jo realment d’allò que volia parlar era d’una estranya coincidència: el puny tancat que apareix en la portada d’El club de la lluita de Palanhiuk coincideix, si fa no fa, amb el puny que apareix en la propaganda del Lidl que m’he trobat a la bústia. Possiblement siga només una coincidència, però i si és algun missatge ocult, quin n’és el vertader significat d’aquesta senyal? Promet reflexionar-ne i parlar-vos-en en profunditat en una propera entrada.
L’estampa es repeteix tant a primera hora del matí com ja passat el migdia. Un grup de persones, la major part joves, que esperen nervioses o molt nervioses que arribe el seu torn. Molts de nosaltres hem hagut de passar per aquest tràngol i no crec que siga necessari demorar-me en la descripció de l’estat d’ànim amb què s’afronta aquesta prova.
Resulta curiós (encara que només dispose d’uns pocs segons) resseguir els moviments dels que m’imagine deuen ser professors (quasi tots són homes) i la seua interrelació amb altres professors i, si ja és present, amb la figura de l’examinador. Aquests darrers formen rotgle mentre la resta de joves es mantenen en una imposada solitud, equidistants uns dels altres, mentre dansen al compàs del repic d’una cigarreta o de les seues pulsacions.
Però allò que em suscita més dubtes observant la tranquil•litat i la manca absoluta de pressió(almenys aparent) amb què realitzen la seua tasca és la dicotomia de sentiments que cohabiten durant una estona en una espai de temps i en un espai d’espai (és a dir dins l’habitacle del vehicle) tan reduït.
El professor qui és conscient que abans d’eixe examen ja ha acompanyat milers d’examinands i que en el futur n’acompanyarà milers més i que percep eixa prova com un fet quotidià, ordinari i n’està plenament acostumat i el /la jove qui assisteix a l’examen (si no l’han suspés prèviament) com un fet excepcional, extraordinari i n’està plenament alterat.
L’examinand ni pot ni es troba en condicions de posar-se en la pell del seu professor, però, i aquest? És capaç d’empatitzar ni que siga per un instant amb el jove a qui acompanya? O n’està, plenament immunitzat?
Aquesta dicotomia entre habitual, corrent, freqüent i insòlit, puntual, extraordinari, es repeteix ,ara i adés, en multitud d’escenaris.
El cirurgià i el pacient a qui es disposa a operar, el rector/el regidor i la parella que es casa, el funcionari d’hisenda i l’encara adolescent que presenta la declaració per primer cop, el guàrdia civil i el jove que condueix el vehicle, el botxí i el reu condemnat a mort...
Què ocorreria si el pacient decidira operar-se totes les setmanes, l’encara adolescent sovintejara l’administració o el jove fóra aturat totes les setmanes per la benemèrita? Continuarien sent aquestes trobades, abans ocasionals, tan excepcionals? Continuarien provocant-los la mateixa tensió-emoció-expectació ?
Diàriament ens assabentem de milers de notícies greus o molt greus, i els atorguem la importància de què ha de gaudir un fet excepcional, però moltes d’aquestes notícies retornen amb idèntica o semblant silueta cada vegada més freqüentment. El grau d’estupefacció amb què en un principi eren acollides va minvant a mesura que el fet esdevé més usual, fins que arriba un moment que directament l’ignorem o reduïm la seua transcendència.
En l’actualitat sembla que un fet no és bo ni dolent en si mateix sinó en la mesura que es percep i, sobretot en la freqüència d’aquesta percepció. Potser siga una estratègia coneguda pels dolents,perseverar en la seua malícia fins que esdevinga tan ordinària que no pague la pena ni dedicar-li un moment. Fins i tot, alguns d’aquests d’autoadjudiquen la tasca de valorar-ne la importància de l’acció punible que han realitzat i se’n vanaglorien d’aglutinar en una sola persona la figura de jutge, acusat i jurat.
VK
PS. Disculpeu pel rotllo, però jo realment d’allò que volia parlar era d’una estranya coincidència: el puny tancat que apareix en la portada d’El club de la lluita de Palanhiuk coincideix, si fa no fa, amb el puny que apareix en la propaganda del Lidl que m’he trobat a la bústia. Possiblement siga només una coincidència, però i si és algun missatge ocult, quin n’és el vertader significat d’aquesta senyal? Promet reflexionar-ne i parlar-vos-en en profunditat en una propera entrada.
